El 30 d’abril de 1945 Adolf Hitler es pegava un tir al cap. Un suïcidi que obria la porta a la rendició incondicional d’Alemanya, tal com els comandaments aliats —francès, britànic, estatunidenc i soviètic—exigien. I en efecte, el 9 de maig de 1945 els nazis signaren la capitulació.
Aleshores, els guanyadors de la guerra es repartien les zones de control del país. La part oriental se la quedà la Unió Soviètica. La capital, Berlín, també es dividí en quatre parts. I en els quatre anys següents sobre Europa va caure, com diria en celebrada i recordada ocasió Winston Churchill, un “teló d’acer” que dividí el Vell Continent entre dos models enfrontats: econòmics, polítics, ideològics però també sociològics, estètics... Mentre que l’Europa occidental queia sota la influència nord-americana i s’hi consolidaven sistemes democràtics i capitalistes, a l’oriental Moscou hi imposava règims totalitaris i comunistes: Polònia, Txecoslovàquia, Bulgària, Romania, Hongria, Albània...
I la zona alemanya sota ocupació de l’URSS? Doncs, el 1948 les autoritats de Moscou cediren les responsabilitats de forjar un nou estat als comunistes locals —tot i que els soviètics sempre mantingueren tropes en el país, fins a la seva dissolució— i, així, un any després, el 7 d’octubre de 1949 naixia la República Democràtica d’Alemanya (RDA), radicalment enfrontada a la República Federal d’Alemanya (RFA). L’anomenada “democràtica” era una dictadura comunista, mentre que la “federal” era una democràcia capitalista.
L’RDA
Amb l’inici de la dècada dels anys cinquanta les autoritats germàniques orientals es disposaren a crear un nou país, que, d’acord amb Moscou, havia de ser una mena de públic expositor de les bonances del sistema comunista, per demostrar la seva superioritat davant del “decadent capitalisme”, tal com titllava la premsa soviètica els règims democràtics.
Aquesta voluntat alemanya oriental de mostrar-se superior a la part germànica occidental tenia una part de reescriptura del passat nazi. A través d’una poderosa maquinària de control i propaganda de l’estat es pretenia injectar en la consciència dels habitants la creença que eren la societat comunista que s’havia oposat a Hitler, mentre que l’Alemanya Federal era la depositària del pecat heretat del règim de l’esvàstica. Així, tot el que oferia el veí occidental era per definició pervers. Per tant, tot àmbit social decadent capitalista havia de tenir el seu reflex invertit en una versió comunista brillant i poderosa, demostrativa de la superioritat de l’RDA.
Aquesta necessitat de replicar a la seva manera tot el que existia a l’RFA —i per extensió a Occident — arribà a límits que ara semblen ridículs. Per exemple, es creà una mena de pizza comunista, anomenada krusta — quadrada i més fina—, la Vit-Cola s’oposava al conegut refresc nord-americà, el Wolskwagen o “cotxe del poble”—creat per l’enginyer nazi Ferdinand Porsche— tingué la resposta roja en el Trabant... Pot semblar un desvari d’una ment ofuscada, però talment va ocórrer durant dècades. Un dels àmbits en què les autoritats comunistes alemanyes més s’afanyaren en intentar guanyar a Occident fou en l’esport, en especial en l’olímpic, amb la imposició aberrant de disciplines als seus atletes —inclòs el consum massiu de drogues—, tot amb l’objectiu d’obtenir victòria davant dels pèrfids occidentals.
Avui el DDR Museum —el Museu de la República Democràtica d’Alemanya, que obrí les seves portes a Berlín el 2006— el visiten més de mig milió de persones cada any. S’hi mostra com es vivia en aquella paranoica societat, en el “paradís comunista” germànic, que avui alguns recorden amb nostàlgia i d’altres se’n fa creus del que hi passava. En aquell país l’estat necessitava un servei policial molt poderós que assegurés l’estricte control dels habitants. Així es va fer amb la creació, el febrer de 1950, del Ministeri per a la Seguretat de l’Estat —Ministerium für Staatssicherheit—, conegut de forma abreujada com Stasi. En un país que el 1990 tenia 16 milions d’habitants —any de la dissolució de l’RDA— l’Stasi arribà a tenir uns 100.000 agents que a través de molts milers de confidents —voluntaris o, més sovint, forçats— espiaven el que feien, deien i pensaven tots els alemanys orientals. Qualsevol que es desviés mínimament de la norma imposada en tots els àmbits de la vida quotidiana passava a ser sospitós d’inclinacions occidentals capitalistes, i com a possible “element antisocial” que era, podia arribar a ser objecte de represàlies.
L’obsessió pel control es palesa en la immensa quantitat de documentació que al respecte va generar l’Stasi. Van ser tants els documents que en quanranta anys se’n van crear més que tots els que s’han conservat en tots els arxius alemanys d’ençà l’època medieval. Ho controlava absolutament tot. Així ho posa de manifest —entre molts d’altres — el llibre d’Anna Funder Stasiland: Històries de l’altra banda del Mur de Berlín (2012). Gràcies a l’exuberància documental de l’Stasi, l’autora va poder desvetllar el grau de paranoia en què vivien les autoritats. Per exemple, un agent del cos de seguretat citat fou sancionat perquè tenia una amant i no ho havia comunicat als seus superiors: la falta no era tenir l’amant sinó que no ho hagués confessat als seus caps. Un altre: si algú es referia a “parats” podia ser castigat, perquè l’atur laboral oficialment no existia, només hi havia gent que havia decidit “buscar feina” per allò de canviar alegrament de lloc de treball...
En aquesta bogeria controladora, amb la intenció que la població fos degudament comunista i no caigués en els “vicis capitalistes”, les autoritats ordenaren fins i tot inventar un ball per evitar que la joventut dels anys cinquanta fos contaminada pels ritmes escandalosos que provenien d’Occident.
El lipsi
Avui dia, resulta còmic imaginar una reunió de jerarques comunistes, senyors de certa edat, amb ulleres de pasta gruixada, veu fosca, vestits amb una estètica passada de moda, reunits per debatre com podrien fer front al creixent gust dels joves del país per la música “decadent” occidental. Però la realitat és que així era. Es tractava d’una preocupació al més alt nivell polític.
Durant la dècada de 1950 els joves alemanys orientals intentaven cada cop més escoltar la música occidental. Com recordava el passat 13 de juny el setmanari italià L’Espresso, en un reportatge sobre la qüestió, “entre els discos senzills més venuts (de 1958 i 1959) es trobaven Smoke gets in your eyes de The Platters i Lonely Boy de Paul Anka”, al mateix temps que “el rock-and-roll estava inflamant els cors i els sentits dels nens americans i d’Europa occidental”. Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard, Gene Vincent, Jerry Lee Lewis, Johnny Cash, Buddy Holly... es filtraven per les fronteres de l’RDA, una “contaminació” que els jerarques comunistes estaven disposats a avortar.
La resposta es va concretar just iniciat el 1959. La propaganda del règim començà una intensa campanya a través de tots els mitjans que es basava en la repetició d’aquest missatge central: “Tots els joves d’avui lipsi volen ballar. Avui tots els joves ballen el lipsi, només el lipsi. Avui tots els joves volen aprendre lipsi: és modern! La rumba, el bugui-bugui i el txa-txa-txa són balls obsolets; ara del no-res, d’un dia per l’altre, ha sorgit i es mantindrà el lipsi, el ball dels joves”.
Què estava passant? Doncs que, com diu la citada revista italiana, “en l’univers paral·lel de la República Democràtica Alemanya (...) la nomenklatura” va creure “que la Guerra Freda també s’havia de lluitar a nivell de la imaginació, de l’esfera subliminar del desig”. Un dels imperatius més urgents era que els joves no aspiressin a mirar cap a Occident sinó que tinguessin tot el necessari. I la música per a la joventut resultava imprescindible. “La ‘contrarevolució pecadora’ d’Elvis ja s’havia filtrat i es cria el risc que s’estengués pel paradís del socialisme melòdic purità “, diu el setmanari. Així que els jerarques comunistes ordenaren inventar “un gènere des de zero, una moda casta per a les masses, adequada al proletariat (...). L’ordre ve del més alt, del mateix lord maximus Walter Ulbricht”, líder polític de l’RDA entre 1950 i 1971. I el que va néixer fou lipsi, del nom llatí de Leipzig, que era, diu L’Espresso, “una melodia alegre i innocent contra els missatges” eròtics i imperialistes “que es promocionaven amb l’excusa de la guitarra elèctrica. Es faria justícia social i musical”.
Pot semblar una anècdota ridícula amb ulls actuals. Però fou tota una operació d’intel·ligència de l’administració alemanya comunista. Segons conta la revista citada, “el lipsi va ser creat pel compositor René Dubianski; els passos enginyosos i angelicals van ser en canvi obra del saqueig dels professors de dansa Christa i Helmut Seifert. La seva intèrpret més coneguda, Helga Brauer, una antiga tècnica dental que es va convertir en una estrella enlluernadora de la cançó popular a l’ombra del Pacte de Varsòvia, va morir als 55 anys, temps just per signar centenars d’èxits per al mercat nacional. Juntament amb ella van gravar cartells promocionals temàtics (...), entre d’altres, The Flamingos (“All Dance Lipsi”), Martin Möhle Combo (“Willibalds Lipsi”) i la Leipzig Radio Dance Orchestra de Kurt Henkels. Tots van sortir per Amiga, la secció ‘lleugera’ de Veb Deutsche Schallplatten, el segell discogràfic estatal fundat l’any 1947. La inauguració de la gloriosa alternativa comunista al rock-and-roll es va celebrar (...) el gener de 1959, a la conferència sobre música de ball a Lauchhammer. Totes les sales de ball del Regne Roig ho haurien d’haver adoptat molt aviat: aquesta era la convicció dels comissaris infal·libles del poble”.
El lipsi, segons Anna Funder, tenia una coreografia molt particular: “Ell amb vestit i corbata (llaga o de llaç), ella amb un vestit llarg i sabates amb talons.(...) Al principi, dona i home s’enfronten en la mateixa direcció, com en una dansa grega. Es mouen d’un costat a l’altre, després aixequen l’avantbraç i s’allunyen, inclinant-se, d’una manera alarmant, com dues teteres”. De sobte “comencen una complexa figura de jig irlandès. Aleshores, els dos es giren l’un cap a l’altre i s’uneixen en una presa de vals abans de tornar a separar-se amb un salt”. Acte seguit tot dos fan “un moviment d’estil rus amb les mans als malucs. Tot això amb un gran somriure als llavis”, al mateix temps que una veu dolça canta una mena de bossa nova. “Al pintoresc lipsi, la pelvis desafia les lleis de la gravetat i es manté estàtica, (...) a una distància segura. Només el tors rellisca imperceptiblement”. Els ballarins no es toquen mai, excepte mà contra mà. “Ballen junts però separats, units però molt llunyans”. L’autora, mordaç, defineix el ball “com una tortura d’inquisició secular de baixa intensitat. Fins i tot (l’estat) va arribar a patentar-lo”, no fos cosa que “la contraintel·ligència enemiga el clonés”.
Tots els mitjans de comunicació oficials de l’RDA destacaven que la nova dansa era —tornant al que escrivia L’Espresso— “educada i pedagògica i ‘allunyada d’aquelles insípides i salvatges contorsions d’importació ultramarina que, com tota mena de falsificacions ensordidores del jazz, embruten el cervell dels joves occidentals’, segons va escriure la premsa autàrquica. La campanya mediàtica va ser invasiva i contundent. Els resultats van ser immediatament desastrosos”. Així fou. Al contrari del que volien les autoritats, el lipsi fracassà. Els joves no anaven d’ell. El patètic intent no durà massa més d’un any. A finals del mateix 1959 a diverses ciutats alemanyes orientals hi hagué manifestacions contra el lipsi. El 2 de novembre de 1959 es van manifestar al centre de Leipzig nombrosos joves cridant “No ballem lipsi (...) ballem rock-and-roll”.
El lipsi fracassà, però les autoritats del “paradís comunista” no defalliren. Continuaren lluitant amb contundència contra la decadència musical occidental que contaminava la joventut alemanya oriental: instauraren la censura prèvia a tota la música en general, la que es feia en directe requeria un permís ad hoc, les composicions que es feien legalment havien de ser adequadament comunistes, s’interferia tot el que es podia una famosa ràdio de música moderna que emetia des de Berlín oest i que seguien milers de joves del Berlín est...
La bogeria seguí impertèrrita durant dècades. Verbigràcia: el 1969, el simple i desbaratat rumor que els Rolling Stones, que feien una gira per Europa i que havien d’actuar a Berlín oest, podien forçar la frontera per fer un concert a l’est, provocà l’ansiosa reunió de centenars de joves orientals en el lloc on suposadament hi hauria l’actuació, els quals, és clar, no veren als seus ídols musicals sinó un enorme desplegament de l’Stasi i policies uniformats que pegaren i detingueren molts dels concentrats. Alguns dels adolescents acabaren davant de jutges comunistes que els condemnaren a penes de fins a dos anys de presó per “conducta antisocial”.
Així era la desbaratada dictadura comunista de l’RDA, on tot havia d’estar sota estricte control estatal. Fins que a la nit del 9 de novembre de 1990 el mur erigit el 1961 i que separava físicament els dos Berlíns, va començar a caure, la llibertat i la música occidental entraren en el país del lipsi i s’esvaí el “paradís comunista”.