Set-cents set dibuixos que no es poden atrapar; set-cents set dibuixos que no es deixen dir; i onze dibuixos que s’esborren i que són escrits en l’aigua. Partint de la idea de reclusió i de l’experiència traumàtica viscuda per Kaspar Hauser, Llach entén l’habitació com un espai que permet fugir del llenguatge comú per acostar-se a les idees fugisseres. Així doncs, en un equilibri entre la vida i la mort, i sobrevivint a la inestabilitat, l’artista presenta un projecte de dibuix no normatiu que escapa de la matèria tangible i que s’apodera de la sala per fer bategar la bidimensionalitat del paper en la tridimensionalitat de l’espai. Més d’un any de treball intens entre maquetes i esbossos i per mitjà del cos i de la mà que posa de manifest el tarannà constant, rigorós i perseverant de Llach, tal com exposa Montornés, i que explota en un cubicle que reconforta des de l’angoixa generada pel gest que fa emergir el dibuix.
Llicenciada en Belles Arts amb estudis escenogràfics, l’artista concep una escenografia que està formada per dues habitacions. En la primera Llach ens convida a habitar un espai presidit per una quadrícula regular i treballada al mil·límetre, il·luminada per una bombeta tènue, formada per set-cents set dibuixos que constitueixen un mural i que són concebuts des de la irregularitat del traç que genera el retolador. El contrast cromàtic del blanc del paper amb el negre del gest que fa la mà i del sostre reforcen l’ambivalència de l’espai, la sensació que quelcom trontolla, mentre que la mirada es concentra en el centre de la sala que és on cobra vida la imatge. Una imatge, d’altra banda, que nega la paraula i mata la narració. Géricault, Keats, Cage, Casasses i Kaspar, en la versió teatral escrita per Peter Handke, són les veus que acompanyen les paraules intangibles que vibren a la sala mentre una veu en off, que s’activa cada vuit minuts i que actua com a leitmotiv, ens va repetint “Què vens a buscar? Què et falta?”. En aquesta ocasió, Llach concreta en paraules, i és que el text que diu la veu en off ha estat escrit per l’artista, allò que el traç deixa escapar i entra en diàleg amb l’espectador. Quaranta-nou minuts d’àudio en què el llenguatge i el silenci t’ofeguen i t’empresonen:
Per què has tornat després de tants anys?
Vam treure el sofà, l’armari, el teló i les cadires amb les quals sempre ensopegaves.
Què vens a buscar?
Què et falta?
Vas aprendre a parlar, a habituar-te a altres frases de les quals no és possible prescindir.
No saps prescindir de les frases dels altres.
Què vens a buscar?
Què et falta?
L’alfabet del món t’acompanya. L’alfabet del món és fam. No pots escapar de les paraules.
Què vens a buscar?
Què et falta?
Qualsevol cosa pot ser com tu la defineixis, vas aprendre frases model per a això.
Així també pots dosificar el temps.
Què vens a buscar?
Què et falta?
Mor l’aire amb les paraules.
Dir l’aire…
Què vens a buscar?
Què et falta?
Què t’impedeix veure?
Aquest ambient de recolliment i de pau però també de malestar i d’incertesa obre una finestra a una segona sala: una llacuna negra en la qual es reflecteix el traç d’onze dibuixos de tres metres i mig d’alçada fets a carbó i esborrats posteriorment. El visitant pot seure a terra o als tamborets que la institució ha habilitat a l’accés de la cambra per deixar-se portar per les possibilitats infinites d’un llenguatge que no representa cap referència exterior.
Llach explica que entén el dibuix com una extensió del cos, com una paraula que vol dir-se però no es deixa, com un pensament que li permet ignorar el llenguatge per reforçar el gest del cos. Així doncs, el procés creatiu parteix del moviment i del ritme de la mà que traça sense saber ben bé què fa, sense interferències, immediat, enèrgic. L’artista construeix la imatge per lluitar contra la imatge que tots sabem, obre nous camins en aquest exercici de lluitar per fer sorgir allò que no es deixa agafar i que no es corregeix. ‘Escrit en l’aigua’ és el dibuix fet en gerundi que reivindica Montornés, un gerundi indefinit, que no s’acaba mai, que s’està fent, que continua, que es reprodueix de forma il·limitada per tots els espais. El traç de Llach busca, es frena, no para, pensa. Una urgència del cos, del dir, del mot. La paraula reflectida en l’aigua, que tremola, que transita, que es mostra de forma inestable. Un espai que no posa nom a les coses i que fa emergir les idees des d’una base, l’aigua, que desestabilitza, que es forja inestable. Contra l’ensinistrament lingüístic, el conjunt crida des del silenci, les paraules de Llach ressonen i els traços dibuixen una presència forta a la sala.
La Virreina Centre de la Imatge acaba de presentar un dels projectes estrella de les arts visuals d’enguany. Llach i Montornés, per separat i en plena sintonia, posen en valor la llibertat amb què han pogut articular el projecte i les facilitats que han rebut per part de l’equip que conforma la institució. Un procés, doncs, desenvolupat des de l’aprenentatge col·lectiu i la professionalitat de tots els agents que l’han fet possible i que ha permès arribar fins a l’efecte sorpresa que necessita l’artista per continuar treballant i continuar creient en la imatge.
‘Escrit en l’aigua’ es podrà visitar fins al 2 d’octubre i s’hi ha previst desplegar un cicle de xerrades a partir del mes de setembre amb la presència de noms com Miguel Morey i Ester Pino. Llarga vida a la llibertat creativa, a les propostes immersives d’alt voltatge i als equips humans que vibren amb la feina que fan i que ens regalen petites joies com aquesta.