L’IAC, amb Encontres d’Art Contemporani, pretén mostrar perspectives innovadores dels llenguatges artístics postmoderns i dinamitzar les trobades i la participació de creadors plàstics jóvens. Un any més, el concurs ha estat tot un èxit. Es presentaren un centenar de treballs de tots els punts de la geografia estatal, dels quals el jurat atorgà els premis primer, segon i tercer a Juan Carlos Nadal, Greta Alfaro i Fernando Bayona respectivament; els dos accèssits a Luisa Pastor i Alfonso Almendros; i nomenà Bibiana de la Soledad, Maria Carbonell, Juan Gil Segovia, Jorge Isla, Abel Jaramillo, Fernando Jiménez Fernandez, Aurora Alcaide Ramírez, Fermín Jiménez Landa, Elena Jiménez, Eva Mauricio, Lucía Morate, Cristina Peralta, Miquel Ponce, Daniel Domingo Schwitzer, Silvia Sempere, Víctor Solanas-Díaz, Josep Tornero, Llorenç Ugas Dubreuil i Verònica Vicente.
Escultura, collage, fotografia, instal·lacions, art digital… Contemplem tot un assortiment de llenguatges artístics i temàtiques variades que conviden a gaudir, reflexionar, debatre i fomentar l’esperit crític. Aquesta exposició col·lectiva és rica en experimentacions i suports poc convencionals. Per exemple, l’obra Sòlids (2021) de Daniel Domingo Schweitzer (Alemanya, 1988), podem manipular-la amb llibertat sense traure-la de l’espai expositiu i respectant la identitat de l’obra i les adjacents. Constitueix una instal·lació interactiva de geometries d’alumini imantat que Domingo començava l’any 2019. Domingo ens vol convidar a reflexionar sobre la transformació de l’espai vivencial amb la nostra interacció amb els objectes. Quina naturalesa té aquest espai en relació amb el cos? Què podem extraure de l’experiència sensorial?
En efecte, la nostra interacció amb l’espai té repercussions. Lucia Morate (Valladolid, 1976) és ben clara amb l’escultura Muntanya desdibuixada #1 (2021) i la fotografia digital Muntanya desdibuixada #2 (2021). Llorenç Ugas (Sabadell, 1976) ho documenta en Blacklandscape (2014-2021). Fotografia el domini de l’home sobre territoris que no ofereixen resistència. Practica l’ecocrítica mitjançant unes imàtgens que ho palesen: la pressió de parlamentaris i empresaris atempta contra l’espai natural i ens priva d’ell.
A la recerca dels afectes que circulen entre els cossos mitjançant la superposició de les imàtgens, com ja feia en Black Mirror: Rush, Fernando Bayona (Jaén, 1980) exposa dues impressions de raig de tinta sobre paper Canon Fine Art Superior Smooth Cotton: # Guerra // # Explosió // # Bombardeig (2020) i # Refugiats// # Desplaçats // # Migrants // # Població (2020). En Cortina de fum (2020), Bayona explora les possibilitats de l’art davant el record que les persones guarden dels fets històrics, força condicionats per l’afectivitat: superposa i manipula digitalment imàtgens extretes de plaques de vidre i papers a l’albúmia que procedeixen de l’arxiu ABC. Observem els bombardejos esdevinguts a territori cubà durant la Guerra d’Independència l’any 1995. Els elements que glorifiquen les escenes confirmen el vessant escenògraf de l’artista plàstic. Resulten uns treballs clàssics en essència, de força eterna; entre el nítid i el que defuig, és eixa evanescència que recorda aquells films dels anys daurats de Hollywood i les seves dives històriques que es difuminaven en el fum del cigarret.
Ataüllem potencials dissenyadors amb caràcter, les obres dels quals parlen per elles mateixes. Tampoc no els falta transcendència ni profunditat. En la línia d’una ecocrítica carregada d’emoció albirem que opera Fernando Jiménez (València, 1976) en Resilent – L’últim arbre (2022). Amb un aspecte de mobiliari decoratiu, exposa un pedestal de fusta sostenible amb les restes del mateix tronc exposat. La forma i el fons ens comuniquen una capacitat de resiliència.
També trobem Bibiana de la Soledad, qui confecciona Neurovulva. L’aixovar de la memòria (2022) i exposa Julia Pérez Sánchez. Bastidor encarregat a un fuster per la seva mare en 1954, quan tenia 10 anys. Bibiana és membre de Figures de l’excés i polítiques del cos, un grup d’investigació de la Universitat Miguel Hernández que estudia la repercussió de les correlacions del trinomi sexe-gènere-sexualitat i les identitats socials. Barreja disciplines metodològiques, sociologia, feminisme, teoria queer, etcètera, per tal d’analitzar els fenòmens històrics i artístics contemporanis. En Neurovulva i el Bastidor, procura materialitzar aquests plantejaments i, a més a més, assenyala un imaginari afectiu i sexual ensems. Per la seva significació, no puc estar-me d’associar les peces de Bibiana a la imatge de la Mare de Déu cosint i les seves relacions amb artistes i fusters (això com a mínim). Trobe que mereixia premi tant pel que fa a la forma com pel contingut.
Entre el Barroc i el Neoclàssic, discorre el Settecento, un temps de declivi artístic venecià, de crisi, però de mestres en el maneig del color i la llum. Settecento (2022) de Cristina Peralta evoca la tragèdia de la musa. Tot resulta escaient: el neó led, la fusta i la pintura. Peralta traça la figura directament amb els neons de color fluorescent. Alguns autors han procurat obrir-se camí abordant elements essencials de l’existència humana amb neons, com ara el nord-americà Bruce Nauman. El jove ucraïnès Stanislav Sadachyn també té un treball en la línia estètica de Peralta: Naixement de Venus en neó. Ara bé, Peralta cal visualitzar-la en clau feminista. Parlem d’art activista.
El MUA ens ofereix un tomb entre tendències artístiques jóvens. Memòria, resiliència, ecocrítica… I en un cantó, voltat d’art i disseny, la mà que bressola: Intimitat (2022) de Luisa Pastor (Alacant, 1977), paper de comptabilitat convertit en fil de text de 54 metres de distància, enrotllat en dos atifells de porcellana antiga amb estructura de ferro lacat negre. Suscita opinió i crítica; els pares capitalistes ordeixen el mercat de l’art. Malauradament, el catàleg d’aquesta edició encara no està disponible i no sabem si són ells de ciència certa.