Victor Hugo i Alexandre Dumas —és a dir, França— són els principals culpables de la bona salut de la llegenda negra que envolta encara ara els Borja, en especial el pontífex Alexandre VI, i els seus fills Cèsar i Lucrècia. Hugo, sobretot, a través del popular i sovint representat drama Lucrèce Borgia (1833), un clàssic de la Comèdia Francesa, convertida en una òpera ben aviat per Gaetano Donizzeti, amb llibret de Felice Romani, i estrenada a La Scala de Milà el mateix 1833.
A partir de les acusacions infundades i interessades llençades pels —nombrosos— enemics d’Alexandre VI, l’escriptor romàntic hi construeix una llegenda negra verinosa, morbosa i calumniosa que cau en l’irreal i l’absurd, i que ha estat qualificada com el súmmum de la ficció antihistòrica, al preu de convertir Lucrècia i la família Borja en paradigma de la immoralitat. Ficció antihistòrica però que ha estat ben acceptada pel públic en general, el francès per damunt de tots —pel públic ignorant de l’autèntica història, majoritari.
Tots els historiadors rigorosos han coincidit a indicar que no va existir cap incest; que Lucrècia no va ser mai infidel als seus esposos ni va matar, ni amb cap ganivet ni amb verí, ningú.
A França, constatava el setmanari Le Point amb motiu de l’exposició “Les Borgia et leur temps” que es va celebrar al Museu Maillol de París el 2015, “avui el nom de Borja rima amb luxúria, poder i violència, per culpa de Victor Hugo i la seva obra Lucrèce, de Dumas i la seva Série des crimes célèbres, i finalment de la petita pantalla, que ha sabut aprofitar el filó”.
I el setmanari es preguntava tot seguit: “I si els Borja fossin més que tot això?”. És a dir, per a la premsa francesa del 2015, els Borja podien ser més coses, és a dir, calia entendre, tenir coses bones, lloables, però les censurables continuaven intactes, no podien discutir-se.
Fins al 2017, a França, la brama ha corregut lliurement, amb tota la seva força intacta. Just, fins a la primavera passada, quan, per primer cop, un historiador francès ha elaborat una detallada i rigorosa història dels Borja, neta de calúmnies infundades, Jean-Yves Boriaud (1950), professor emèrit de llengua i literatura llatines de la universitat de Nantes, especialitzat en la història de la Roma del Renaixement.
Amb l’estudi històric que ha publicat a l’editorial Perrin, Les Borgia. La pourpre et le sang, es pot afirmar que, finalment, França ha descobert els autèntics Borja. Tot i que ho ha fet amb un retard considerable, cal dir, sobre el que han fet els historiadors, i fins i tot escriptors, dels Països Catalans i Itàlia, com Joan Francesc Mira o Dario Fo.
“Teniu tota la raó —ens diu Jean-Yves Boriaud— a dir que els francesos veuen els Borja a través de la tragèdia de Victor Hugo, més encara quan la Comédie Française ha tornat a representar-la amb una excel·lent direcció de Denis Podalydès. I diverses sèries de televisió, com en Canal +, han popularitzat recentment no pas la història dels Borja sinó la llegenda negra, focalitzant-hi els rumors més escandalosos”.
En contrapartida, “jo m’he esforçat per situar els Borja en el seu context i la seva època, des dels seus inicis catalans fins a sant Francesc Borja, en la mesura que, segons penso, és impossible de comprendre els seus actes si no els encaixem en el seu temps”.
I si no tenim en compte qui forja la llegenda negra. Bo i començant, recorda l’historiador, per un Sforza, el primer marit de Lucrècia, que, marginat i humiliat pels Borja ha d’admetre, per fer anul·lar el matrimoni, que pateix d’impotència. I seguit d’una bona colla de cronistes contemporanis, compartint tots ells l’odi per la família catalana: Stefano Infessura, l’home del clan Colonna; el venecià Marino Sanudo; Burckard, mestre de cerimònies discret però verinós i rancuniós; l’historiador florentí Guichardin, un partidari del monjo Savonarola conduït al cadafal a instigació d’Alexandre; els implacables poetes Sannazaro i Pontano, tots dos a sou del regne de Nàpols... Sense comptar amb els judicis polítics, freds però punyents, de Maquiavel.
El descens als inferns d’Alexandre VI va començar ben aviat per als Borja, constata Boriaud, perquè mai no és bo per a un papa que el succeeixi un dels homes que havia perseguit o marginat. El seu successor, Juli II, un Della Rovere, era un d’aquests homes i ja es va veure ben aviat que es negaria a honorar la seva memòria quan va refusar d’instal·lar-se a les seves estances del Vaticà, ostentosament decorades per Pinturicchio.
L’historiador sap que la separació entre història i llegenda és una tasca condemnada en gran part al fracàs
L’historiador, que sempre ha comptat amb el suport de l’editor, ha trigat tres anys a preparar el llibre. “La idea d’ocupar-me dels Borja neix inspirada pel treball de recerca que vaig haver de fer per a l’elaboració de la meva obra precedent, una biografia de Maquiavel, publicada a Perrin, també, el 2014. Aleshores vaig adonar-me de la importància que havia tingut per a l’autor del Príncep el seu contacte amb Cèsar Borja, i, més generalment, amb la política dels Borja a la península italiana. I vaig decidir, doncs, arran d’això, partir a la descoberta de la realitat històrica d’aquesta família”.
Fins ara, cap gran historiador francès s’havia ocupat a fons dels Borja. Els que ho han fet amb més rigor, pensa Boriaud, són suïssos, alemanys o italians. Començant per Jacob Burckardt el 1860, i continuant per Ferdinand Gregorovius, Ludwig von Pastor i arribant, el 1939, a Maria Bellonci, autora de Lucrezia Borgia, llibre que va ser traduït per 3i4 el 1992. Fins al 1860, anota Boriaud, els Borja van patir una llarga damnatio memoriae. En els cercles dels estudiosos, clar, no pas entre el gran públic, sobretot francès.
Per a l’estudiós francès, calia, en primer lloc, destacar la gran tasca religiosa i política dels dos papes Borja, enfosquida per una sèrie d’actuacions que han pogut ser titllades d’excepcionalment immorals o escandaloses quan eren pràctiques habituals a l’època, és a dir, que els Borja no en tenien l’exclusiva, com el nepotisme i la simonia, és a dir, l’obtenció de càrrecs amb diners.
El nepotisme, o sigui el repartiment del poder entre parents o amics, era una de les plagues de l’Església de l’època, però era un costum que tots els papes autoritzaven obertament i sense cap escrúpol de consciència perquè tenia efectes positius clars, diu l’historiador: procurava avantatges financers i, atesa la moral regnant, on les traïcions rivalitzaven amb les fidelitats, eren la garantia que el papa podia confiar a ulls clucs en les persones del seu entorn.
Però l’historiador sap, potser pel pes que la llegenda negra té a França, que la separació entre història i llegenda és una tasca condemnada en gran part al fracàs: “És inútil pensar a retornar als Borja l’honor perdut: sempre apareixerà una ficció literària o cinematogràfica per venir a reforçar, en l’imaginari occidental, els malignes esperits multiformes que s’arrapen al trio infernal, Alexandre, Cèsar i Lucrècia”.
Per al professor Boriaud, aquesta història es presenta com una “aventura exemplar i tràgica” en la mesura que mostra, pel seu paroxisme, l’altra cara del Renaixement.
“S’insisteix massa, al meu entendre, a França si més no —ens diu—, en el costat brillant d’aquest Renaixement, del qual només es mostra, de manera complaent, la cara humanista, quan, en realitat, va ser tràgica, marcada per les guerres constants —a França són conegudes com ‘les guerres d’Itàlia’—, les massacres, les conspiracions i les intrigues de la cort, sobretot en una ciutat com Roma on el papat quedava exposat. Les peripècies que afectaren la trajectòria dels Borja són, doncs, com la vitrina d’aquest altre aspecte del fenomen del Renaixement".
A més d’haver d’afrontar les conseqüències desastroses de la caiguda de Constantinoble i de l’avenç del perill turc a Europa, i també de les incursions franceses, el temps dels Borja, recorda l’historiador, va ser el de les armes, en una ciutat romana en estat constant de guerra civil larvada, amb l’enfrontament continu, als voltants o a les fronteres del Vaticà, amb milícies de clans enemics armats. “Per poder sortir-se’n, en aquella Roma, en aquella Itàlia dividida i assetjada —diu— més valia posseir una ànima forjada al foc, a l’abric de l’excés d’escrúpols. A Cèsar i Alexandre no els va costar gens comprendre-ho”.
El procés —justificat— intentat contra Alexandre per simonia, no pot negar-li, pensa l’historiador, la realització d’un projecte polític evident. “Aquest projecte —diu— ben estudiat aquests darrers anys, és patent: el d’alliberar l’Església de la seva càrrega medieval a través de l’eliminació, per la força, dels barons (Colonna, Orsini...) que havien convertit el papat en una finca privada de la seva propietat, en un principat italià més, i que constituïen una amenaça física constant”.
Alexandre va investir cardenal el seu fill Cèsar amb aquestes missions, “en gran part reeixides”, però “la posteritat ha retingut abans que res la voluntat d’un papa d’impulsar el nepotisme fins a la desmesura, a partir de la fundació, en terres de l’Església, d’una dinastia principesca”.
Així, cal recordar, considera l’historiador, que als Borja els correspongué, per un “estrany decret providencial”, la immensa responsabilitat de presidir la internacionalització de la cristiandat i de repartir, a Tordesillas, el Nou Món entre les grans potències del seu temps. “Però aquest honor i aquesta responsabilitat —recorda— recaigueren en una família marcada per una tasca que el temps no ha fet més que enfosquir, renovant, d’època en època, els trets més vergonyants del seu temps”.
En contrapartida, pensa Jean-Yves Boriaud, hem de treballar també per evitar de caure en l’excés invers, exonerant els Borja com a conjunt, en nom del seu projecte polític, dels excessos i accions censurables que van marcar a foc la seva imatge, culpables d’alimentar una llegenda negra constantment enriquida.
“És una nissaga fabulosa, els personatges que la conformen són, si no ben coneguts, fortament connotats perquè cada època —la nostra— tingui, els seus Borja”, diu.
“La veritat dels Borja —conclou— en la mesura que ens sigui accessible, només es pot discernir al preu d’una anada i tornada necessària entre l’examen de les contingències i exigències d’una època agitada i el de les grans personalitats que, des de Calixt III a sant Francesc de Borja, passant per Cèsar i la dolça i viva Lucrècia, han impressionat tan fondament el nostre imaginari”.
El documentadíssim estudi sobre els Borja —tota una història sobre Occident en el pas del segle XV al XVI, en el pas de l’Edat Mitjana al Renaixement—, obre aquest debat: per compensar la diabolització sistemàtica dels Borja, podem intentar una rehabilitació de tota una família, atès que no es considerava pas transgressora, immoral? El fet és que, quan Cèsar assassina Perotto, l’amant de la seva germana, i Alexandre amenaçava d’excomunió la seva amant, no es devien pas sentir fora de la llei moral del seu temps, o, si més no, de la que regia per als prínceps, encara que fossin de l’Església.
El report detallat de l’actuació político-religiosa dels Borja, els enfrontaments personals, i tots els conflictes, no es poden reduir, pensa l’estudiós, al nivell anecdòtic, per molt edificant o escabrosa que pugui ser l’anècdota, perquè cada fet afecta profundament la idea mateixa del papat, en un moment clau de la seva història en el qual es juga la seva imatge personal dins del món cristià: Sobre què ha de fonamentar la seva autoritat el príncep de l’Església? Sobre una moral excel·lent, com, en principi, es demana avui? O, a semblança dels altres prínceps del seu temps, en un poder ben material? I qui diu poder, a l’època, diu territori sobre el qual assentar-se. I no hi havia cap altra solució llavors per al papa que la de marcar, militarment, uns dominis que anessin més enllà de l’àmbit estrictament religiós.
Així, l’associació Alexandre-Cèsar, considera el professor Boriaud, reproduiria la parella motor de la vida política del Renaixement, el que formen el príncep i el seu cap de l’exèrcit, el seu condottiero, parella solidificada, en el cas dels Borja, per lligams de sang.
La llegenda, o més ben dit, la gran fama —negativa— d’Alexandre VI, ha tingut efectes posteriors sobre la història de l’Església que arriben als nostres dies. El nou biògraf dels Borja diu que, per culpa d’aquesta llegenda tan popular, el Vaticà no s’ha vist mai inclinat a escollir un papa espanyol, de la mateixa manera que té por d’escollir un papa francès pel mal record que té del papa que va confiscar el Vaticà i se’l va endur a Avinyó.
“Si l’Església, que té la memòria llarga —escriu a la introducció— sembla de fa temps que dubti a l’hora d’escollir un papa francès, alguns imputen la seva perplexitat al record de la confiscació de la institució per França, que la va acaparar a Avinyó, de 1309 a 1418. I si sembla igualment poc inclinada a escollir un cardenal espanyol, és molt temptador de buscar la raó en un altre record, no tan llunyà, el de les aventures imputades al darrer papa català de la història, aquest Alexandre VI Borja que ha impressionat els esperits tan fortament que ha deixat en el llenguatge comú un vocable de vocació genèrica: un Borgia no pot ser més que un potentat corromput, llibertí i capaç de tripijocs infames, transgredint fins i tot la moral familiar”.
Per a molts catalans, el fet de saber que gràcies a un papa català no hi ha hagut mai cap més papa espanyol, engrandirà encara més la dimensió històrica del Borja Alexandre VI.