El món de l’art, depèn com el miris, és una vertadera tragicomèdia amb un entramat de personatges, atrapats i posseïts pels mecanismes i dinàmiques que el fan funcionar; a vegades, motivats per interessos personals que asfixien el fet artístic mateix. Vanity Fair. Un altar sense heroi de Gino Rubert (Ciutat de Mèxic, 1969) retrata a la manera d’un voyeur aquest univers en un desplegament sobre l’escenari de tot el seu anecdotari, amb escenes carregades d’ironia i crítica, entre allò tràgic i allò còmic, per riure’s d’un sistema integrat per artistes, galeristes, directors de museus, col·leccionistes, crítics i comissaris. Actuant més com un director de teatre que com un pintor, a partir dels diferents protagonistes configura una palestra en el que cadascun d’ells desenvolupa una acció o se la mira com un contemplador. Segons l’artista, el territori de l’art no s’entén sense els rituals que convencionalment l’han caracteritzat i aquests són els que plasma en aquesta plataforma on tot té cabuda. Aquesta obra ha estat realitzada entre els anys 2020 i 2022, en resposta a l’encàrrec que va rebre per part del Museu Nacional per fer una obra de motiu, format i tècnica lliures que dialogués amb una o diverses obres de la col·lecció del Museu. El pintor ha treballat en el retaule postmodern a partir dels codis gòtics però amb persones conegudes de l’entorn cultural immediat. Uns actors i uns espectadors identificables i caricaturitzats que representen les diferents activitats en la xarxa de l’art català contemporani.
La mirada burlanera del director d’escena desgrana una obra narrativa, crítica, àcida i molt sarcàstica; una catarsi col·lectiva, un retrat incisiu i mordaç del sistema de l’art. Amb una iconografia que es nodreix d’elements derivats del surrealisme i del realisme màgic, posa en evidència aspectes com ara la vanitat, la gelosia o l’ambició que planeja en tota l’escenografia on apareixen rols de tota mena: alguns d’estrafolaris, altres d’influents, altres d’indignes, altres captivadors i un llarg etcètera. Una trama d’un serial que esdevé un joc fascinant ple de trampes i de descobriments. Ens pot recordar el complex i enigmàtic tríptic del Bosco El jardí de les delícies on es desenvolupa el destí de la humanitat.
El políptic, de 3 metres d’ample i 4 d’alt, pren el seu nom del títol de la famosa novel·la Vanity fair. A Novel without a hero de l’escriptor William Makepeace Thackeray, novel·lista anglès del realisme. L’arrogància i el fariseisme de la societat victoriana són l’objecte de l’escarni constant d’aquest autor, que el converteix en un escriptor polèmic en el seu temps, una descripció panoràmica de la societat anglesa del segle XIX. Abans del MNAC, el retaule es va poder veure a l’estand de la galeria Senda a la fira Arco d’enguany quan encara no estava acabat. L’obra ha estat adquirida per la família Suqué, i després del MNAC l’exposaran al Castell de Peralada.
Segons el mateix artista, no ha expressat cap opinió o sentiment personal a l’hora de col·locar els retratats en un lloc o un altre, i que en cap moment ha estat la seva intenció desmerèixer o enaltir ningú. El paper que cadascú representa a l’escenificació del quadre ha estat marcat per qüestions tècniques o arbitràries, com ara la resolució i la il·luminació de la foto, l’angle des d’on s’ha pres aquesta, el gest i/o l’expressió. Així, doncs, l’autor, va configurant una escena sense idees prèvies, de manera que realment van aflorant les químiques entre aquestes presències i un punt de direcció per part seva. Sense cap marc disciplinari, geogràfic o històric, ha pres com a referència criteris “objectius”, com el funcionament de la crítica d’art, les institucions i el mercat o el procedir dels mateixos artistes.
Afirma Rubert que no hi trobem tots els que són, però que ha tingut en compte l’ampli ventall de generacions de professionals actius a Catalunya, i ha intentat que hi apareguin, per exemple, artistes de diferents generacions. Des de referents indiscutibles ja desapareguts, com ara Picasso, Dalí i Miró, fins a d’altres d’una certa edat, com Antoni Llena, Mari Chordà, Evru i Nazario, passant per joves promeses com Pablo del Pozo, Maria Pratts i Marcel Rubio. En total hi ha 181 retrats i el públic pot saber qui és qui a través d’un codi QR que Rubert ha situat dins el quadre.
Gino Rubert, català nascut a Mèxic, és fill del filòsof Xavier Rubert de Ventós i de la psicoanalista i escriptora mexicana Magda Català. Polifacètic, treballa en diferents disciplines artístiques com la pintura, el dibuix, el vídeo, la instal·lació o la performance. Es va formar a Roma i Nova York -a la prestigiosa Parsons School of Design-, i actualment viu a cavall entre Barcelona i Berlín. El seu bagatge personal, ric i cosmopolita es plasma en una obra plàstica que explora l’univers de les relacions humanes que no deixen indiferent a ningú. Rubert pinta espais arquitectònics que pobla de personatges concrets, als quals posiciona en una conjuntura de situacions -amoroses, inquietants, obscenes, grotesques, jocoses, etcètera- que donen joc a tota mena d’interpretacions, tothora farcit d’un humor subtil, audaç i sorneguer que invita a la reflexió.
Ha publicat també alguns llibres com Sí, quiero, una visió despietada de las relacions de parella, o Apio notas caninas, la història d’un gos cec i el seu amo, un pintor de marines. Seves són també les portades de la famosa trilogia Millenium de l’escriptor suec Stieg Larsson. El 2021 va estrenar el seu espectacle El món de l’art al teatre Romea.
Gino Rubert. Vanity fair (Un altar sense heroi)
Sala 24 d’art gòtic. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Parc de Montjuïc. Barcelona
Fins al 18 de setembre de 2022