El passat 8 de juliol, Shinzo Abe, ex primer ministre del Japó, va ser assassinat mentre donava un discurs al districte de Nara, en el marc de les eleccions a la cambra alta de la Dieta nacional japonesa. L’assassí, Tetsuya Yamagami, va ser arrestat al lloc dels fets. Amb un passat a les Forces d’Autodefensa Japoneses, va emprar una escopeta de fabricació casolana. Segons sembla, el seu atac va ser motivat pels vincles d’Abe amb el culte d’origen coreà, l’Església d’Unificació.
L’assassí al·lega que la seva mare va fer un donatiu a l’Església d’Unificació que va deixar la família a la bancarrota. En un inici, Yamagami va declarar que el seu objectiu era un membre d’alt rang del culte del districte de Nara. En no veure’l a l’acte polític, es va decantar per l’ex primer ministre. Tanmateix, les darreres informacions han revelat que Yamagami s’havia planejat atacar a Shinzo Abe en un acte previ. Els mitjans japonesos també indiquen que l’assassí hauria declarat que sentia odi cap a Shinzo Abe perquè el seu avi, Kishi Nobosuke, va ajudar a introduir l’Església d’Unificació al Japó. Amb l’ombra de Kishi estenent-se pels últims moments del seu net, trontolla la hipòtesi que l’assassinat de Shinzo Abe fos fruit d’una decisió improvisada.
Si s’acaba imposant el relat sobre l’Església d’Unificació, la percepció d’aquests cultes i la seva relació amb membres del Partit Liberal Democràtic (PLD) podrien canviar. Ara bé, sigui quina sigui la versió oficial, podem estar segurs que difícilment satisfarà gaire gent. Hipòtesis sobre la participació en l’assassinat de la Xina, Rússia, Corea del Nord, comunistes, nacionalistes o fins i tot els Estats Units, van circular des de l’instant que es va conèixer la notícia. L’assassinat de Shinzo Abe passarà a la història juntament amb els de Kennedy o el primer ministre suec Olof Palme com un d’aquests crims que mai es tancaran del tot, i serà fruit de fascinació i teories de tota mena.
Ara bé, el llegat de Shinzo Abe no el trobarem a la seva mort, sinó en com va aprofitar el seu temps en vida per canviar el Japó de postguerra.
Nissaga de poder
La carrera de Shinzo Abe comença amb el seu avi. Kishi Nobosuke va estar directament implicat en el govern de Manxúria durant l’ocupació japonesa, i amb la derrota de l’Imperi japonès va ser empresonat. Però quan la por que el Japó seguís el camí de la Xina comunista es va apoderar de Washington i va ser rehabilitat. Així, Kishi va haver d’acceptar les noves regles del règim democraticoliberal imposat pels EUA. L’avi de Shinzo Abe va ser clau en la formació de l’hegemònic PLD i va arribar a ocupar el càrrec de primer ministre. Tot i que Kishi era partidari de l’aliança amb Washington, no estava disposat a conformar-se que el Japó quedés sota la tutela militar americana. Ell aspirava a derogar l’article 9 de la constitució escrita pels EUA, que impedeix a l’Estat japonès gaudir d’unes forces armades homologables a les d’altres estats sobirans. Tanmateix, Kishi, tot i assegurar l’aliança amb els EUA, va ser derrotat per l’oposició popular cap al seu govern.
Shinzo Abe va recollir el testimoni de les idees del seu avui, però la posició dins el PLD va haver de guanyar-se-la. El consens que es va construir al Japó de postguerra no va ser el de Kishi, sinó la pacifista i antimilitarista doctrina Yoshida. Per a Shinzo Abe, aquest era un Japó que repudiava el seu passat imperial, que temia afirmar el seu orgull nacional i que havia renunciat a exercir un paper rellevant al món a canvi de centrar-se a fer diners. Però fins i tot en la dimensió econòmica, el Japó de finals del segle XX s’estava quedant enrere, ja que era superat per la Xina com a segona economia mundial.
Aquest Japó no estava preparat per sobreviure als reptes del segle XXI, i Shinzo Abe es va proposar la missió de canviar-ho.
Shinzo Abe, l’iconoclasta
Les idees d’Ortega y Gasset van tenir una forta influència en Shinzo Abe. Hi compartia la creença que les elits polítiques havien de tenir vocació de servei al país, alt sentit del deure cap a l’estat i un major nivell d’autoexigència que servís d’exemple als ciutadans. El paper de l’elit no és el de deixar-se endur per les idees de moda —ni amagar-s’hi darrere—, sinó generar i divulgar pensament propi, per solucionar els reptes de país. Abe tenia ben clar que és responsabilitat del polític liderar el poble, i no el poble al polític.
Shinzo Abe era, per tant, un líder amb una missió: recuperar l’orgull nacional japonès, i enfortir les capacitats del seu estat per assegurar el futur del Japó, en una era d’intensa competència geopolítica. Els seus plantejaments nacionalistes i conservadors, tot i no ser nous al Japó, durant els anys noranta i principis dels dos mil estaven allunyats del mainstream polític japonès. Tanmateix, això mai va fer por a Shinzo Abe; al final, el valor d’una idea no rau en el nombre de persones que la comparteixen. Però primer calia esfondrar el que ell identificava com les cotilles que constrenyien el potencial del Japó: els sectors progressistes i el consens pacifista de postguerra. Així, la seva carrera es va desenvolupar entorn una guerra cultural que es va perllongar durant més de tres dècades
En la política de rearmament, enfortiment de la identitat nacional i rehabilitació de la història imperial molts van veure-hi una política de revisionisme històric. De fet, sota el lideratge de Shinzo Abe s’ha donat ales a narratives que han negat l’existència de les “comfort women”—les esclaves sexuals dels soldats japonesos durant l’ocupació imperial de la Xina i Corea. Abe també va ser el primer mandatari, mentre ocupava el càrrec, a visitar el santuari de Yasukini, en el qual es ret homenatge als caiguts per l’Imperi japonès durant la Segona Guerra Mundial, tot i que també hi figuren criminals de guerra que van perpetrar atrocitats a la Xina i Corea. Aquestes posicions van generar boicots i queixes diplomàtiques de Seül i Pequín, així com una forta polarització interna.
Seria, però, un error considerar aquestes decisions com a fruit simplement dels excessos ideològics. Com ha comentat l’analista i biògraf d’Abe, Tobias S. Harris, les seves posicions més extremes en el fons també tenien una dimensió funcional. En el seu esquema, una nació que està constantment flagel·lant-se pels pecats del passat difícilment pot recuperar la seva autoestima. Un realista no pot deixar de banda l’impacte dels símbols sobre la psicologia d’una nació, i, clarament, un poble que demana perdó per existir mai podrà estar a l’altura per mantenir la seva sobirania. Ara bé, és del tot comprensible que les víctimes d’aquests pecats rebessin amb desconfiança i ultratge les polítiques d’Abe en aquest aspecte.
Nacionalisme i globalització
Shinzo Abe trencava amb les caricatures liberals sobre els nacionalistes. En un món globalitzat, Abe entenia que una política de reafirmació interna havia d’anar acompanyada d’una de projecció externa.
En matèria de seguretat va exercir un paper clau en l’enfortiment de l’arquitectura de contenció de la Xina a l’Àsia, i fou impulsor dels acostaments amb l’Índia i els Estats Units. Com el seu avi, Abe no va poder vèncer l’oposició popular a la reforma constitucional de l’article 9. Però va aconseguir canvis en l’article 15, que permet al Japó enviar missions a l’estranger així com augmentar la despesa militar. A les eleccions del cap de setmana immediatament després del seu assassinat, el PLD i els seus companys de coalició han aconseguit una majoria que els permetria avançar amb aquests canvis constitucionals. Potser, el que Abe no va aconseguir en vida, li atorgarà la capitalització electoral de la seva mort.
És important esmentar que Shinzo Abe va ser el primer primer ministre japonès a parlar l’anglès de forma fluida —fruit de la seva experiència treballant a Califòrnia i a Nova York durant la seva joventut. En la seva activitat diplomàtica frenètica això li va permetre construir amistats amb diferents líders internacionals. Probablement, una de les més genuïnes va ser la del president de l’Índia, Narendra Modi —amb qui va llençar el concepte “Indo-Pacific” anys abans que Donald Trump el popularitzés.
Cal entendre que Shinzo Abe sempre va posar l’interès nacional japonès per damunt de tot. Alguns obituaris occidentals han volgut pintar Abe com un campió del globalisme liberal, “el nostre home a l’Àsia”. Això no podria estar més allunyat de la realitat. Shinzo Abe no només s’ensumava el final de la pax americana, sinó que considerava que els seus dividends no compensaven el greuge moral d’una nació que no era capaç de valer-se per si mateixa. De la mateixa manera que el seu avi reconeixia el valor de l’aliança amb els EUA, Abe veia com la defensa de l’ordre multilateral a l’Àsia davant de Pequín era perfectament compaginable amb la seva agenda de rearmament. Però aquest no era pas el motor de la seva política exterior. Per aquesta raó, quan Donald Trump va exigir als aliats dels americans fer-se càrrec de la seva defensa, en contrast amb els europeus, això era precisament el que Shinzo Abe volia sentir.
Internament, les seves reformes conegudes com a Abenomics, tot i no donar els resultats revolucionaris que va prometre, van permetre sacsejar l’economia japonesa, introduir més dones al mercat de treball, i fins i tot, obrir una mica el mercat al talent estranger. En l’àmbit exterior, el Japó d’Abe va desenvolupar una política d’inversions a l’exterior i tractats de lliure comerç. Durant la seva acció de govern, Shinzo Abe va haver d’acceptar compromisos, i no sempre es va sortir amb la seva. Tanmateix, podem dir que el Japó que va deixar Shinzo Abe el 2020, malgrat no estar exempt de problemes, és un país clarament més preparat per fer front a un món postliberal més endurit. En aquest sentit, és clau retenir com la figura de Shinzo Abe va trencar amb la dicotomia entre l’estadista i l’ideòleg, i va ser capaç de compaginar-ne totes dues.
El final al cim del seu poder
El 2020, per problemes de salut Shinzo Abe va haver d’abandonar la seva posició com a primer ministre. Deixar el càrrec no va significar la fi del seu poder. Com acostuma a passar en sistemes on un sol partit polític és dominant, la vida interna del PLD marca intensament el destí del govern. Els caps de les faccions del partit són els que trien els membres del govern i influencien les polítiques clau. Un dels mèrits de Shinzo Abe, va ser la seva capacitat d’ostentar la posició de primer ministre i alhora mantenir un control ferm sobre el partit.
Fora de les institucions, Shinzo Abe era encara la figura dominant dins el PLD, i es trobava amb més marge de maniobra que mai. Abe ja no havia de preocupar-se de guardar les formes, i podia expressar amb més claredat el que pensava. Amb l’esclat de la guerra d’Ucraïna, Shinzo Abe va expressar que era el moment que el Japó tingués armes nuclears allotjades al seu territori. Declaracions impensables si s’hagués trobat al seu anterior càrrec. Abe també va recuperar la llibertat per tornar a visitar Yasukini dos dies abans de la seva mort. Per tant, no ens equivoquem, malgrat no ser primer ministre, Shinzo Abe ha mort al punt àlgid del seu poder.
Del complex llegat d’Abe, el tret del qual més es pot prendre exemple és la seva tenacitat. El compromís absolut amb la seva missió el va permetre posar-se dempeus després de caure en diverses ocasions. L’any 2007, després de la fi del seu primer govern, les seves possibilitats de tornar a liderar el país, o fins i tot el seu escó a la Dieta, estaven en dubte. Tanmateix, no es rendeix, no culpa la ciutadania per la seva impopularitat ni mira de conformar-se amb una posició de comentarista polític. Assumeix responsabilitats, i durant el temps que es va trobar sense càrrec, es va dedicar a fer campanya porta a porta al seu districte, visitant 200 llars per dia. Malgrat que el seu partit va patir en les eleccions següents, ell va renovar el seu escó ressuscitant la seva carrera política. Sense aquesta perseverança Shinzo Abe probablement no hauria aconseguit esdevenir el primer ministre amb més anys al càrrec del Japó democràtic.
Ara bé, Shinzo Abe va haver de posar les seves forces al límit per continuar la seva carrera política. De les moltes batalles que Abe va lliurar al llarg de la seva vida la principal sempre va ser contra les limitacions del seu cos. Les dues ocasions en què va haver de deixar el càrrec de primer ministre, el mal estat de la seva salut va tenir-hi un component clau. Si es fes un biopic sobre Shinzo Abe les escenes que ens prepararien per al seu fatal desenllaç no serien les imatges d’un assassí solitari construint una escopeta casolana, sinó les diverses ocasions en què la seva dona li va demanar que es retirés completament de la política, abans que aquesta li costés la vida. Vist amb perspectiva, sembla que Shinzo Abe estava destinat a morir en campanya.