El camí per trobar-se amb Anas Haqqani baixa per una escala que duu al soterrani d’un edifici situat al vigilat barri governamental de Kabul. Igual que el seu germà Sirajuddin, el nou ministre d’Afers Interiors talibà i el cap de l’anomenada xarxa Haqqani, Anas no se sol apropar als periodistes. Ha calgut la mediació de diverses persones i diplomàtics que han intercedit favorablement perquè aquest jove de 28 anys acceptés concedir una entrevista a Der Spiegel. Fins que els talibans van ocupar Kabul ara fa gairebé un any, la seu de la xarxa Haqqani, situada a la ciutat pakistanesa de Miranshah, es considerava el centre militar de la lluita contra les tropes occidentals. Des d’allà, la xarxa hauria participat en la planificació dels atemptats més destructius a l’Afganistan i en aquest indret s’haurien preparat els terroristes abans d’emprendre missions suïcides i mortíferes. Anas Haqqani és considerat un dels líders més importants del grup i formà part de l’equip que va participar en les negociacions per a la retirada de les tropes dels Estats Units celebrades a Doha.
—Senyor Haqqani, aquesta entrevista se celebra al soterrani d’un espai protegit amb reixes metàl·liques davant d’un edifici dels serveis d’intel·ligència a Kabul. En quina mena de lloc ens trobem?
—Aquesta és la sala dels convidats, on rebem els visitants. Vam adquirir aquesta casa de les forces d’ocupació, són les sobralles dels americans.
—Des de quan és vostè a Kabul?
—Vaig venir el vespre del dia després de l’alliberament, el 16 d’agost. Va ser un gran moment. Finalment regnava la pau, després de 20 anys de guerra. Sap, vaig passar els primers anys de la meva vida a Kabul, al barri de Wazir Akbar Khan. Quan tenia set anys van començar els bombardejos de la coalició de forces armades occidentals…
—… era l’any 2001, després de l’atemptat d’Al-Qaeda contra les Torres Bessones de Nova York i altres punts dels Estats Units. Abans, el seu pare, el líder mujahidí Jalaluddin Haqqani, havia convidat el cap d’Al-Qaeda, Osama Bin Laden, perquè vingués a l’Afganistan.
—El meu pare mai no va convidar Bin Laden. Es coneixien de la guerra contra els ocupants soviètics. Quan van començar a caure bombes, vam haver de marxar. Vam fugir cap a Miranshah, al Waziristan…
—… una ciutat del Pakistan.
—Allà hi vaig passar la major part de la meva vida, com a emigrant. Els records de la meva infantesa a Kabul sempre van quedar com un somni bonic.
—Segons diversos experts internacionals en seguretat, la xarxa Haqqani és el braç armat més violent dels talibans afganesos. Es diu que vostès han procurat en gran mesura els diners de l’organització i estan avesats a planificar atemptats.
—La xarxa Haqqani aquesta de què sempre es parla a Occident no ha existit mai. Només és propaganda dels nostres enemics. I jo no era res més que un estudiant de religió. Així és que li demano que distingeixi entre el suport teòric de certs objectius i l’acció pràctica. És clar que jo volia alliberar dels ocupants el nostre país, per poder viure de manera independent i amb dignitat, pau i benestar en un estat independent.
—Ara menysprea notòriament el paper que tant vostè com la seva família han tingut en aquesta guerra.
—Els Haqqani no tenen res a veure amb molts dels atemptats dels quals s’ha culpat la meva família. Sí, estàvem en guerra i jo formava part d’un bàndol. Tots dos bàndols es van atacar mútuament. Hi va haver accions i reaccions, però jo personalment no he lluitat mai.
—Els centres d’entrenament per als terroristes suïcides de la seva organització es trobàvem a Miranshah, al lloc on ha viscut durant temps la seva família. El lideratge militar i estratègic d’aquests centres estava en mans de l’actual ministre d’Afers Interiors de l’Afganistan: el seu germà, Sirajuddin Haqqani. Costa de creure que vostè va passar-hi bona part de la seva vida sense saber què s’hi planificava.
—Fa preguntes com si fos una agent. Que potser té la intenció d’obrir una investigació quan s’acabi l’entrevista? No pateixi, només faig broma…
—Abans de tornar a l’Afganistan amb els talibans i com a vencedor, va passar uns quants anys a Kabul, en contra de la seva voluntat…
—Exacte. El 2014, l’antic govern va ordenar que se m’arrestés a l’estranger i se m’extradís a Kabul. Va ser una operació totalment il·legítima. Van tenir-me sol en una cel·la diminuta durant anys, primer en una presó dels serveis d’intel·ligència i després a Bagram. Tot va ocórrer en contra de les lleis i de les normes vigents en el país en aquell moment.
—Dos tribunals el van condemnar a mort per la seva implicació en greus atemptats terroristes. Tot i així, la sentència mai no es va fer efectiva gràcies a les bones connexions de la seva família a escala internacional.
—Jo era innocent de veritat, era un jove estudiant de religió al vuitè any dels seus estudis. Només havia anat a Qatar de vacances. Hi vaig visitar amics i parents que tot just havien alliberat de Guantánamo.
—S’acusa la xarxa Haqqani de ser la responsable d’atemptats amb nombroses víctimes innocents i es diu que vostè n’estava al corrent. Entre altres, un dels atemptats fou el que es perpetrà el 2017 contra l’ambaixada alemanya a Kabul. Hi van morir més de cent persones.
—Aquests supòsits no tenen cap fonament. Igual que les acusacions que van presentar contra mi als judicis, que també eren falses.
—Després de passar gairebé cinc anys en captivitat, el 2019 van alliberar-lo a canvi de dos docents de la universitat americana de Kabul. L’estatunidenc Kevin King i l’australià Timothy Weeks van ser segrestats per la xarxa Haqqani amb l’objectiu d’alliberar-lo a vostè. Tots dos homes van estar molt de temps presos. Avui li sap greu el que van haver de passar?
—No m’alegro del que va passar en aquell moment. Tanmateix, jo tampoc no sabia res del pla per segrestar els professors per intercanviar-los per mi. És clar que, d’altra banda, van tenir-me pres durant anys en contra de totes les normes i regles del país. Al final va arribar el punt en què el lideratge de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan no va veure manera d’avançar i va veure’s obligat a prendre mesures dràstiques per alliberar un dels seus ciutadans, jo.
—Una injustícia pot justificar-ne una altra?
—Cregui’m quan li dic que no volíem aquesta guerra. Ens la van imposar. Espero que mai més no hàgim de sofrir les coses que hem hagut de patir aquests anys.
—L’antic cap dels serveis d’intel·ligència, Rahmatullah Nabil, va explicar que, un cop traslladat a Kabul, el va asseure dins d’un cotxe i va passejar-lo per tots els indrets on la xarxa Haqqani havia perpetrat atemptats terroristes. En arribar de nou a la seu dels serveis secrets, es diu que vostè estava tan trasbalsat per la destrucció que havia vist que estava disposat a firmar una declaració de confessió. És cert?
—Res de tot això no és cert. Jo no he confessat haver fet cap atemptat terrorista. Molts dels atacs dels quals es culpa la meva família no van ser obra nostra. Molts dels exalumnes de la madrassa Haqqania utilitzaven el nom de la nostra família sense nosaltres tenir-ne coneixement. Tothom que hagi estudiat en aquesta escola alcorànica pot utilitzar el nom de la família.
—Dos membres de la seva família ostenten alts càrrecs en el govern talibà. Vostè continua sense tenir un càrrec oficial, però sí que hi té molta influència. Quin és exactament el seu paper a l’Emirat Islàmic de l’Afganistan?
—En la nostra cultura, la confiança va per davant dels alts càrrecs. Assessoro els talibans als ministeris i ajudo allà on faci falta ajuda. A més a més, soc membre d’una comissió que s’ocupa del compliment de l’amnistia general. Volem animar a tots els afganesos que van abandonar el país després de l’alliberament perquè tornin.
—Quins motius tindrien els seus compatriotes per donar suport al seu govern? Hi ha dones que havien sigut metges, agents de policia i jutges que ja no poden exercir la seva professió amb el nou govern. Hi ha un gran nombre de membres de les forces de seguretat, activistes i persones d’ideologia liberal que han fugit per temor a la persecució, la repressió i la mort. Al nord i a l’est del país hi ha grups grans i armats que s’enfronten als talibans. L’oposició armada també hauria de tornar?
—Sí, l’amnistia està dirigida a tothom, sense excepcions; també a l’oposició armada. Així ho ha ordenat el líder de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, l’emir Haibatullah Akhundzada. Per això convidem tots els afgans a tornar al seu país.
—De nou, per què haurien de confiar en vostès els afganesos crítics amb els talibans? Un dels casos que hem investigat és el d’un coronel que va reprendre la seva feina al Ministeri de l’Interior, però de sobte el van detenir i, tres dies més tard, el seu cos va ser entregat a la seva família sense cap explicació. El cadàver mostrava indicis d’haver sigut torturat. Molts dels antics funcionaris tenen por.
—L’amnistia és un afer molt seriós per al lideratge de l’Emirat. Es prendran mesures contra tots aquells que atemptin contra l’amnistia general. Se’ls perseguirà i se’ls castigarà durament. L’emir ha ordenat la creació de tribunals militars. Si li consta algun cas de persecució injusta, caldria que ens ho fes saber. No pot exercir-se cap venjança ni tampoc represàlies contra els representants de l’antic govern.
—Molts dels hazares xiïtes de Kabul pràcticament ni s’atreveixen a sortir dels seus barris per por de les vexacions dels talibans, que són majoritàriament sunnites. Les minories creuen que són objecte de rebuig. Els que poden se’n van del país. Què en pensa, vostè, de tot això?
—Fa molt de temps que els nostres germans xiïtes són víctimes de la persecució per part d’elements extrems arreu del Pròxim Orient i de l’Afganistan. La posició de l’Emirat Islàmic respecte d’aquests elements és molt clara: el govern actual no oprimeix els hazares, ans al contrari. Es pren les amenaces i les vexacions envers els nostres germans hazares molt seriosament. No tenim un govern perfecte, és clar. Després de tants anys de guerra hi ha problemes entre individus, hi ha comptes pendents que es volen saldar i conflictes familiars. El motiu principal pel qual les persones marxen, però, és la misèria. La situació econòmica catastròfica de l’Afganistan és conseqüència de les sancions dels Estats Units. Nosaltres no en som responsables, sinó la comunitat internacional, els americans. I això es converteix en un càstig col·lectiu per a tot el nostre poble. Per què la comunitat internacional no coopera amb nosaltres?
—A Alemanya, la gent està indignada per les violacions i les limitacions als drets humans que es viuen a l’Afganistan, sobretot les que pateixen les nenes i les dones. Vol dir que és necessari?
—Les relacions entre els afganesos i els alemanys es remunten més d’un segle. Durant les negociacions de Doha, els alemanys van tenir un paper molt positiu per poder arribar a una solució pacífica, sobretot el diplomàtic Markus Potzel. Per aquest motiu, esperem que els alemanys continuïn compromesos amb nosaltres en un futur i tornin a reforçar les relacions bilaterals amb nosaltres. I esperem, també, que els alemanys s’atreveixin a veure-hi més enllà dels problemes secundaris per poder millorar aquestes relacions.
—Els alemanys volen invertir els seus impostos en un lloc en què les nenes puguin anar a l’escola i les dones puguin prendre decisions sobre la seva pròpia vida.
—Sembla haver oblidat que nosaltres mateixos vam ser atacats per uns Estats Units que utilitzaven els drets humans com a pretext. Tanmateix, nosaltres som els autèntics banderers dels drets humans. Els drets fonamentals formen part de la nostra fe. La nostra religió no només preveu els drets de les persones, sinó també dels animals. Sense anar més lluny, no es pot matar un ocell per motius esportius, sinó només quan un se’l vol menjar. Per això hem proclamat l’amnistia i per això apostem per la no-violència.
—La realitat, però, és prou diferent. S’arresta i s’humilia les dones quan es manifesten a favor del seu dret a l’educació i al treball. Les dones i les nenes cada cop estan més apartades de la vida pública.
—Encara hi ha problemes, sí, però els solucionarem.
—Sembla que entre els talibans també hi ha divergència d’opinió respecte del que han de poder fer o no les dones en un futur. Els Haqqani són considerats ultraconservadors, però el ministre d’Afers Interiors, el seu germà, ha demanat a les funcionàries de les seves institucions que tornin a la feina.
—Tot precisa el seu temps. I, si us plau, quan torni a casa, digui als alemanys que no només s’han de preocupar dels problemes de les dones, sinó també dels drets dels homes. Els homes també pateixen i, fet i fet, són més de la meitat de la població.
—Moltes gràcies per l’entrevista, senyor Haqqani.•
Susanne Koelbl
© Der Spiegel
Traducció de Laura Obradors