Francesc Michavila: «Som fills de la Revolució francesa, fins i tot els que la repudien»

Francesc Michavila (Castelló de la Plana, 1948), catedràtic de Matemàtica Aplicada a la Universitat Politècnica de Madrid i exrector de la Universitat Jaume I, avui és director de la càtedra UNESCO de Gestió i Política Universitària. Defensa que el futur de la universitat als Països Catalans passa per la seva integració en una universitat més gran, la "dels europeus".

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quins són avui els grans reptes de les nostres universitats?

-Els reptes que tenen les nostres universitats són molt semblants als que tenen les universitats europees. Després, és clar, hi ha algunes particularitats condicionades o marcades per la política universitària del Govern espanyol, especialment els darrers anys. Jo identifico almenys tres grans qüestions: la internacionalització, el professorat futur i les aliances entre universitats en xarxes de recerca.

-És una gran qüestió, la internacionalització.

-La de la internacionalització és la gran qüestió. De vegades aquesta paraula sembla buida, i cal donar-li contingut. En primer lloc, tenim la internacionalització dels estudiants, que es concreta en els programes acadèmics de mobilitat i el programa Erasmus. Les universitats espanyoles en el seu conjunt són les primeres en activitat dins d'Erasmus. Per exemple, la Universitat de València és la segona del programa a l'hora de rebre estudiants, i la cinquena enviant alumnes. Però això fa referència a les estades curtes, com és Erasmus, d'un curs o d'un semestre. En l'intercanvi d'estudiants internacionals, que són els que hi fan tots els seus estudis, ja siga un grau o un màster sencers, hi ha poca mobilitat a les universitats espanyoles. N'hi ha més a les universitats valencianes i catalanes, però el percentatge està per sota de la mitjana.

-Segons un estudi de la Càtedra Unesco que vostè dirigeix, mentre al Regne Unit hi ha un 17% d'estudiants internacionals d'estudis superiors, a l'Estat espanyol són només un 2,8%

-Així és. I aquest és un aspecte bàsic. En els programes d'Erasmus les dades són bones, però en el cas dels estudiants internacionals a llarg termini són insuficients.

-També hi ha la mobilitat del professorat.


-Sí, i a l'Estat espanyol és molt baixa. És baixa perquè no es donen les condicions administratives adients, les ofertes de sous no són competitives i també hi ha barreres i entrebancs pel que fa a la taxa de reposició. Aquest és un punt molt feble. No arriba al 2%. S'ha d'abordar, per fer atractiva l'arribada de professors. Hi ha diversos problemes.

En primer lloc, l'estructura. Quan es va prendre la decisió dels graus de quatre anys, això va significar asintonia dins el conjunt de les universitats europees. Vist en perspectiva, hauria estat millor després. I s'ha de ser molt prudent a l'hora de fer el canvi de quatre a tres. Si això no es fa tenint cura de la qualitat de l'oferta educativa, ens podem trobar amb una certa competència deslleial de les universitats privades.

També hi ha el tema de la llengua. Per exemple, l'oferta dels masters of science, a Europa, la gran majoria són en anglès. En canvi, la formació del professorat a casa nostra no és suficient perquè això es puga estendre totalment. En això de la internacionalització, no voldria oblidar una qüestió: les nostres universitats estan pensades per a acollir molts estudiants de fora?

-Ho estan?

-Jo crec que, aquí, les estructures de gestió i d'acollida han de recórrer un camí molt llarg encara. Encara tenim unes universitats molt pensades per a estudiants locals. Quan ve algú de fora, se l'ha d'ajudar des del punt de vista d'incorporar-se en totes aquelles coses que significa la vida normal. I en aquest aspecte no hem fet tots els deures que s'havien de fer. També passa en altres països, però estem parlant del nostre.

-Abans em mencionava el professorat futur.

-La universitat bona és la que es fa pensant en les persones, més que en les estructures i els diplomes. Les persones són els professors, els estudiants i el personal no docent, que són el tresor més important que tenen. I s'ha de pensar en les característiques dels uns i els altres.

Pel que fa al professorat, hem patit durant alguns anys la davallada dels pressupostos, de les subvencions públiques, que s'ha traduït en la no incorporació de nou professorat. Això vol dir que l'edat mitjana va pujant i que els joves no s'hi incorporen. I pel fet de no incorporar-se els joves, les universitats no poden establir un disseny d'estructures de formació dels qui volen ser professors. Els qui han de substituir els vells necessiten un període previ de formació, que no és tan sols en els coneixements. El qui entra també ha de ser format en metodologies educatives.

I arribem a un punt clau de la universitat: com fer en definitiva que l'educació siga activa i no passiva, que no siga una acumulació de coneixements per a superar uns exàmens, sinó adquirir uns nivells de coneixements i maduresa com a futurs professionals d'una àrea i com a ciutadans.

-Aquí el paper del professor és essencial.

-És fonamental. Però, perquè ho faci bé, ha d'estar format prèviament. No podem deixar-ho en mans de la improvisació o del voluntarisme. Recordo fa uns anys, cap al 2006, el Govern espanyol em va demanar, a través del Ministeri d'Educació, que coordinés una anàlisi de les metodologies educatives utilitzades per a fer-ne millores. Vam mobilitzar molta gent, des de consellers i directors generals fins a directius universitaris, vam fer enquestes a estudiants estrangers per fer la comparació, i en va sortir un estudi realment molt bo. Va arribar el moment de presentar-lo al Consejo de Universidades, amb la ministra, i va ser ben acollit per unanimitat. Però després d'això no se'n va fer res. Simplement ho van penjar a la web del Ministeri. Per canviar això, cal creure-hi. No és un tema retòric.
Els que tenen la responsabilitat de tirar endavant aquest canvi han de conèixer-lo i estimar-lo. L'Espai Europeu no és fer formularis ni passar llista a classe ni fer burocràcia, sinó canviar la metodologia educativa. Jo vaig fer un estudi i el cost d'aquest canvi ni arriba a una dècima del PIB. És assumible. En aquell moment, abans de la crisi, podia fer-se. És només un exemple.

-També cal implicar els estudiants en la universitat.

-El principal tresor que tenim és la il·lusió dels joves, dels que van a la universitat i dels que no hi van. I els que veiem que van perdent la il·lusió des que hi entren, i van adaptant-se a les exigències. Els estem matant la il·lusió. I això no és el que ha de fer una universitat. Si mires bones universitats, com Harvard o la Sorbona, a aquest tema se li presta molta atenció. Se'ls anima a continuar, a fer coses. Això s'aconsegueix fent les relacions de la universitat més informals i menys rígides, fomentant la participació en la vida universitària...

A finals del govern de Zapatero, vam fer un estudi a petició del Ministeri d'Educació sobre la participació dels estudiants en la vida de la universitat. Això no vol dir ser representats, que també, sinó que han de fer altres coses: viure la vida universitària, sentir-la seua. Hi ha molts llocs de la universitat que s'han de posar a disposició dels estudiants. S'ha de canviar la concepció que ha tingut durant molt temps l'estudiant, que és un lloc on va a les aules, als laboratoris, a les biblioteques, i després a les sales d'examen.

-Vostè assenyalava com a repte les aliances entre universitats en xarxes de recerca.

-Hi ha molts apriorismes, gent que critica i no argumenta. Jo crec que la universitat actual és molt millor que abans. Però té molts defectes, i el que hem de fer és corregir-los. Una forma de corregir-los és mirar bones pràctiques, com es fan les coses en altres llocs. I això em porta al tema de les aliances. Abans parlàvem de la internacionalització. Una cosa molt important és buscar partners per fer millor les coses en recerca. A Europa tenim els Programes Marc. Malgrat totes les dificultats que ens entrebanquen ara als europeus, hi ha recursos per fer aliances. Anar en aliança és una cosa ben vista arreu.

S'han de fer aliances d'emulació, amb aquells de qui puguem aprendre. Això s'ha de fer en el tema dels estudis avançats, però també en la recerca. I això ens porta a una qüestió clau: l'especialització de les universitats vinculada al territori. Cal mirar al territori del voltant per establir programes de la universitat de recerca i de transferència de resultats de recerca al territori amb la perspectiva del progrés econòmic i social. La universitat ha d'estar vinculada al territori, als empresaris, als agents socials, culturals, científics... Tot el que hi ha al voltant. És un valor fonamental, essencial, cercar aliances en el territori.

-Diu que les polítiques del Govern espanyol han condicionat.

-La política del senyor Wert ha estat nefasta. Ha estat el pitjor ministre d'Educació de la democràcia. I això ha influït en tot. I en governs de determinades comunitats de la mateixa corda, com el País Valencià, ha estat encara pitjor. Ha estat una política nefasta per molts motius. Per exemple, van decidir que els ciutadans no pagaven prou la universitat pública, i que havia de passar del 15% al 25% de la matrícula. Això està molt malament. Tu pots apujar els preus de les matrícules si decideixes tenir un sistema d'ajuts, beques i préstecs que siga bo.

Les dades de l'OCDE mostren que ha estat una constant que el percentatge del PIB dedicat als ajuts, en el cas espanyol, ha estat sempre per sota de la meitat de la mitjana. Llavors aquesta decisió es converteix en una política de desigualtat. Els qui tenen diners poden anar a la universitat, però als qui no, se'ls tanca la porta a la universitat. És catastròfic per a la universitat i per a la societat. És trencar un objectiu bàsic, que és la cohesió. Hi ha hagut altres decisions molt nefastes, però aquesta ha estat la pitjor.

-Tan sols dos anys després de l'entrada en funcionament del pla Bolonya, vostè va escriure el llibre Bolonia en crisis.

-Crisi en sentit de tensió, em referia. Crec que Bolonya és una de les coses més interessants i atractives que s'hagen fet. Té dos aspectes. En primer lloc, la reorganització dels estudis, que està pensada en clau de construcció europea. Què passa amb un metge d'un lloc a un altre? Què passa amb un economista? Què passa amb un enginyer? No n'hi ha prou que diga que és metge, economista o enginyer, sinó que els estudis tinguen una credibilitat d'acord amb la qualitat i l'estructura. Aquesta reorganització ha anat prou bé. Amb molta burocràcia -a molta gent li agrada la burocràcia-, però ha funcionat.

Però això és només una part petita del que és el gran projecte, que, com a gran europeista que sóc, defenso i crec en ell: construir una universitat europea. Una universitat dels europeus que tinga una sèrie de trets en comú. No és tan sols formar bons professionals, que és molt important, sinó també que s'han de formar ciutadans.

Això ens porta als aspectes essencials d'Europa, dels quals ens sentim orgullosos. Nosaltres som fills de la Revolució francesa, fins i tot els que la repudien. Els valors de la Il·lustració són els nostres valors: el racionalisme, la democràcia, la lluita per la igualtat... I això s'ha de configurar en una forma de convivència i ciutadania. I és aquí on apareix com una qüestió essencial la universitat dels europeus. El que Jacques Delors anomenava "la dimensió europea de l'educació superior". Aquest és el gran projecte, que va més enllà de si els graus duren tres o quatre anys i totes aquestes coses, que són eines.

-I en la construcció d'aquesta universitat dels europeus, el Brexit afecta d'alguna manera? El Regne Unit compta amb institucions universitàries molt importants.

-Sí que afecta, sí. En l'àmbit universitari potser molt més que en altres àmbits. Els universitaris anglesos, de fet, no han estat a favor del Brexit. Col·legues meus al Regne Unit m'expliquen que havien estat enviant correus l'endemà del referèndum als seus companys d'altres països demanant-los perdó.

En economia, crec que els anglesos patiran molt més que nosaltres. En el tema universitari, però, sí que ens afectarà. Tampoc tinc una bola de vidre. El coneixement és internacional, va més enllà de les fronteres. Si volen posar una frontera, que la planten i es queden allà amb el Johnson i el Farage, que aquí no els volem. La frontera probablement no aturarà el flux de coneixement, però sí que afectarà. Suposarà més inconvenients, sobretot administratius.

-Abans parlava del 3+2. Ha estat el moment adequat per introduir-lo?

-És una bona idea, però ara no és el moment. Jo crec que és millor 3+2 que 4+1, però començant ex novo. Com s'ha fet, vol dir que les universitats privades -algunes de poc prestigi- podran oferir estudis en tres anys... És un risc. La prudència del Consell d'Universitats és correcta. I hi ha un altre aspecte, que alguns polítics es puguen plantejar una temptació: cobrar el quart any a preu de màster, que és un preu més elevat, el doble o el triple. És una temptació i un perill. Si els governs es comprometen a mantenir els preus, el problema desapareix i ja passa a ser un debat acadèmic.

-Cal aprofundir les relacions entre la universitat i l'empresa?


-Sí. És una pregunta extraordinària, perquè sovint s'han plantejat apriorismes. Jo, des d'una òptica progressista, vull oposar-me a tot el que es diu. Per exemple, s'ha dit que el procés de Bolonya és la mercantilització de la universitat, que busca l'entrada de l'empresa a la universitat. Jo vull que entren les empreses a la universitat! Que hi posen diners, però que hi puguen entrar. L'entrada de l'empresa, si és per ajudar... No entenc qui s'hi pot oposar.

A més a més, l'entrada de l'empresa també significa conèixer quines són les expectatives dels graduats universitaris quan vagen a treballar. Ajustar una cosa i l'altra és fonamental. A l'observatori que tenim a la Càtedra Unesco, hem publicat un baròmetre per veure els ajustos i desajustos que hi ha respecte a això. I hem tret unes conclusions molt interessants. Conèixer aquestes expectatives del que s'espera de fora és molt important.

També s'han d'establir relacions per a la transferència de resultats de recerca. La recerca aplicada és saber què espera el territori de la universitat. La universitat ha de rendir comptes. Quines expectatives té la societat i quina és la resposta de la societat. I la societat també són les empreses. Quan era president de la Comissió Europea, Delors va fer un llibre blanc que es deia "Creixement i competitivitat". Deia que calia replantejar la formació universitària i donar-li un caire més pràctic. I aquí, hi té un paper molt important la relació entre la universitat i l'empresa.

-S'acostuma a dir que a l'Estat espanyol hi ha massa universitats i universitaris, i que no es potencia la formació professional. És un altre apriorisme?


-Apriorisme. Evidentment fa falta reforçar la formació professional, però la primera part no és certa. Tots ho hem sentit molts cops, però no és cert. Agafem tots els països de l'Europa occidental i dividim la població entre el nombre d'universitats públiques. El país on n'hi ha menys és Espanya. Per cada aproximadament 950.000 habitants, hi ha una universitat pública. Els altres països estan entre els 700.000 i els 800.000 habitants. Tenim moltes universitats privades petites, que distorsionen una mica, però tampoc tant.

També és un apriorisme que hi ha massa universitaris. Si agafem les dades de l'OCDE, ho demostren. Ho demostren amb quin és el percentatge de població adulta amb estudis universitaris, quin és el nombre de titulats universitaris... Les xifres demostren que el nombre d'universitaris se situa en la mitjana.

-En els estudis de la Càtedra UNESCO també diuen que s'ha de reformar el sistema de governança de les universitats.

-El debat que s'ha fet sobre el govern de les universitats no és l'essencial. S'ha fet un debat pràcticament sobre com s'ha d'escollir el rector. El debat essencial és com organitzar la universitat perquè les universitats complim amb el que som: servidors públics. Això es tradueix en el fet que les universitats han de tenir autonomia, més autonomia encara de la que tenen. Una autonomia que està lligada a la rendició de comptes.

Aquesta és la clau: com fer créixer l'autonomia. Hi ha un triangle en què hem de treballar: autonomia institucional, rendició de comptes i recursos. Sense recursos, la resta és història. En aquest triangle és on hem de jugar. Com s'ha d'escollir el rector, els percentatges de participació o el nombre de mandats, són temes no tan importants.

-Està prou descentralitzat, el sistema universitari espanyol?

-Està descentralitzada la gestió...

-Però no els recursos.


-Exacte, els recursos no. Jo no he estat mai en política, però sempre s'ha dit que el debat més important és l'aprovació dels pressupostos. Doncs això és el mateix. Si no tenim recursos, o si el Govern valencià està condicionat pel sistema de finançament negatiu que té ara, per més que parlem de l'autonomia, no podrem fer allò que volem fer. Als anys noranta, va sortir un estudi de l'OCDE que deia que, per cada pesseta que s'invertia en universitats, tenia un retorn d'entre tres i quatre pessetes. Un benefici d'entre el 300% i el 400%. Ens hem de convèncer que el gran benefici d'un país implica invertir en educació. Jo sóc de la Institución Libre de Enseñanza. Els seus documents fundadors diuen que l'educació és l'instrument més poderós de transformació social, el més revolucionari.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.