Andreu Mas-Colell: «Hem de treballar perquè el món de l'empresa absorbeixi més investigadors»

Andreu Mas-Colell (Barcelona, 1944) pot dir que ha estat a les dues bandes: en la política com a conseller d'Economia i Coneixement i a l'acadèmia com a professor de les universitats de Califòrnia, Berkeley, de Harvard i, actualment, de la Universitat Pompeu Fabra i de la Barcelona GSE. Impulsor de l'actual sistema de recerca català, avui presideix el Barcelona Institute of Science and Technology (BIST).

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No sé si va poder llegir l'article del professor d'investigació del CSIC Ramon Trullas al diari Ara, on qüestionava l'excel·lència de la recerca catalana.

-L'he pogut llegir. L'article diu, molt injustament, que, a Catalunya, no hi ha política de suport de projectes. Aquesta és una afirmació molt poc acurada. Catalunya sí que té política de projectes: es diu Plan Nacional espanyol. No sé si l'autor s'adona que encara no som independents. Per tant, els fons dels projectes de recerca que corresponen a Catalunya els continua administrant l'Estat. Aquesta és la realitat.

L'article també diu -i la veritat és que no sé en què es basa- que no té mèrit el fet de captar molts fons europeus de recerca. Li asseguro que el European Research Council, la institució europea que conec millor, concedeix els recursos estrictament per avaluació de la qualitat de la proposta. Aconseguir-ne molts té, doncs, molt mèrit. Però concentrem-nos a analitzar el panorama global.

-I quin és el panorama global?

-El panorama global és que, efectivament, la recerca, per potenciar-se encara més, necessita més diners públics. Però què ha passat des de l'any 2007? Principalment dues coses: que han caigut molt els fons del Plan Nacional de l'Estat espanyol i que els fons que la Unió Europea dedica a la recerca han augmentat.

En aquest context, Catalunya s'ha trobat que tenia un sistema prou competitiu per atraure molts fons europeus. Els sectors que han aconseguit atraure molts recursos cap a Catalunya són els sectors capaços de competir a Europa. Qui ha patit més aquí són tots aquells sectors que depenien més del Plan Nacional espanyol, perquè realment els recursos d'aquest han baixat molt.

Llavors, en aquesta situació, el que necessitem fer són dues coses. En primer lloc, hem de mantenir i incrementar la competitivitat a Europa. Perquè això és el que atrau recursos, i aquests recursos s'acaben traduint en llocs de treball. Un ajut del European Research Council pot rondar els dos milions d'euros. Són uns diners que van a estudiants de doctorat, a contractes postdoctorals, etc... I en segon lloc, cal un Plan Nacional espanyol -o el que sigui que el substitueixi- que dediqui molts recursos a la recerca, per poder mantenir el teixit d'una manera prou àmplia.

-Ara mateix la recerca ha trobat a Europa el suport que ha faltat de l'Estat espanyol?

-Podríem dir-ho així, sí, però perquè els investigadors se l'han guanyat. Els fons de recerca de l'Estat espanyol també són competitius, i no puc dir que siguin esbiaixats. El que passa és que la sensibilitat pressupostària cap a la recerca del Govern espanyol del PP, en aquests últims anys, ha estat molt baixa.

Vull remarcar aquesta precisió -pressupostària- perquè la gent que porta els assumptes de recerca al Govern espanyol té tota la bona disposició que en general es té en aquest món. S'ha pogut col·laborar molt i bé amb el CSIC, i en les grans instal·lacions, com el Sincrotró Alba, el Supercomputador o el centre de genotipat... Però per als nostres interlocutors fiscals al Govern espanyol la recerca no ha estat una prioritat. Això ha fet patir molt la recerca a l'Estat espanyol i a Catalunya, que potser ha patit menys per l'atracció de recursos europeus. És clar, no hem de caure en el cofoisme. Hi ha molts reptes i insuficiències, i cal continuar reclamant diners, però sempre hem de partir de la base que l'objectiu és ser competitius internacionalment.

-És necessària inversió pública, que ha de tenir un pes molt important, però també cal inversió privada. Creu que l'ambient és procliu?

-Sobre això caldria diferenciar dues coses. En primer lloc, tenim la recerca que ha de fer la indústria mateixa per a la seva competitivitat. En això he de dir que estem bastant endarrerits. En segon lloc, hi ha la contribució que es pugui fer des del mecenatge, que és una cosa molt diferent de la recerca industrial.

Pel que fa al mecenatge, ja sé que el que convencionalment diem o pensem és que fan falta més incentius. Potser sí que en fan falta, però la veritat és que ja n'hi ha, d'incentius. No obstant això, amb poques excepcions, que tots les coneixem i celebrem, el nivell de mecenatge és baix, en comparació d'altres països europeus.

A França històricament havia estat també així, però el que ha passat és que els successius governs francesos han anat millorant els mecanismes d'incentius (bàsicament, augmentant la desgravació de la quota tributària dels fons dedicats a mecenatge de recerca). D'aquesta manera ha arribat a nivells molt més alts que els espanyols, i ara estan començant a tenir efecte. Jo diria que hauríem de mirar cap a França. L'estructura de la llei de mecenatge espanyola és similar a la francesa, malgrat que els coeficients de desgravació no siguin els mateixos i siguin inferiors. Aproximem-los als francesos i veurem com el nostre sistema també respon.

-Sovint es posa l'exemple del Regne Unit.

-El Regne Unit té una fundació privada, la Wellcome, que és enormement potent. Gasta cada any vora 600 milions de lliures en recerca biomèdica només al Regne Unit i algun país més com Sud-àfrica. Per tant, això ho domina tot. Si treus la Wellcome, el mecenatge a la Gran Bretanya no és molt diferent del que pot ser a l'Europa continental. Però aquesta fundació canvia completament el panorama. Repeteixo, però, que aquí hi ha institucions privades que donen diners, i això hem de saber-ho i els hem d'aplaudir.

-Els centres de recerca s'han queixat en més d'una ocasió que tenen l'alè d'Hisenda sempre al damunt.

-Hi ha una disfunció, que des de Catalunya hem tractat d'arreglar. Pel fet de ser públics, molts centres de recerca poden estar sotmesos, com a conseqüència de les polítiques de consolidació fiscal que vénen d'Europa, a una intervenció molt detallista i restrictiva. Per exemple, en temes de contractació de personal. Si hi ha una congelació de personal del sector públic, això pot afectar també els centres de recerca. No hauria de ser el cas.

Els centres de recerca han de poder funcionar amb agilitat, sempre, per descomptat, en un règim de rendició de comptes i de transparència. Però han de tenir la capacitat de poder contractar un investigador si convé contractar-lo. Han de poder funcionar com els bons centres de recerca funcionen al món.

-I des de Catalunya s'hi ha fet res?

-En la legislació catalana es va incloure en el seu moment un quadre de regulacions que permet aquest funcionament més àgil, des de la rendició de comptes i la transparència. Però sempre hi ha, com passa també amb les universitats, la tensió entre la lògica dels objectius de consolidació fiscal i la lògica de les necessitats de la recerca.

La meva opinió és que el món de la recerca és un món que ha de poder funcionar dins la normalitat de la legislació civil, mercantil i laboral, i que això ha de ser compatible amb el control derivat del finançament públic que pugui haver-hi. No és un tema fàcil, però crec que, si totes les parts implicades -tant les que exerceixen el control comptable públic com els gestors de la recerca- comprenen la situació de l'altre, hauria de ser perfectament possible desenvolupar un funcionament àgil, eficient i transparent dels centres de recerca. I en benefici de tot el país.

-L'ICREA, que va néixer sota el seu impuls, ha estat la gran aposta per captar talent internacional. Ha funcionat com s'havia previst?

-Ha funcionat bé. Quan diem talent internacional volem dir talent que ha voltat pel món. Hi ha molts investigadors ICREA que s'han format primer aquí, després a l'exterior i que, a la fi, els hem recuperat. D'altres són ciutadans de la Unió Europea o investigadors que per la raó que sigui fan de Catalunya casa seva. Per cert, l'article que vostè em mencionava al principi, un dels seus aspectes més desagradables és que sembla qüestionar els no nadius que s'estableixen entre nosaltres. Per la meva banda només una paraula: benvinguts.

-Però molts investigadors marxen a l'estranger per poder trobar oportunitats.

-Sí, però caldria fer diverses observacions sobre aquest fet. En primer lloc, cal dir que, com més recursos tinguem i aconseguim, més possibilitats de contractació i de retenció de talent tindrem. En segon lloc, des de sempre s'ha considerat positiu que un investigador recentment doctorat faci estades postdoctorals a fora. Qui es decideixi per una carrera investigadora, ha de comptar que passarà uns anys pel món. No s'ha de veure com cap mena de sacrifici. Al contrari: normalment és un enriquiment.

El nostre sistema de recerca no seria el que és si no hi hagués una multitud de catalans que han anat a l'exterior. Els que estem aquí, la nostra obligació és mantenir el sistema com més obert millor. Els qui se'n van han de tenir accés a les possibilitats de treball aquí amb la mateixa base que qualsevol altre. Només compta el currículum. L'ICREA ha estat una porta que ha permès això, però n'hi ha altres, com el progama Serra-Hunter.

Hi ha una última qüestió: podem arribar a una situació en què qualsevol investigador format aquí tingui un lloc de treball aquí? Es fa difícil de respondre. Com més diners tinguem, més ens acostarem a aquest ideal. En moments de crisi, han estat institucions franceses, alemanyes i angleses les que han garantit que no es deteriorés la formació de molts dels nostres investigadors. El món és molt gran i no es limita a les institucions acadèmiques catalanes. Poso èmfasi en acadèmiques perquè un aspecte que hem de treballar és que el món de l'empresa absorbeixi més investigadors dels que absorbeix.

-Això intenten solucionar instruments com els doctorats industrials.

-Sí. La Generalitat té programes, com el de doctorats industrials, que van en aquesta direcció. Aquesta és una bona eina i ja s'està demostrant efectiva. És una eina d'acció lenta. De doctors industrials encara n'han sortit relativament pocs. El que ara convé és que es vagin col·locant a la indústria.

Els doctorats industrials són una molt bona fórmula per facilitar la interlocució del món del coneixement amb el món de l'economia. De vegades la comunicació ja està mig feta si un entén el llenguatge de l'altre, i un doctor industrial està dissenyat precisament per poder fer aquesta feina de pont. Cal mantenir i estimular el programa. A part d'això, tampoc hem de perdre la perspectiva que les coses han canviat, i han canviat per bé, en el contacte entre el món acadèmic i l'economia. L'actitud de les universitats i centres de recerca és molt diferent ara de la que era fa quinze anys.

-S'han apropat aquests dos mons?

-La batalla perquè el món acadèmic entengui la necessitat i la validesa de transferir coneixement des de la torre d'ivori fins a l'economia i el mercat ja està guanyada. Una altra cosa és fins on s'arribi a la pràctica. No cal només voler vendre: cal tenir un producte vendible. I cal que hi hagi especialistes a fer el producte vendible. Déu n'hi do el que s'ha avançat en aquest camí. Ja hi ha més start-ups, els diners que mobilitzen són cada cop més... Jo sóc optimista sobre el futur en aquest aspecte.

Quan parlem de transferència de coneixement a l'empresa, però, cal fer una distinció. Per una banda hi ha la transferència cap a la indústria que ja existeix. Per l'altra, la transferència cap a la indústria que existirà. Els doctorats industrials són un bon instrument per fer una transferència cap a la indústria que ja existeix. I no és l'únic instrument: pot haver-hi, per exemple, centres tecnològics que també facin aquest paper. Però després hi ha la transferència cap a la indústria que podria existir, i aquí tenim, essencialment, les start-ups. Són empreses noves, no parteixen d'una empresa ja existent, sinó que parteixen d'una idea que surt del món del coneixement i que es mira d'entrar en el mercat.

El món de la recerca està molt sensibilitzat en aquesta direcció. Per exemple, el European Research Council té les convocatòries per ajuts de proof of concept -dotats amb uns 150.000 euros-, i l'èxit català ha estat molt gran. Perquè els nostres centres de recerca no són aliens a la realitat econòmica que els envolta. En el BIST, per exemple, tots tenen un departament de transferència, de relació amb l'economia. I gairebé tots han generat empreses start-up. Els sis centres del BIST ja n'acumulen 18.

-Parli'ns del BIST i de l'actitud cap a la transferència.

-El nucli del BIST són sis centres públics que volen aprofitar economies d'escala i crear una identitat col·lectiva. I per fer això compten amb la col·laboració de fundacions com la Fundació La Caixa, la Fundació Cellex, la Fundació Banc de Sabadell, la Fundació Catalunya La Pedrera i la Fundació Femcat. També compta amb la col·laboració personal d'uns quants científics eminents que estan pel món. Els centres del BIST fan molta recerca bàsica però tots practiquen la transferència, que esdevindrà, sens dubte, un tret molt marcat del BIST.

-Ja no hi ha recels per la relació entre públic i privat?

-Si miro a Europa, una de les universitats més potents en recerca és la Universitat Catòlica de Lovaina, que és una universitat privada sense ànim de lucre. Una col·laboració clara, simple i transparent entre els sectors privat i públic és la que pot potenciar més la investigació. Hi ha llocs on no podrà arribar mai el sector públic per ell mateix, i per això és bo que pugui rebre ajut privat. I pel que fa al sector privat és el mateix.

-És evident que la crisi econòmica ha afectat la inversió en recerca. Aquesta situació s'està revertint?

-No ho sé. Quan em diguin com seran els pressupostos estatals del 2017, podré expressar una opinió. Fins ara no veig evidència d'una reversió significativa. Els del 2016 són lleugerament millors que els del 2015, que no és cap sorpresa. Però no he vist un canvi de tarannà significatiu, i no puc dir que sigui optimista. Però depèn d'això. Són faves comptades: els fons de recerca els té l'Estat espanyol i reflecteix les prioritats dels seus governs. I les seves prioritats no han estat la potenciació de la recerca. Estaria content si això canviés. Per sort, a Catalunya hem tingut la bona circumstància que en canvi a Europa sí que han augmentat els fons de recerca i que nosaltres estàvem ben posicionats per optar-hi.

-Què necessita un país petit per tenir èxit en matèria de recerca?

-Proposar-s'ho és essencial. És el primer pas, i crec que en això estem en el bon camí. Proposar-s'ho i persistir. No hem de ser ni autocomplaents ni autodestructius, sinó adonar-nos que hem passat per moments molt difícils i que hem resistit relativament bé en aquest àmbit. Són temps que han deixat ferides, sí, però que no ens han fet perdre l'únic camí possible, el de ser competitius a nivell internacional.

El món del coneixement és un món de clústers grans, on les coses no queden enormement disperses. En àrees econòmiques com els Estats Units no hi ha un gran potencial de recerca en cada estat, sinó que hi ha uns quants llocs on han tendit a concentrar-se les activitats de recerca (i el que això comporta: innovació). A la Xina i a l'Índia serà el mateix. I a Europa. Per tant, el que ens estem jugant a Catalunya és la possibilitat de consolidar-nos com un dels nuclis significatius de recerca a Europa, de ser referents al sud d'Europa. Ho tenim a l'abast.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.