Els crítics

Josep Lluís Aguiló: «Vull que el lector sigui un còmplice, no algú que queda fora del poema»

Després de vuit anys de silenci editorial, el poeta i empresari mallorquí Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) acaba de publicar un nou llibre. ‘Banderes dins la mar’ ha aparegut en edició bilingüe a l’editorial Visor. La traducció castellana l’ha feta el també poeta Francisco Díaz de Castro. Autor de sis volums de poesia, Aguiló ofereix aquí una heterogènia panoràmica poètica sobre el tema de la insularitat i què significa ser illenc. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Per què ha optat per publicar el llibre en una edició bilingüe en català i en castellà?

—Fa uns anys vaig publicar Monstruos y otros (Poesía reunida) a Visor i vaig quedar molt content per la distribució del llibre. Tenia presència a tot l’estat, a Llatinoamèrica i, sobretot, a tots els territoris de parla catalana, cosa que és molt difícil d’aconseguir. Que el meu llibre es pugui trobar tant a Alcoi com a Ciutadella, tant a Girona com a Eivissa, tant a Salses com a Palma, és una alegria. A més, he estat lector de Visor tota la meva vida.

—Com és rebut  a Espanya com a poeta mallorquí en català?

—Els escriptors castellans et perceben com un autor normal i corrent, i pressuposen, com és obvi, que pots anar pertot amb la teva llengua. Quan he estat per Llatinoamèrica, concretament a Mèxic, el que he percebut ha estat un respecte immens pel català i per la meva condició de poeta en català.

—Valéry o Riba deien que el primer vers te’l donen els déus. En el cas del seu llibre, amb tots els poemes que giren al voltant del tema de l’illa, deu haver treballat més aviat com un narrador treballa una novel·la o un conjunt de relats.

—El tema central són l’illa i la insularitat, i el que he fet ha estat adaptar a aquest tema totes les reflexions i idees poètiques que se m’acudien: sobre l’illa, sobre el fet d’ésser insular, el d’ésser continental... El llibre té una gran part de construcció intel·lectual, sí, en el sentit que no és fruit de la improvisació. Durant els set anys que he estat escrivint el llibre, totes les meves pulsacions creatives les he vehiculades cap a un objectiu. Per a mi, la creació literària és un acte absolutament conscient. Jo vull comunicar una cosa i he de trobar la millor manera de fer-ho. Homer, amb l’Odissea, volia contar la història d’Ulisses, no pas escriure un poema.

—Parla de la illaïtat i de l’ésser insular, no de Mallorca ni dels mallorquins.

—Inicialment, volia escriure sobre Mallorca. Però després vaig decidir ampliar l’espectre de visió i trobar el que tenim en comú els illencs i les illes que habitem, tant és si parlem de Cefalònia, Corfú, Sicília, Eivissa, Menorca, Còrsega, Mallorca... El que escric és aplicable a qualsevol illa del Mediterrani.

—Els seus llibres anteriors, Monstres i Llunari, també tenien una cohesió temàtica. Quin lloc ocupen la sorpresa i la inspiració en la seva tasca?

—D’inspiració, n’hi ha o n’hi hauria d’haver. El que passa és que, si escric sobre un tema, la inspiració ha de tenir a veure amb aquell tema. Vull una inspiració útil, que m’ajudi en allò que estic treballant.

—Quines són les limitacions i quines les possibilitats de fer tot un poemari al voltant d’un tema?

—Tota bona poesia ha de tenir diferents capes de sentit i ha d’oferir distints nivells de lectura. Els bons poemes no s’acaben de llegir mai: tenen tantes lectures com lectors, o fins i tot com edats i experiències té cada lector. Quan et centres en un tema concret —la monstruositat a Monstres, realitat i fantasia a Llunari, l’illa i els illencs a Banderes dins la mar—, el que has de fer és no quedar-te en l’anècdota. Jo uso la insularitat per parlar de molts altres temes. Seria un poemari ben pobre, si no! A mi em va bé tenir un cap de fil per escriure, igual que Teseu en va necessitar un per sortir del laberint. A més, funciono millor quan estic centrat en un tema que dispers, i tinc la sensació que el lector ho agraeix, perquè quan li ofereixen un tema interessant d’una manera variada i nova, doncs la lectura li resulta més satisfactòria. I això és el que vull: que el lector s’ho passi bé amb els meus poemes.

—Hi ha poemes que semblen tractats en vers sobre aspectes en principi tan poc poetitzables com el menjar, la navegació, els paisatges, els costums, el turisme... 

—Hi ha un afany d’exhaustivitat, sí. Volia oferir una gran quantitat de dades, encara que això està fet d’una manera poètica i irònica.

—Hi ha poemes que funcionen com una radiografia entre moral i antropològica de l’illenc i la illaïtat.

—La tesi bàsica és que tots els illencs s’assemblen. Un aspecte central del caràcter illenc és la contenció. Com que estem obligats a viure en un espai limitat en què ens trobem sempre les mateixes persones fent les mateixes coses, els illencs estem obligats a ser molt respectuosos. Aquest respecte es pot confondre amb la calma, amb l’abúlia... No ho és. L’educació és més important en una illa que en un continent. Un illenc sempre sabrà com s’ha de comportar, fins on pot arribar, i els que no ho saben són gent que no es faran mai una vida.

Banderes dins la mar
Josep Lluís Aguiló
Traducció al castellà de Francisco Díaz de Castro
Visor Madrid, 2017
244 pàgines

—Inevitablement, hi ha un poema sobre els contrabandistes.

—Per a un illenc, les normes i els reglaments vénen de fora i estan escrits, mentre que les lleis es fan a l’illa mateixa i no cal que estiguin escrites. Tots sabem què està bé i què està malament.

—“Cada illa és un país secret / que està fingint ser una província”, escriu.

—Parlar de separatisme sempre té un revestiment d’ironia, en el cas dels illencs: nosaltres  ja estem separats. Aquí vénen representants de la metròpoli que ens intenten convèncer que formem part d’una entitat nacional superior a la identitat que ens dóna Mallorca, però sabem que no és així.

—Em fa l’efecte que, tant als poemes com a l’entrevista, descriu una insularitat de fa dècades, no d’ara mateix.

—És cert. Parlo de la insularitat sense tenir en compte els darrers vint anys de la història de Mallorca, que han modificat estructuralment la vida i la mentalitat dels mallorquins. Ho he fet perquè l’escriptura requereix una certa perspectiva.

—La seva poesia és antiretòrica, conversacional, sovint irònica.

—L’ambició d’un escriptor és crear un llenguatge literari propi. A mi sempre m’ha interessat més ser un poeta èpic que no pas líric. Vull contar històries i fer-ho d’una manera mengívola per al lector. Vull que el lector miri les coses des del meu punt de vista. Si l’hi poso difícil, no ho aconseguiré: per això tinc una dicció conversacional, uso la ironia... Vull que el lector sigui un còmplice, no algú que queda fora del poema admirant-ne l’arquitectura però sense poder-hi entrar.

—Fa una versió personal del tema homèric d’Ítaca.

—És un poema que diu al lector que prengui consciència que Ítaca no és el destí ni tampoc el viatge, sinó cada dia, passi el que passi. Ítaca és haver sobreviscut un dia més.

—Hi ha el prejudici que la literatura catalana és plena d’autors que són filòlegs, periodistes i professors. De quina manera condiciona la seva poesia el fet de ser empresari?

—Això de ser poeta i alhora dedicar-se al món dels negocis sorprèn la gent, però si mirem entre els autors mallorquins de l’últim segle, veurem que Miquel Àngel Riera tenia una gestoria i es dedicava als negocis, que en Bernat Nadal era empleat de banca, que en Lluís Maicas va ser gerent de l’empresa Quely, que en Jaume Mesquida és mestre d’un taller de fusters... Jo tinc una vida plena. La meva activitat empresarial em dóna tant de gust com la literària. M’agraden la poesia, l’empresa, la vida... I procuro passar molt de gust amb tot el que faig.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.