La República Democràtica del Congo, coneguda abans com a Zaire i encara més enrere com a Congo Belga, viu immersa en un caos armat continu des del 1996. El passat 27 de maig l’ACNUR, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, emetia una alerta davant la reactivació de la guerra que està provocant de bell nou el desastre humanitari. A la vegada, la irrupció d’un nodrit grup armat jihadista —es calcula que operen al país entre 120 i 130 bandes armades— complica encara més la situació bèl·lica, marcada sobretot per la voluntat de cada grup de controlar les mines que amaguen la immensa riquesa natural congolesa que és explotada i exportada il·legalment —els famosos «diamants de sang», avui acompanyats amb l’or, wolframi, coltan... i així fins a més de mil minerals «de sang»— a l’estranger, on la compren les grans empreses productores i les més conegudes marques comercials d’aparells electrònics.
Desastre humanitari. La història de la desgràcia congolesa es repeteix un pic i un altre des de 1996: alguna de les moltes milícies que hi ha al país inicia una ofensiva contra una altra, s’hi sumen terceres o l’exèrcit oficial —que sovint ha de demanar ajuda estrangera perquè no pot fer front a les ofensives dels més importants senyors de la guerra— i novament el resultat és calcat a tantes altres anteriors ocasions: assassinats massius, violacions com a part de la tàctica de guerra, robatoris a gran escala, ocupació de recursos naturals per vendre’ls a intermediaris estrangers i, també i per descomptat, el desplaçament forçat de milers de persones que intenten fugir de la violència.
Aquests refugiats sovint han de partir d’allà on viuen dues, tres o més vegades en qüestió de pocs mesos, perquè les accions armades són caòtiques, no hi ha un teatre d’operacions concret i cada cop la violència és més general. D’ençà del novembre del 2021 l’ACNUR calcula que s’han provocat més de 170.000 nous refugiats interns. A la veïna Uganda resideixen, en pèssimes condicions, més d’un milió i mig de congolesos.
Els refugiats interns congolesos són una gernació creixent que es desplaça d’una banda a una altra, buscant una mínima seguretat. «És gent que es troba constantment exposada a la violència», diu l’ACNUR. «Les dones i les nenes estan exposades a sofrir violència sexual (...) Una gran quantitat de nens ha estat separada de les seves famílies (...) El cicle de violència i desplaçament s’ha convertit en la vida quotidiana per a molts milers de congolesos que no tenen alberg ni articles bàsics, ni accés a aliments i aigua neta». No poca d’aquesta gent «depèn de la generositat» d’altres famílies, d’esglésies... davant l’escassa assistència pública de l’Estat, el qual, segons la revista bimestral nord-americana especialitzada en política internacional Foreign Policy, té totes les característiques d’un estat fallit. Els campaments que es feren el maig de 2021 per acollir els desplaçats per l’erupció del volcà Nyiragongo —les desgràcies mai no arriben soles a casa del pobre— estan a vessar, ja que milers de desplaçats pels combats s’hi amunteguen sobre els que ja hi vivien, amb el resultat, segons ACNUR, «que la infraestructura no aguanta, la gent s’exposa al còlera, la malària i altres malalties», els nens «no reben educació» i «la violència obstaculitza l’accés humanitari» internacional. Segons ACNUR, a tot el país la xifra de refugiats interns acumulada fins ara és d’uns 5,6 milions, sobre una població total de 90 milions. «La situació de desplaçament intern de major magnitud d’Àfrica», diu l’entitat citada.
Guerra perpètua. El trist panorama polític que ofereix el Congo no pareix tenir solució. Fa gairebé trenta anys que està en guerra. I abans no és que gaudís de pau i tranquil·litat. Durant la seva història ha tingut períodes molt foscos, però l’amenaça actual és tan seriosa que el podria fer entrar en un pou del qual no en pugui sortir. El país s’està enfonsant, obscurs interessos lluiten pel control del negoci il·legal de les immenses riqueses naturals que alberga i cap potència internacional actua per evitar-ho.
Entre 1885 i 1905 el rei belga Leopold II va considerar tot el país —2, 3 milions de quilòmetres quadrats— com la seva propietat particular. Seva, no de l’Estat. No és una hipèrbole. Talment era així. I la sotmeté a una barbàrie trufada d’assassinats, esclavitud, feines forçades, espoli de recursos... Davant les protestes internacionals el 1905 el territori es va convertir jurídicament en una colònia belga. Quan s’acabà l’ocupació imperialista, després de la Segona Guerra Mundial, enmig del procés general de descolonització d’Àfrica, el país albirà un futur diferent que li fou arrabassat de cop amb l’assassinat —amb la intervenció de la CIA i l’impuls de grans empreses belgues que feien negoci en el país— del líder independentista Patrice Lumumba, el 16 de gener de 1961. A partir d’aleshores el que havia estat el Congo Belga i que amb la llibertat passà a dir-se Zaire entrà en una espiral de violència que conduí a la dictadura ultracorrupta de Mobutu Sese Seko, que durà fins al 1996. Aquell any esclatà la primera guerra civil, suposadament acabada el 1997 però reactivada el 1998 i que durà fins al 2003. Amb el resultat d’entre 5 i 6 milions de morts —segons l’ONG International Rescue Committee— i infinitat de ferits i damnificats. I des d’aleshores no és que hi hagi hagut pau. Els enfrontaments han estat regionals, puntuals, intentant controlar les zones mineres. Amb el resultat que l’economia s’ha enfonsat. L’any passat el PIB per capita fou de 471 dòlars, el 186è dels 198 que formen aquest rànquing. Un nivell de vida tan baix sempre és acompanyat d’una esperança de vida baixa, que al Congo amb prou feines arriba als 60 anys.
Això en un país que és enormement ric en recursos naturals. Li diuen «la maledicció de la riquesa natural». Disposa de mines de cobalt, coure, urani, or, diamants, cassiterita, wolframi, coltan, columbita, tantalita, estany... i fins a més de mil preuats minerals. Tanmateix, els congolesos no se’n beneficien gens ni mica. Gairebé tots són objecte de tràfic il·legal massiu. Els famosos «diamants de sang» i l’or il·legal acompanyen tots aquells altres minerals que són imprescindibles per als aparells electrònics —com per exemple el coltan, del qual el Congo té el 80% de les reserves mundials— i que suposen un immens negoci internacional.
Les bandes armades que controlen una o més mines tenen planters de treballadors que —amb sistemes de feina molt bàsics, quasi sempre manuals— extreuen la riquesa i cobren sous de misèria —un jornal d’uns 1,5 dòlars—, venen els minerals a intermediaris que els treuen del país, els compren empreses estrangeres i aquestes col·loquen la mercaderia en el mercat legal on l’adquireixen tant les grans empreses que fabriquen els components d’aparells electrònics com les més conegudes marques comercials del sector. El negoci és immens. I només se’n coneixen petits detalls. Segons la pàgina web de l’ONG dels jesuïtes Alboan, «l’any 2008 cada un dels diferents grups armats guanyaren uns 180 milions de dòlars» de mitjana, amb aquest tràfic. Això, en origen. Al final del procés cada dòlar es multiplica infinites vegades. Segons va publicar en un reportatge el diari digital espanyol elconfidencial.com el 2 de març de 2016, el volum general d’aquest negoci «podria superar el PIB anual dels Estats Units i la Unió Europea junts».
La immensitat del benefici a obtenir explica la concurrència armada dels 120 o 130 grups referits, a més de països veïns —sobretot Uganda – que intervenen militarment en el Congo. Això, per no parlar de la concurrència d’interessos de les grans empreses de la Xina, dels Estats Units, Rússia, Unió Europea...
La guerra actual. Des de l’any passat, els combats s’estan reactivant cada cop a més indrets del Congo. El detonant fou la irrupció de les Forces Democràtiques Aliades, les quals de democràtiques només en tenen el nom, no debades són un grup jihadista. El més important d’Àfrica. Es va formar a Uganda i actua amb intensitat diferent a diversos països centreafricans, en especial en el Congo. El 2017 es va rebatejar i des d’aleshores es diu Província de l’Estat Islàmic a l’Àfrica Central (ISCAP).
Segons publicava l’1 de desembre de 2021 The Soufan Center —centre independent d’anàlisis estratègiques mundials—, el 2020 ISCAP va tenir èxits militars importants a Moçambic, on ocupà nombroses localitats, de la majoria de les quals s’hagué de retirar. Tanmateix, durant el 2021 —per la intervenció de diversos exèrcits de països veïns— i, en progressió inversament proporcional, ha incrementat les operacions en el Congo.
El passat 20 de juny el setmanari italià L’Espresso publicava un reportatge sobre el revifament de la guerra per la irrupció d’ISCAP: «Compta amb combatents estrangers entre les seves files i estan acusats de violacions, execucions sumàries, segrest i reclutament de nens soldats; han declarat repetidament que volen establir el Califat als territoris de l'est del país, però, segons analistes locals i periodistes, el veritable objectiu, més que la guerra santa, seria posar les mans a les riqueses del Congo. El grup terrorista va passar als titulars perquè és una de les primeres formacions islàmiques que ha donat lloc a una rebel·lió al Congo, però, sobretot, perquè és el grup més despietat present al país i que fa un ús sistemàtic de la violència contra civils per prendre el control del territori. Per intentar repel·lir l'avanç de les banderes negres (distintiu jihadista), l'executiu congolès va demanar suport al govern d'Uganda, que, des del desembre, envia les seves tropes en suport de les de Kinshasa. A les províncies orientals de l'estat africà, però, no només hi ha la rebel·lió dels jihadistes: hi ha més de 130 formacions armades» que s’estan reactivant.
Com s’ha fet referència abans, el resultat de tot plegat és l’agreujament de la situació humanitària en un país que ocupa el lloc 175è sobre 189 de l’índex de desenvolupament humà, a pesar de ser un dels més rics del món. Una riquesa, però, que gairebé la totalitat dels congolesos no ha vist mai, ni la veuen ni probablement la veuran. Perquè l’exploten i se la disputen els senyors de la guerra que mantenen el país en un perpetu conflicte armat.