El prominent cap des Pinar tanca la badia de Pollença pel sud. Un camí el recorre fins a l’anomenada punta Sabater, on un far de reduïdes dimensions guia el navegant. Alcúdia precedeix la protuberància citada: s’ubica a la confluència d’aquesta península amb la terra ferma i capitaneja un entorn d’orografia tranquil·la. És ací on es troba el quilòmetre zero d’aquest tercer acte mallorquí amb què cloem un viatge per l’illa. Al llarg de les properes pàgines descobrirem alguns tresors del litoral oriental, així com poblacions que imposen una visita.
Alcúdia és, doncs, punt d’inici del periple. Igual que totes les Alcúdies balears i del País Valencià, és d’origen àrab. Designa un turó, un promontori, la presència d’una roca elevada. En qualsevol cas, Alcúdia, la medieval, és compacta, murallada i nascuda a la vora de la Pol·lèntia romana. S’hi respira un aire ordenat, petri, d’un temps pretèrit que, combinat amb l’aspecte calculadament higiènic dels seus carrers, confereix al conjunt la deliciosa estampa d’un decorat. Només cal seguir les muralles pel camí de ronda, o penetrar-hi per una de les portes de la vila, la del Moll o de Xara, i la de Sant Sebastià, també anomenada de Mallorca. L’element dissonant, sense cap mena de voluntat de mimetitzar-se amb l’entorn, és l’església parroquial de Sant Jaume, neogòtica i monumental, de finals del segle XIX, edificada sobre un temple anterior del XIV.
L’assentament antic, la Pol·lèntia romana, s’ubica, dèiem, a les portes de la ciutat medieval i sota d’aquesta. L’assentament, originàriament un campament militar romà, esdevingué el primer brot de vida urbana a l’illa i la ciutat cabdal de les Balears. S’estenia sobre una superfície d’entre 15 i 20 hectàrees, i presentava l’ordre que dicta l’urbanisme romà: retícula regular i una xarxa d’abastiment d’aigua potable i clavegueram. Tres domus, el teatre i el fòrum en són els elements fonamentals visitables.
Abandonem Alcúdia rumb al sud. La carretera Ma-3470 voreja una estridència orogràfica poc remarcable, el puig de Sant Martí, amb els seus escassos 250 metres sobre el nivell del mar, i topa de ple amb el Parc Natural de s’Albufera, declarat com a tal el 1988. Es tracta de la zona humida més extensa i important de les illes Balears, amb una superfície de més de 2.000 hectàrees, situada dins els termes municipals de Muro i sa Pobla. El paisatge és d’una horitzontalitat remarcable, que potencia l’homogeneïtat visual que produeix la làmina d’aigua. L’aprofitament agrícola d’aquesta albufera —recordem la seua etimologia àrab Al-buhaira, ‘l’estany’—, igual que la de València, es concretà en el conreu de l’arròs. En la que ens ocupa, la parcel·lació per mitjà de veles —trossos de terra allargassats i d’angles desiguals— ordenà la producció arrossera i permeté el control del reg per mitjà de séquies. Si bé a l’albufera mallorquina s’hi manifesta ostensiblement, el conreu en veles no deixa de ser un recurs agrícola de regadiu propi d’aquesta illa. De veles, se n’han trobat, entre d’altres indrets, al paratge anomenat —per raons òbvies i redundants— Ses Veles, entre Andratx i el port d’Andratx.
Tornem, però, al llac que ens ocupa. Fou a finals del segle XVIII quan es plantejà la dessecació d’una part de l’Albufera per a l’aprofitament agrícola. La idea va ser proposada —i refusada per les autoritats locals— el 1799 pel francès Alexandre de Cauterac d’Ornezau. Mig segle més tard i enfront de la presència persistent de la malària i els consegüents problemes de salubritat a Muro, Alcúdia i sa Pobla, acabaria publicant-se la Reial ordre del 19 de novembre del 1851, en què es reconeixia oficialment la necessitat de dessecar l’Albufera per tal d’alleugerir l’ambient malsà.
Una incursió a les serres de Llevant
Continuem el viatge. La carretera transcorre paral·lela al mar, separada d’aquest per una franja dunar coberta de vegetació. La perspectiva presenta un dels espectacles litorals més compensats que hom puga trobar a Mallorca: la blancor de la sorra i les transparències turqueses de les aigües marines produeixen una fórmula cromàtica intensa, elemental.
En aquest bocí de costa, tot just deixat enrere Can Picafort, s’hi troba la necròpolis de Son Real. El lloc escollit pels de l’edat del ferro resulta d’allò més sublim: s’assentaren a l’anomenada punta dels Fenicis, una excrescència rocosa discreta amb un excel·lent domini visual del mar. Al jaciment, que en l’actualitat és un dels principals exponents de la cultura talaiòtica, pot accedir-s’hi amb vint minuts de passejada tot seguint la línia costanera, o bé per l’entrada a la possessió de Son Real des de la carretera Ma-12 que mena a Artà. Si opteu per aquesta segona, haureu de saber que arribareu a l’epicentre de la possessió de Son Real, avui finca pública, on el Govern Balear ha habilitat un centre d’informació.
Tot mantenint-nos sobre la Ma-12, assolirem en pocs minuts Artà. La població es localitza al centre d’una vall fèrtil, amb els omnipresents ametllers i garrofers, i conforma la principal concentració humana de les serres de Llevant. El nucli urbà artanenc presenta una compacitat protectora, on el vianant se sent automàticament emparat per la seua arquitectura essencial, discreta, d’una funcionalitat radical, que troba el contrapunt en un grapat de cases senyorials, residències dels propietaris de les grans possessions i d’aquells que varen fer fortuna a les Amèriques.
Cal fer l’esforç d’enfilar-se al puig de Sant Salvador: l’emblemàtica elevació pot explicar l’origen del poble, o almenys els inicis de l’ocupació humana d’aquest indret. Hi ha constància de presència des d’època pretalaiòtica; l’habitaren també romans i musulmans. Aquests últims hi construïren una fortificació —l’Almudaina— que fou aprofitada per Jaume I durant la conquesta de Mallorca i que al segle XVI protegí els habitants contra els atacs corsaris. Dins el recinte murallat, el santuari, del 1825, preserva la talla romànica de la Mare de Déu de Bellpuig, patrona del poble i originària del priorat de Santa Maria de Bellpuig, situat a tres quilòmetres del nucli urbà. Haureu de saber que el convent de Bellpuig manté una estreta relació amb el de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera (Lleida), perquè Jaume I va cedir als monjos premonstratesos lleidatans aquests terrenys durant el repoblament cristià d’aquest racó de l’illa.
Aprofitem que marxem d’Artà per a visitar, de camí, el poblat talaiòtic de Ses Païsses. Diuen que es tracta d’un dels més extensos de Mallorca, i ho confirmen els 13.500 metres quadrats de la seua superfície i els 374 metres de perímetre de muralla.
A Manacor, podríem anar-hi per la carretera principal Ma-15, però optem per travessar la serra de Calicant —que pertany al conjunt de les serres de Llevant— i un paisatge de cota baixa, despoblat i eixut. Manacor ens acull. La seua importància és històrica —Jaume II va atorgar-li el títol de vila el 1300— i, encara avui, salta a la vista: la presència del l’esvelt campanar de l’església de Nostra Senyora dels Dolors, visible a distància, ho diu tot d’ell. Es tracta del segon municipi més extens de l’illa, que va convertir-se, al segle XIX, en el centre industrial de Llevant. A la vinya i la ramaderia s’uniren els sectors tèxtil i de l’alimentació, i la producció tradicional de gerres. Aparegueren molins fariners, un segell d’elaboració d’aiguardents i la primera fàbrica de perles d’imitació mallorquines, una encertada idea que l’alemany Eduard Friedrich Hugo Heusch va fer realitat el 1902.
D’altra banda, un quart de segle abans, l’arribada del ferrocarril el 1879 —línia Inca-Manacor— havia contribuït a incrementar, encara més, el dinamisme local, comunicant de manera eficient aquesta població amb Inca i Palma.
Pel que fa al patrimoni medieval, se’n conserven unes quantes mostres representatives: cal que visiteu la torre del Palau —l’únic element que perviu de l’antic palau Reial del segle XIV— construït per Jaume II com a residència temporal dels reis de Mallorca, la singular torre de Ses Puntes, o la sòlida torre dels Enagistes, actual seu del Museu d’Història de Manacor.
Felanitx
Un dotzena de quilòmetres separen Manacor de Felanitx. La carretera Ma-14 no presenta dificultats remarcables: travessa una geografia tímidament ondulada, al bell mig de la qual es troba la població on farem parada. Felanitx encasella els seus habitants en una arquitectura apaisada, àmplia, estrictament funcional. Enmig d’un tal paisatge urbà sobresurt l’església de Sant Miquel, un contenidor exagerat, precedit per una majestuosa escalinata que vessa, des de la porta del temple, amb un inconfusible aire líquid.
Felanitx destacà per la producció vitivinícola fins que la fil·loxera va fer de les seues. L’esplendor local es produí al segle XIX, amb l’elaboració de caldos de qualitat que eren exportats principalment a França. Aquest motiu li valgué el 1886 la concessió del títol de ciutat —la tercera població de Mallorca en obtenir-lo, després de Palma i Alcúdia—, per part de la reina regent Maria Cristina. Per aquell temps, s’hi respirava una atmosfera benestant que, traduïda en institucions culturals, mercantils i econòmiques, cristal·litzà en el Centre Filharmònic Teatral (1882), l’Ateneu d’Agricultura, Indústria i Comerç (1887) i el Banc de Felanitx (1883), un dels primers bancs privats mallorquins la seu del qual, del 1910, presenta un aire eclèctic amb tocs neogòtics.
I per si no fora poc, la inauguració el 7 d’octubre del 1897 de l’anomenat ramal de Felanitx, connectà la ciutat amb Palma per mitjà del ferrocarril.
Aquesta bonança deixà a principi del segle XX altres institucions emblemàtiques que comptaren amb referents arquitectònics significatius. Una d’elles fou l’Estació Enològica (1913), de la qual sorgiria posteriorment el celler cooperatiu “Es Sindicat” (1919), amb l’emblemàtic edifici que es convertí per aquell temps en el celler més gran de Mallorca. Amb el seu tancament definitiu, aquesta catedral insular del vi cauria en l’oblit, fins l’any 2001, quan el Consell de Mallorca va declarar-la Bé d’Interès Cultural (BIC).
Si d’algun producte pot enorgullir-se històricament l’illa, aquest és el seu vi. La tradició remunta a la romanitat i al llarg dels mil·lennis ha patit els reglamentaris alts i baixos, amb moments d’esplendor, com entre el 1865 i el 1891, quan la vinya i el vi assoliren cotes mai vistes, que coincidí amb la crisi de la fil·loxera a França, la qual degué fer front a la notable demanda interna mitjançant la importació de vins estrangers —inclosos els mallorquins. Fou quan eixiren dels ports de Palma i Alcúdia gairebé 50 milions de litres, es conrearen més de 30.000 hectàrees de vinya, amb una producció que assolí els 750.000 hectolitres anuals. Felanitx comptà, fins i tot, amb una línia de ferrocarril que unia el celler cooperatiu amb el port de Portocolom per agilitzar-ne el transport.
Tanmateix, Mallorca no es lliurà de la fil·loxera, que acabaria abruptament amb l’edat d’or local. La vinya es reduí a proporcions ínfimes —5.000 hectàrees—, fou substituïda per l’ametlla i els esforços per a recuperar la producció vinícola foren frustrants. En l’actualitat, els vins mallorquins estan destinats majoritàriament al consum intern per part d’una clientela alemanya que n’aprecia la qualitat i que ha esdevingut la principal impulsora de la viticultura insular.
Un bocí de costa
Tornem, no obstant, a la carretera. Prenem la Ma-4010 que uneix, sense un interès destacable, Felanitx amb Portocolom. Al cap d’uns minuts, una carretera veïnal dona accés al santuari de la Mare de Déu de Sant Salvador. El complex, enlairat, data del segle XIV, de quan la pesta negra va fer estralls a la zona. Inicialment, fou una capella que havia de protegir els habitants de Felanitx de l’epidèmia, a la qual s’afegí, quatre-cents anys més tard, el nou santuari i l’hostatgeria —entre el 1825 i 1851 el lloc fou habitat per ermitans. Acosteu-vos-hi, perquè des de la seua posició elevada (500 metres) tindreu al vostre abast el conjunt de la geografia insular, amb el Pla de Mallorca i les serres de Llevant en primer terme. La creu del Picot i el monument a Crist Rei, una vistosa estructura de 37 metres d’alçària, completen el complex religiós.
Quan hom desembarca, per terra, a Portocolom percep el sentit protector que li proporciona la geografia. Es tracta del port natural més gran del litoral oriental mallorquí i un dels més importants de l’illa. Les dimensions són magnífiques: cobreix una superfície de 60 hectàrees que tanca l’anomenada punta de Ses Crestes, sobre la qual s’erigeix el far corresponent. Al seu interior, es desplega, com un oasi, la vida humana. El nucli visqué, a banda de la pesca, de l’exportació de vins i aiguardents produïts a Felanitx, cap del municipi, fins l’arribada de la fil·loxera. Des de llavors, el sentit comercial del seu port, que era enorme, decaigué ostensiblement, amb moments de ressorgiment, com durant les primeres dècades de la postguerra espanyola, amb l’exportació de garrofes, fruita, carbó i materials de construcció cap a diversos ports dels Països Catalans. En l’actualitat, el port respon a necessitats pesqueres i recreatives.
Portocolom ha estat destinació d’estiueig de proximitat. Els felanitxers l’anomenen senzillament “es Port”. I així és: es tracta de l’extensió marítima de la ciutat. I encara en matèria de turisme, quan durant la dècada dels seixanta del segle passat se’n produí el boom, el fenomen atragué una massa forana, un increment del sector terciari i el naixement d’urbanitzacions perifèriques. Avui, Portocolom continua sent un lloc encantador, amb una arquitectura baixa, singular, intransferible, com els mollets i les barraques —n’hi ha un total de 189 ubicades al port i pendents de rehabilitació.
Abandonem Portocolom i ho fem per la Ma-4012 en direcció a Santanyí. L’asfalt travessa alguns nuclis —s’Horta i Calonge—, i arriba a s’Alqueria Blanca, que pertany al municipi de Santanyí. Aquesta vila és d’interior, però el seu terme posseeix 35 quilòmetres de costa intensament aprofitada pel turisme. Cala d’Or, Portopetro i Cala Figuera en són tres de les ubicacions més representatives.
De Santanyí caldrà saber que la pedra autòctona va donar alegries als seus habitants. Les nombroses pedreres d’aquest gres blanquinós i de gra fi han proveït històricament construccions locals i mallorquines: la pedra de Santanyí és present a la Llotja de Mallorca i al castell de Bellver, a la Seu i al portal del Mirador de la Seu. Hi és present, també, mar enllà: al Castel Nuovo de Nàpols i al palau de la Virreina de Barcelona, o a la font gòtica de Blanes.
El viatge continua per la Ma-6100 en direcció a Ses Salines. Podrem entrar-hi, o bé dirigir-nos directament al cap homònim. Tot i anomenat cap de Ses Salines, la protuberància no pertany a l’esmentat municipi, sinó a Santanyí, i conforma objectivament l’extrem meridional de Mallorca. El seu far va ser inaugurat el darrer dia d’agost del 1863, i el 1982 va esdevenir el primer als Països Catalans a ser alimentat amb energia solar. Al cap i al far de Ses Salines posem punt final a aquesta exploració de Mallorca. Han estat tres actes, amb aquest desenllaç magistral: no podem anar més lluny, ni més al sud. Ací s’acaba tot, ací s’acaba l’illa.