Thor: Love and Thunder té un problema i una virtut que es diu Taika Waititi. Únic, un geni, una ment brillant i arravatadament creativa, burleta, llengut i espurnejant. El director neozelandès, guionista, actor i productor del film, còmplice als inicis de Jemaine Clement —part de la camarilla creativa de Flight of the Conchords—, director de l’aclamada comèdia underground Hunt for the Wilderpeople (2016) i de la magnífica What We Do in the Shadows (2014), capaç de fer-nos riure i plorar, d’una escena a l’altra, a Jojo Rabbit (2019), guionista de l’èxit animat Vaiana (2016) i responsable del canvi colorista de la musculosa divinitat asgardiana a Thor: Ragnarok (2017).
Quin problema hi ha, doncs? Alguns, depèn de com es mirin: el rude, intocable i recte Thor, convertit en un superheroi curt de gambals i adorablement primitiu; l’humor absurd portat al límit, de rèplica i situacions inversemblants, de bestiesa mínima, i el fet de desemparar la força dramàtica, de no traçar més harmònicament el pes, els motius i les raons dels personatges per fer allò que fan. També hem quedat que té virtuts: justament, el punt foteta i desenfadat, tan poc pretensiós que ens reviscola després d’haver ingerit massa morralla superheroica d’alta gravetat i baixa estofa; això de concebre l’espectacle des del punt més naïf de les titelles, del “teatret”, de la varieté, i fer-nos partícips d’un joc de nens, sense complexos, a totes i a tot drap, contents de saber on som i per què hi som.
Problemes i virtuts que polaritzen el debat postfilm —tant si n’ets seguidor acèrrim o no—, en una divisió que a Thor: Love and Thunder es veu, claríssimament, en dues parts massa ben diferenciades: la primera, farcida de facècies que despisten, de girs i carones, de molta llufa i poc context. La segona, just quan el drama agafa cos i comencem a entendre tot allò que batega dins la raó de ser dels personatges. Dues parts que donen consistència a la història: el Déu del Tro (Chris Hemsworth) s’enfrontarà a Gorr, el Carnisser dels Déus (Christian Bale), al costat de Valkiria (Tessa Thompson), el babau de roca massissa Korg (Taika Waititi) i també l’ex, Jane Foster (Natalie Portman), que apareix amb el martell Mjolnir a la mà i convertida en The Mighty Thor. A partir d’aquí, amor i humor, comèdia i acció, colors llampants i blanc-i-negre, l’aparició estel·lar de Zeus (llamp de rellamp, en Russell Crowe!), a ritme de Guns N’ Roses. “Welcome to the jungle, we’ve got fun and games”.
Sigui com sigui, ningú no pot recriminar a Marvel que sigui acomodatícia. És la clau de l’èxit perllongat i a prova de títols i personatges: Kevin Feige ha traçat un camí coherent i molt sorprenent en la mesura que sap refiar cada producte a una idea general vinculada a l’entreteniment-per-sobre-de-tot, però també que dona les regnes a l’autor que signa la història (el mític Sam Raimi, l’oscaritzada Chloé Zhao, els germans Russo, el mateix Waititi). I aquí som, amb un Thor autoirònic i carismàtic. Qui ho havia de dir, quan l’aventura començava amb Kenneth Branagh —també un autor de pes— i un personatge de foscor perpètua. Una dècada després, Thor és un espectacle de diversió total, amb moments d’apoderament èpic, amb tot i més. Amb el talent i bon gust d’un director-actor-guionista de la categoria foteta i malsana de Taika Waititi.
Thor: Love and Thunder
Direcció i guió: Taika Waititi
Any: 2022
Durada: 119 minuts
Fotografia: Barry Idoine
Música: Michael Giacchino
Repartiment: Chris Hemsworth, Natalie Portman, Christian Bale, Tessa Thompson, Chris Pratt, Jaimie Alexander, Matt Damon, Karen Gillan, Dave Bautista, Pom Klementieff, Melissa McCarthy, Russell Crowe, Sam Neill.
Acció