Encara que a fora la gent passi gana, a dins de l’hotel Kingsbury de Colombo –la capital de Sri Lanka–, amb una piscina més gran que la del president, la crisi queda força lluny. Se sent soroll de plats i hi ha uns cambrers amb gorres blanques que serveixen el bufet de l’esmorzar: creps amb crema de xocolata i iogurt de nabius en vasos, pinya a la graella, formatge blau i curri amb gambes.
El novaiorquès Dennis Yorio es posa bacó fregit al plat. Mentre avança cap al bufet de fruita, diu que recomana al 100% el menjar de l’hotel. La seva dona, Chitra Thenuwara –li diuen Charly–, està asseguda a la taula prenent-se un cafè. Són les vuit del matí; encara els queda una setmana de vacances a Sri Lanka. Ella és originària del país. I val a dir que al març, quan aquests dos jubilats van reservar el viatge, la situació encara era mitjanament estable.
Durant molt de temps, aquesta illa de l’oceà Índic va ser considerada un lloc idíl·lic: platges, balenes blaves davant la costa, un paradís al sud de l’Àsia per als surfers i els amants d’un te selecte. En els millors temps hi venien més de dos milions de turistes cada any. Abans de la pandèmia el turisme era un dels pilars més importants de l’economia i deixava més de 4.000 milions de dòlars al país. A xinesos i indis els agradava passar les vacances aquí, però també hi venien russos, ucraïnesos, britànics i alemanys.
Amb l’esclat de la pandèmia, el nombre de visitants va caure dràsticament. Es van eixugar les reserves en divises estrangeres i van reduir-se les transferències dels ciutadans que treballen a l’estranger. El país va deixar de poder pagar els deutes, contrets sobretot amb el Japó i la Xina, els seus dos principals creditors estatals. Ara les botigues i els restaurants de la ciutat més gran, Colombo, són buides o estan a punt de tancar. Per estalviar corrent, alguns fanals estan apagats i de nit els carrers són més foscos. Sri Lanka està en bancarrota. El president, Gotabaya Rajapaksa, va fugir a les Maldives i des d’allà a Singapur.
Diversos països occidentals han desaconsellat als seus ciutadans que viatgin al país. Amb prou feines hi ha combustible, la inflació és elevada i el cap de setmana es van manifestar pels carrers desenes de milers de persones contra el govern, també a prop del Kingsbury. Des del dia que va caure gas lacrimogen llançat per les forces de seguretat als jardins de l’hotel i Thenuwara i Yorio en van rebre una descàrrega, l’esmorzar ja no se serveix al costat de la piscina, sinó en un steakbar, un espai recobert de fusta amb butaques de pell. A Yorio no li ha passat per alt que la selecció ara és menys variada: “Deu ser la crisi alimentària”. Però també li agrada que en un dels millors hotels de la ciutat el bufet només costi set dòlars, perquè la rupia de Sri Lanka cada cop té menys valor respecte al dòlar.
El dia abans de trobar-nos amb Dennis Yorio i la seva esposa esmorzant, el taxista Mohamed Ibnu fa cua amb el seu Suzuki blanc davant d’una gasolinera de Galle Road, a Colombo. Ibnu té la cara estreta i, des que va patir un accident de trànsit, li falta una dent incisiva. Per la finestra li entren els gasos dels altres cotxes i dels rickshaws motoritzats que també esperen per posar benzina.
Ibnu treballa de xofer, normalment portant turistes a llocs bonics i homes i dones de negocis de l’aeroport a la ciutat. Com la majoria de persones de Colombo que viuen del turisme, la crisi l’està afectant. Va tenir l’últim client fa dos mesos. Ara té una segona feina com a comercial d’espècies i ven cardamom i canyella a supermercats. Però això tampoc és fàcil tenint en compte que al país amb prou feines hi ha benzina ni dièsel. “El nostre principal problema és el combustible”, afirma Ibnu.
Fins i tot les empreses que disposen de reserves financeres es veuen afectades per aquesta escassetat. Sense combustible no es poden transportar materials ni productes. Els treballadors no poden arribar a les seves empreses ni els nens a l’escola. Moltes famílies estalvien amb el menjar.
Durant molt de temps, Sri Lanka va ser un país orgullós del seu relatiu benestar: dels cotxes elegants, que als carrers de Colombo se’n veuen més que en qualsevol altra ciutat del sud de l’Àsia. Un país orgullós també del fet que aquí no se n’anava la llum uns quants cops per setmana com a Bangladesh o a l’Índia. Però també és veritat que Sri Lanka va viure per sobre de les seves possibilitats.
Sota el lideratge de la família Rajapaksa, que ha determinat la política de Sri Lanka gairebé de dalt a baix des del 2005, el país va construir autopistes i una bona colla de projectes absurds. Al districte de Hambantota, que –ves per on– és el lloc d’origen dels Rajapaksa, s’hi va construir un aeroport i un port. Avui dia, a Hambantota hi ha, a banda de camps d’arròs, un centre de transport internacional al mig del no-res. Ara el port el controlen els xinesos, perquè a partir del 2017 Sri Lanka no va poder tenir al dia els pagaments.
Fins ara l’illa ha acumulat 51.000 milions de dòlars de deute a l’estranger. Molts diners per a un país que exporta massa poc i la moneda del qual ha patit diverses crisis en els últims set anys. Al març la rupia va perdre un terç del seu valor. A l’abril el país es va declarar insolvent.
S’estan iniciant negociacions amb el Fons Monetari Internacional per un paquet d’ajuda de 3.000 milions de dòlars. L’Índia va concedir al país un crèdit generós. I l’altra gran esperança és que el nombre de turistes potser tornarà a pujar.
Seguint les instruccions de l’Estat, als turistes que s’han quedat al país se’ls tracta de meravella. A final de juny, quan no es repartia benzina a privats, els turistes van poder omplir el dipòsit en bases de l’exèrcit o de la Marina. Qui pot pagar en dòlars, ara tampoc no ha de patir gaire.
A Mohamed Ibnu, que dorm i menja al cotxe per no perdre el torn a la cua de la gasolinera, no li sembla que aquesta prioritat sigui ni injusta ni equivocada, al contrari: “No podem pretendre que els turistes facin cua mentre estan de vacances”. La qüestió és aquesta, assegura: “Cada vegada que un turista fa un pagament a l’hotel o paga per obtenir un visat, això són dòlars que van a parar a Sri Lanka. Imagineu-vos que això ho fan cent persones. O que ho fan 100.000!”.
Sri Lanka necessita urgentment les divises dels turistes per poder comprar als mercats internacionals les coses que el país necessita urgentment: medicaments, aliments i combustible. Si més no, el cap de setmana passat finalment va arribar una nova remesa al port. Ara els camions cisterna tornen a portar gasolina i dièsel a la ciutat cada matí. I així i tot, no n’hi ha mai prou per a tothom.
Són les dues del migdia quan un dels assortidors de la gasolinera d’Ibnu esgota les existències. Una dotzena de motoristes es colen a la cua de l’assortidor del costat. Dos soldats els envien al final de la cua. A Ibnu se’l veu encara una mica més cansat que abans.
A ni tan sols cinc quilòmetres d’allà en línia recta, a l’hotel Kingsbury, on ara la nit costa cent dòlars, Dennis Yorio i Chitra Thenuwara es prenen una tassa de cafè mentre es plantegen si han d’arriscar-se a anar a Kandy, una ciutat del centre del país envoltada de turons verds. Se suposa que hi ha una dent de Buda. O val més quedar-se a l’hotel? Tenint en compte la situació, no s’atreveixen del tot a sortir.
Quan miren per la porta d’entrada de vidre transparent, veuen desenes de persones. Famílies amb nens s’han instal·lat a la gespa ben retallada de davant de l’hotel de cinc estrelles. Dues noies salten a les fonts. Dissabte passat un grup de manifestants enfurismats va entrar al palau presidencial. Des d’aleshores venen a la ciutat persones de moltes zones del país per contemplar la riquesa de l’elit política. L’aire és humit i càlid; en canvi, a l’interior de l’hotel hi fa una frescor agradable. Quan se’n va la llum, cosa que passa cada dia, s’engeguen uns generadors dièsel.
Tu tens molta sort, li diuen els parents de Chitra Thenuwara que encara viuen a Sri Lanka i amb prou feines tenen gas per cuinar. Thenuwara també ho pensa, si bé la seva vida a Nova York no sempre ha sigut fàcil. Quan va anar-se’n de Sri Lanka, tenia poc més de vint anys. Després de treballar al sector tèxtil a l’Àsia, va marxar als EUA, on ningú es prenia seriosament les seves qualificacions. Va netejar oficines i va cuidar persones grans i malaltes. Així va conèixer Dennis, mentre cuidava la seva mare. “Des que el vaig conèixer, visc la vida a tota velocitat”.
La frase fa riure Dennis Yorio. És un home de mans grosses i espatlles amples. Durant 43 anys va tenir dues feines: durant el dia treballava de cobrador de deutes i al vespre feia de vigilant en un centre comercial. Actualment pateix mals d’esquena crònics i el tracten nou metges. Un cambrer serveix dues torrades amb mantega a la seva dona. “Les pastes de maduixa són delicioses”, diu Thenuwara al seu marit.
Mohamed Ibnu ha pres un te per esmorzar. Li ha costat 140 rupies, uns 40 cèntims, 20 cèntims més que abans de la crisi. Els preus de l’arròs s’han doblat en escreix i els de la llet en pols s’han triplicat.
Ibnu també ha treballat de valent tota la seva vida, i com Chitra Thenuwara i Dennis Yorio també ha sofert revessos. Però, en general, la vida ha anat millorant: els carrers estan més bé i els centres comercials són més grans. Ibnu va canviar el seu tuk-tuk per un cotxe i més endavant es va comprar un segon vehicle. Ibnu formava part del que els economistes anomenen la florent classe mitjana: és un home que creia que a ell i al seu país li anirien les coses cada vegada millor. I durant molt de temps això va ser cert. Fins que la seva filla es va posar malalta.
Fatimah tenia 15 anys quan va emmalaltir d’hepatitis. Els metges van enviar la família a l’Índia, on els tractaments mèdics solen ser més barats i millors. Els Ibnu van vendre’s les joies, la casa i un cotxe per pagar les moltes visites i vols a l’Índia. El 2020 Fatimah va patir una recaiguda i li va fallar el fetge. Va ser ingressada a l’UCI d’una clínica de Colombo, on va morir al cap de set dies. Tenia 21 anys. “Des d’aleshores la meva dona està trista”, diu Mohamed Ibnu. Quan ho explica se li humitegen els ulls.
Actualment no guanya prou ni per pagar les mensualitats del crèdit del cotxe. Se li han acabat els estalvis. El seu fill de 25 anys, que treballa d’informàtic a Qatar, manté la família a flotació.
I potser tot hauria tornat al seu lloc si Ibnu i el seu país només haguessin hagut de superar una catàstrofe i no haguessin coincidit tres crisis: la guerra a Ucraïna, la pandèmia del coronavirus i els atacs terroristes de la Setmana Santa del 2019, quan els islamistes van matar 269 persones. Entre els objectius dels atacs hi va haver tres esglésies i tres hotels, un d’ells va ser el Kingsbury.
En aquell moment, Yorio i Thenuwara eren al país. Ella anava amb taxi quan va explotar la bomba. El seu taxista havia girat en un lloc equivocat, per això arribava tard. “Quin paio més idiota, vaig pensar”. Al final el taxista segurament li va salvar la vida amb aquella equivocació.
Ara, quan arriben al país, ella truca al taxista d’aquell dia i li paga el triple del que demana per la carrera. Als manifestants, Thenuwara els va comprar menjar i begudes al supermercat. “Va deixar la botiga buida”, diu el seu marit amb un to d’admiració. L’esperit combatiu dels ciutadans de Sri Lanka ha infós tant de respecte a Yorio que ha sol·licitat un passaport del país, a banda del nord-americà. Tots dos han decidit què faran avui: comprar souvenirs. “Ara la gent necessita els nostres diners”.
El dia anterior, Mohamed Ibnu va tenir sort. Va poder omplir el dipòsit amb catorze litres de benzina, prou per anar i tornar dues vegades de l’aeroport. Si pogués demanar un desig, diria que aviat tornin a venir a Sri Lanka més persones com Chitra Thenuwara i Dennis Yorio.
Traducció d'Arnau Figueras