Segons articles recents en mitjans com The Observer, durant els anys 2020, 2021 i 2022 s’ha produït un increment de la pràctica de l’incest a partir dels confinaments pandèmics per combatre la propagació d’aquest virus que ha marcat d’una manera fulminant i definitiva la nostra existència i la nostra quotidianitat. Tant si han estat voluntàries com forçades, hi ha hagut un increment de relacions incestuoses. Aquesta realitat ha desencadenat patiments, dubtes, incerteses, així com una necessitat de tornar a situar el tema damunt la taula de les qüestions a debatre.
Tot i que no s’expliciti, quan hi ha un abús sexual en el marc íntim d’una família, topem amb un cas d’incest. És el que desenvolupa Camille Kouchner en un document sincer, pertorbador i autobiogràfic com La familia grande, un dels fenòmens editorials del 2021 i, en efecte, la font primordial que va alimentar l’onada a França del moviment #MeTooInceste, en què diferents persones confessaven i denunciaven unes experiències marcades per la fatalitat i per una ocultació considerada higiènica que al final es destapava per donar pas a l’empatia, a la solidaritat emocional i al consol col·lectiu. Per tot això, no és banal reflexionar sobre un fet que ha acompanyat la humanitat des dels seus orígens.
La conflictiva abolició de la castedat
La paraula incest ve del llatí incestus, que significa ‘incast/no-cast’. En el cas de l’incest, la castedat es trenca per l’acte sexual entre persones que comparteixen consanguinitat. Les relacions incestuoses són universals, perquè s’han dut a terme en totes les cultures al llarg de la història, i tanmateix es continuen perpetrant en el terreny més particular i íntim, el de la família nuclear, xoc paradoxal que podria ser una raó més, entre moltes altres, perquè es mantingui sota un secretisme que a vegades esclata a crits.
Hem llegit històries, hem vist pel·lícules o hem sentit anècdotes de romanços i relacions sexuals entre cosins, per exemple. De fet, els relats nascuts d’aquests encontres es poden interpretar com a ritus de passatge a la complicada vida adulta. Segons les estadístiques, en aquest cas les que va publicar la revista Demographic Research fa uns anys, un 10% dels matrimonis que se celebren en el món són entre cosins primers o cosins segons. Que cosins es comprometin no només no està prohibit en la gran majoria de països del món, sinó que és factible. L’article 47 del Codi civil espanyol especifica que no hi pot haver matrimoni entre parents que mantinguin una línia recta de consanguinitat o adopció ni tampoc col·lateral fins al tercer grau. Per tant, s’accepten els casaments entre cosins perquè la relació de consanguinitat, en aquesta branca familiar, és de quart grau.
De fet, la població d’Islàndia disposa de l’aplicació ÍslendingaApp per tal de confirmar si la possible persona amb qui es vol lligar té algun tipus de connexió consanguínia. La poca població de l’illa i la manca d’immigració durant centenars d’anys han generat una de les societats més endogàmiques del planeta, una societat que necessita fer ús de tecnologies com aquesta per evitar sorpreses impensades en cas que s’arribi a l’altar i s’investiguin els antecedents familiars. I és que la idea que ha motivat la prohibició de l’incest en la nostra societat durant mil·lennis és que les relacions sexuals entre persones que comparteixen la mateixa sang pot produir l’engendrament de criatures que corrin major risc de patir defectes genètics, sobretot retards mentals. En canvi, les monarquies de l’antic Egipte, o alguns emperadors romans com Neró i Calígula, varen apostar per l’incest per perpetuar la raça, perquè tenien el convenciment que així mantenien la puresa de la sang de la seva dinastia.
Ara bé, i és pertinent comentar-ho, la qüestió moral que algunes persones plantegen avui en dia és si, en una societat marcadament hedonista com la nostra, i en què els mètodes anticonceptius ens ajuden a evitar sorpreses o els controls gestacionals ens permeten reduir els naixements de criatures amb possibles retards mentals, es pot replantejar aquesta pràctica sexual com a forma factible per aconseguir plaer. És un terreny fangós. Perquè, en el fons, l’incest demostra ser un element fundador del pacte social a través de la prohibició, tal com ho va sentenciar Sigmund Freud. Malgrat s’hagi avançat molt en el terreny de la sexualitat, no només pel que fa a estudis sinó sobretot a alliberaments de tota casta, el sexe encara es percep com un tipus de desordre, i des d’aquesta perspectiva l’incest és un desordre major i gairebé revolucionari dintre del marc estructural de la societat. Podria entendre’s l’incest com una pràctica que en el futur es vulgui defensar com a símbol d’evolució cap a noves morals dintre del pacte social?
L’ampla ombra de l’incest
L’incest és, en efecte, una qüestió real, candent, i, alhora, un tema tabú. Malgrat aquesta realitat conflictiva i contradictòria, forma part de la cultura popular general, i la seva ombra es pot trobar en els racons més inesperats, talment obres taquilleres i famosíssimes. Un cas curiós: la primera part de la trilogia original de La guerra de les galàxies de George Lucas, estrenada l’any 1977, mostra com l’aprenent de cavaller jedi Luke Skywalker i el pirata i contrabandista Han Solo, mentre combaten contra l’imperi galàctic, competeixen en un estira-i-arronsa de seduccions i agosaraments diversos per l’amor de la princesa Leia, que en un determinat moment sembla que s’acaba decidint pel primer i, per constatar-ho, li fa un bon petó a la boca, talment una penyora d’amor que més endavant es confirmarà del tot. Res d’això no seria un problema si no fos perquè, amb el tercer capítol de la trilogia, El retorn del jedi, de Richard Marquand, estrenada sis anys després, descobrim que Luke i Leia són, en realitat, germans. Per tant, es tracta d’una atracció incestuosa, però des del desconeixement: els fills de Padme Amidala i Darth Vader havien estat separats en néixer i desconeixien el seu vincle de sang. L’acte incestuós no es va arribar a produir, en els productes oficials, però sí que l’hem pogut contemplar en un tsunami de paròdies o versions, des de vídeos porno amateur fins a tota casta de productes hentai, paraula i concepte que Rosalía ha tornat a ficar de moda amb la seva cançó i el videoclip corresponent, fidel a l’estètica d’aquesta casta eròtica d’animació japonesa.
Parlant de hentai, manga i anime… Recentment, les plataformes Netflix i Amazon Prime Video han tornat a posar a disposició del gran públic una de les aventures més emblemàtiques de la cultura nipona, Neon Genesis Evangelion, sèrie de vint-i-sis capítols i sis pel·lícules que, durant dècades, ha anat inventant i reinventant Hideaki Anno com si es tractés d’un deliri convulsiu i obsessiu. La història que ens presenta, la d’un adolescent perdut i de tendències depressives anomenat Shinji Ikari, és la història d’una atracció incestuosa. El noi, sotmès al control d’un pare tirànic i d’unes obscures associacions conspiratives, per defensar el planeta haurà de combatre contra uns monstres alienígenes tot convertint-se en el pilot d’un robot gegant que en realitat conté el cos i l’esperit de la seva mare morta, que alhora s’ha convertit en la donant per fer un clon, una altra pilot anomenada Rei Ayanami, que esdevé subjecte del desig del deprimit Shinji en un mar de dubtes, frustracions i anhels. En resum: cada cop que el protagonista entra en el robot que ha de pilotar penetra simbòlicament la seva mare, i ho fa mentre desitja la seva imitació directa, la seva filla també simbòlica. L’incest, en el seu cas, és doble, i en doble direcció per arribar al mateix lloc. Jacques Lacan estaria encantat amb Neon Genesis Evangelion.
Darrer exemple: una altra sèrie, en aquest cas recentíssima i acabada d’estrenar a Disney+, The Big Leap. A través d’uns capítols que no són cap altra cosa que una comedieta enredada d’amors i desamors explicats amb una brillant coreografia de balls i més balls, es fa broma constant de dos balladors que semblen amants, però que en realitat són germans bessons. Sí, ja David Cronenberg va parlar de com els bessons poden ser perillosos i incestuosos al subversiu film Dead Ringers, protagonitzat per un doble Jeremy Irons en estat de gràcia. El terme que fan servir a la sèrie, que no deixa de ser curiosament un producte de la factoria Disney, és un joc de paraules molt intel·ligent en anglès: twincest. Ja sabem que l’humor sempre és una arma per exorcitzar espectres o traumes que, d’altra manera, serien impronunciables. Tanmateix, les esmentades són tres mostres culturals molt conegudes que constaten, de manera claríssima, com l’incest planeja, encara que sigui lleugerament, a través d’obres molt conegudes que han tingut la màxima difusió i han tingut molta repercussió.
Arqueòlegs i profetes de l’incest
Qui sí que es va pronunciar sobre l’incest va ser Sigmund Freud, que el va entendre com un trauma inherent a la condició humana i com una psicogènesi etiològica de la neurosi. Per confirmar les seves teories, va recórrer als mites clàssics, com el d’Èdip, i va anar configurant una cosmogonia intel·lectual de mites propis, estructuradors del món, en què trobem el d’Èdip al costat dels de Moisès, Tòtem i Tabú. El Tòtem és una estructura que configura la unió d’un grup. El Tabú és inconscient i es correspon a la psicologia humana, marcada per prohibicions.
Ara bé, Freud no es va aturar aquí, i fins i tot va rellegir obres de la literatura universal, com Hamlet, de William Shakespeare, tot analitzant el personatge principal del drama. El va entendre com una figura en un estat mental crític per culpa d’un subjugador anhel d’incest que l’obliga a matar el seu oncle, que l’ha posseïda, amb l’excusa de venjar el pare, pou i pulsió primers del trastorn. Fins i tot els conflictes de Hamlet es podrien entendre des d’una homosexualitat reprimida que se sublima en la voluntat d’usurpació i de retorn a l’úter matern per assolir la pau espiritual. Amb el temps, les teories extremes de Freud es varen anar eixamplant i varen donar pas a teories relacionades amb la fantasia: del desig inassolible, de la repressió i de l’angoixa existencial. Segons Freud, la prohibició de l’incest és el que inconscientment porta les persones a voler aconseguir el que mai no podran tenir: l’etern desig insatisfet. Ho il·lustra amb el cas del nen que se sent atret per la mare; llavors el desig primordial es transforma en la sublimació d’un desig major, i en tot aquest procés el pare actua com a barrera i així esdevé el fundador de l’ordre social en el nen. Per tant, la civilització, segons el mestre austríac, se sustenta en aquestes prohibicions i renúncies com a actes limitadors i homogeneïtzadors dels pilars del món: en aquest sentit, situa l’incest al costat del canibalisme i de l’assassinat.
Si Freud entén el complex d’Èdip com una instància psíquica estructurant, el seu deixeble Jacques Lacan l’entén com una estructura en si mateix, i és des d’aquesta perspectiva que va criticar durament el que ell considerava “la imprudència freudiana del complex d’Èdip”, perquè en el moment en què el mestre es va basar en un mite va fugir del terreny de la realitat per penetrar un àmbit massa simbòlic, i com a tal acabava arribant a un problema de llenguatge. Sí, la discussió és molt complexa i impossible de resumir en un reportatge com aquest, però per a qui vulgui més informació pot començar acostant-se a les completíssimes biografies que una de les psicoanalistes més importants del món, Elisabeth Roudinesco, ha dedicat tant a Freud com a Lacan i que són molt aclaridores. La pel·lícula A Dangerous Method, de David Cronenberg, sempre interessat en les claus de la psique humana, també és molt seductora, tot i que evidentment potencia els elements dramàtics per organitzar una improbable trama. Finalment, el doctor en Filosofia, Teologia, Pedagogia i Història, Francesc Torralba, va dedicar un valuós assaig a Marx, Nietzsche i Freud, Els mestres de la sospita, publicat a l’editorial Fragmenta amb contrapunts de Norbert Bilbeny, Francisco Fernández Buey i Andrés Sánchez Pascual.
Anti Èdips
Com a rèpliques a les teories de Freud trobem la que li va fer Carl Gustav Jung, que al seu torn va proposar el complex d’Electra. Aquest explica el viatge de la dona cap a la maduració: del primer enamorament pel pare, i la rivalitat iniciàtica amb la mare, passa a la condició adulta de manera natural, si no hi ha alguna problemàtica que s’hagi de tractar. És així com la nena passa d’un complex d’Èdip (cap a la mare) a un complex d’Electra (cap al pare) abans d’arribar a una castració individual i prohibició col·lectiva de l’incest posterior. No ens podem oblidar dels afegitons de Claude Lévi-Strauss, que va tractar l’incest com un passatge de la naturalesa a la cultura que es dona per la llei de la prohibició; així s’orquestra col·lectivament una fundació de la subsistència de grup i el manteniment social d’una certa diferència. A més a més, va veure en l’incest una forma de gestió econòmica, distributiva de béns, de formes, formacions i intercanvis a través del goig.
En canvi, Simone de Beauviour, coneguda filòsofa i narradora reeditada recentment en català gràcies a Angle Editorial amb títols que han tingut repercussió com Les inseparables o Una mort molt dolça, ambdues amb traducció de Margarida Castells Criballés, va contestar Lévi-Strauss tot assegurant que la lluita de les dones contra el patriarcat és una batalla que significa acabar amb dominacions com la jerarquia, la subordinació, el feminicidi, l’incest, l’explotació i el control de l’home sobre la dona. Un pensador fonamental per a la postmodernitat com Jacques Derrida, pare de la desconstrucció, va copsar, en la desconstrucció del fal·lus com a centre d’estructura i pensament, una possible evolució cap a un futur més conscient i crític.
Per contra, el bibliotecari, intel·lectual, escriptor i provocador Georges Bataille, fidel a Lévi-Strauss tot i que li criticà que caigués en el cientifisme i ni es plantegés parlar del component eròtic de l’incest, va veure en l’acte sexual entre consanguinis una forma de comunicació que va de l’ultralocal a l’universal, una energia que no es pot arribar a controlar, gairebé com un xampany escumejant i exuberant, i que és a través del tabú de l’incest que es funda l’erotisme. Maurice Blanchot va veure l’incest com una “repulsió – pulsió invertida, no divideix més que com a efecte de la repetició, que engendra un no-res engendrat: generació sense engendrament”. En la seva Història de la sexualitat, Michel Foucault dedicà diversos fragments a l’incest, però l’integrà en la seva concepció del sexe com a forma de saviesa, per tant com a forma de poder. Amb el seu L’Anti Èdip, “una introducció a la via no feixista” segons Foucault, Gilles Deleuze i Félix Guattari arribaren a la conclusió que el sistema capitalista i la psicoanàlisi són part indissoluble de la repressió del desig en funció de l’ordre social i repressiu de torn, i que si Èdip existeix a la societat moderna no és perquè s’hi trobi sinó perquè se l’inventa Freud. És a dir, que l’incest existeix en tant que es prohibeix, perquè és en el mateix moment en què s’intenta impedir quan es genera la voluntat de ser assolit.
Èdip Rei
Poc es devia imaginar el pobre Èdip que la seva història faria córrer tants rius de tinta. Era el fill de Laios i Iocasta, que, en consultar l’oracle de Delfos, varen saber que el seu descendent mataria el pare i s’esposaria amb la mare. Per evitar el destí, demanaren a un servent que es desfés de la criatura, però al final no va poder fer-ho i el va abandonar a la muntanya, on va ser trobat per un pastor anomenat Forbas que el va lliurar al rei de Corint, Pòlib, i a la seva dona, la reina Peribea. Un cop entrat a l’edat adulta, i per descobrir si en veritat era adoptat o no, Èdip va acudir a l’oracle de Delfos, que li va proferir la profecia: que s’allunyés de la terra on havia nascut si no volia assassinar son pare i allitar-se amb sa mare. Va fugir creient que aquells que eren els seus pares l’havien criat, però fugint va arribar al veritable lloc de la seva naixença, i és així com va acabar acomplint, sense voler, el que se li havia vaticinat. Aquest és el mite funest que després Sòfocles convertiria en una de les tragèdies més prodigioses.
Pier Paolo Pasolini no només va voler adaptar l’obra immortal d’un dels més grans dramaturgs grecs, sinó que es va amarar del mite per fer-se’l seu, tot aplicant-lo a la seva pròpia experiència, ja que Pasolini se sabia molt lligat a la mare, potser fins i tot massa, així com molt marcat per l’ombra funesta d’un pare autoritari. El resultat és un dels seus films més potents, fundador d’un nou període fèrtil de creació després de l’etapa romana: Edipo Re. Biògrafs del conegut i polifacètic artista italià que enguany celebra el centenari de naixement, com Nico Naldini, o Miguel Dalmau, tenen el convenciment, i així ho constaten, que Pasolini tenia una relació molt tempestuosa amb la seva homosexualitat, i apunten una possible doble neurosi, com si el director de cinema i poeta patís el complex d’Èdip i el complex d’Electra a la vegada: desig pel pare sublimat en amor per la mare. Segurament per això es va sentir tan fascinat i va acabar fent una pel·lícula lleial a la història original, però també un autoretrat cru: el seu film comença a la Itàlia feixista i ens mostra el naixement d’un nadó, alter ego de Pasolini, en conflicte incestuós amb un pare feixista i una mare subjugada.
En un dels moments més impactants de Petrolio, novel·la inacabada que es va publicar mutilada pòstumament després del robatori de pàgines conflictives que segurament varen ser les que varen motivar el violent assassinat de Pier Paolo Pasolini a la platja d’Ostia, l’autor arriba a reconèixer admiració per la verga enorme de son pare. I en un dels seus textos, que integren Poema en forma de rosa, de recent publicació en una coedició a cura d’Edicions Poncianes i l’Ajuntament de Barcelona amb traducció de Xavier Valls Guinovart, escriu això: “Perquè l’ànima està en tu, ets tu, però tu / ets la meva mare i el teu amor és el meu esclavatge”.
L’incest en la literatura i cultura catalanes
Fa unes setmanes, l’escriptora Núria Bendicho, autora d’una de les novel·les més valorades dels darrers anys com és Terres mortes —que després de ser considerada finalista en diferents premis ara torna a optar a guardó, en aquest cas al Setè Cel de Girona—, va demanar per Twitter quines obres de la literatura catalana parlen de l’incest com la seva. Les respostes no es varen fer esperar. La llista és prou llarga per tenir-la en consideració: L’huracà de Carme Montoriol; Camí de llum de Miquel de Palol; Gualba, la de mil veus d’Eugeni d’Ors; Eva de Ferran Soldevila; Mirall trencat i La mort i la primavera de Mercè Rodoreda; Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo; Fugaç de Josep Maria Benet i Jornet; La veu melodiosa de Montserrat Roig; Càmfora de Maria Barbal; Natura d’anguila de Maria de la Pau Janer; Qui ens defensarà de Lucia Pietrelli; La memòria de l’oracle de Pere Joan Martorell; Tota la veritat de Núria Cadenes; o diferents textos de tots els gèneres escrits per Baltasar Porcel, Biel Mesquida, Jordi Cussà, Joan Josep Barceló i Bauçà, Joan Duran, Àngels Moreno… Joana E. de Maria Antònia Oliver no parla pròpiament de l’incest, però el seu acabament mena a un casament incestuós per solucionar injustícies familiars.
M’agradaria afegir tres noms que ningú no va esmentar en resposta a la crida de Bendicho, però que sens dubte han tractat el tema de maneres molt diferents i complementàries des del País Valencià: Vicent Andrés Estellés, Joan F. Mira i Josep Palàcios. El primer en poemes potser no tan coneguts, però que constaten la passió inevitable per la carn de part del fill del forner de Burjassot. El segon en una obra canònica com Borja Papa, que retrata una de les famílies més extraordinàries de la història universal. El tercer en alguns dels seus papers, que sempre han tingut la intenció d’investigar amb lupa les passions i perversions humanes amb un estil laberíntic, i des de tots els pous possibles.
No puc negligir que em va agradar que una usuària anomenada Vera Tafal cités les meves dues novel·les, Faula i Ciutat de Mal. Afegeixo el títol d’un conte meu que parla obertament de l’incest: “Grodeck recorda els laments de les seves boques fragmentades”. El vaig publicar a l’antologia Literatura de proximitat com a autor d’AdiA Edicions l’any 2019. Reconec que en els seus moments em va sorprendre que no es fes cap esment en cap de les lectures crítiques que els meus escrits varen destil·lar. Poques coses em semblen més literàries que l’incest, vehicle perfecte per penetrar, mai millor dit, algunes de les profunditats més ocultes de l’ànima humana, i tot a partir de la fisicitat pràctica i pragmàtica del cos, temple de plaers i perversions. Les meves pròpies escriptures han estat el portal que m’ha conduït a estar escrivint aquest text que ara estàs a punt d’acabar.
Més d’una persona donarà un cop de puny damunt la taula del tòpic i reclamarà que de cap de les maneres no ens podem oblidar d’una de les sèries més estimades de la nostra història televisiva com és Nissaga de poder, que també dedicava part de la trama a la temàtica. Poesia, narrativa, teatre, assaig, guió… Les lletres catalanes no han volgut negligir un tema tan llaminer i, alhora, tan dramàtic, perfecte per a la creació de conflictes narratològics que alimentin el cor de les trames.
Venim de l’incest
Artistes de la plàstica com Balthus o Paula Rego han dedicat quadres a l’incest. Plomes internacionals de diferents èpoques n’han parlat: des de John Ford, que va escriure Llàstima que sigui una puta, amb traducció a Adesiara a cura d’Albert Mestres, fins a Ian McEwan, passant per Sapphire, Mario Vargas Llosa, Kirino Natsuo o Iris Murdoch, que a obres primerenques com The Flight from the Enchanter o The Italian Girl indaga, amb voluntat de filòsofa provocativa que reflexiona sobre els clarobscurs de la psique humana.
La de l’incest no és una qüestió aïllada, anòmala, allunyada del nostre dia a dia: és un tema espinós, candent, que mena al debat i suscita controvèrsia, fins i tot alimenta desigs foscos, tèrbols, capaços de generar angoixes, dolors, patiments, desconcerts. I molt em temo que no trigarà gaire a formar part de discussions polèmiques en un futur proper, ja que problemes actuals, de recentíssima actualitat, han constatat la immanència d’un fantasma que es vol ocult i que, per contra, cada dia té més cos.
De fet, potser seria interessant que, en aquests temps de poliamor i de defenses de totes les llibertats sexuals possibles, i com a integrants d’una societat en constant mutació, ens comencéssim a plantejar si la prohibició de l’incest s’ha de mantenir o si s’ha d’erradicar, ja sigui per dessacralitzar-lo, i que així deixi de ser un obscur anhel induït per la morbositat d’allò que en teoria no s’hauria de fer, o perquè simplement sigui una finestra oberta a noves formes de plaer. No serà fàcil, sobretot tenint en compte l’onada recent d’un retorn als puritanismes i el pes indubtable dels poders religiosos. I aquesta realitat pel que fa al credo ens permet un estirabot final: si en la cultura cristiana considerem que venim d’Adam i Eva, és graciós i pervers pensar que els seus descendents no varen tenir altre remei que mantenir relacions incestuoses per fer avançar la humanitat