Al viatger que desembarque a l’illa li quedarà gravat per sempre el caràcter agrest, inhòspit, feréstec del seu sector septentrional. La muralla de la serra de Tramuntana s’estén paral·lela a la costa. És poc menys que una explosió geològica desfermada, disparada violentament cap al cel que es desploma, acte seguit, sobre les aigües de la Mediterrània. Aquesta espina dorsal orientada al nord-oest uneix el petit nucli de Sant Elm amb el cap de Formentor, i conté en el seu interior un patrimoni humà secular —agricultura en bancals, pedra seca, canalitzacions d’aigua...— que ha modelat l’entorn natural, creant així una estampa d’un valor extraordinari. És per això que el paisatge cultural de la serra de Tramuntana va ser declarat el 2011 Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Podreu descobrir-la en cotxe per la carretera que serpenteja, sense ni un pam recte, al llarg de la costa abrupta; o recórrer a peu la muntanya, esforçadament, tot seguint el sender GR-221 —l’anomenada Ruta de la Pedra en Sec—, que el Consell de Mallorca ha impulsat, tot arranjant-ne els camins i adequant-hi refugis.
Fou ací, a més, en aquest bocí de costa, on es produí a principis del segle XX un fenomen turístic avant la lettre. Quan l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria arribà a Mallorca —la primera vegada fou el 1867—, quedà tan captivat d’aquest entorn que adquirí la finca de Miramar, a Valldemossa; posteriorment, la de Son Marroig, situada al municipi de Deià. Fou pioner en la restauració de camins i, a més, hi construí miradors per a la contemplació de l’espectacle natural. Esdevingué així, ras i curt, el primer ambaixador internacional d’aquest litoral. És per tot això que la Diputació Provincial de Balears va nomenar-lo el 1909 fill adoptiu; un any més tard, la Societat per al Foment del Turisme de Mallorca el faria president honorari i l’Ajuntament de Palma de Mallorca el proclamaria fill il·lustre.
Alguna atracció deu tenir el lloc —jutgeu-ho vosaltres mateixos—, perquè sis segles enrere, ací també, Ramon Llull s’hi instal·lara. Va fer-ho al monestir de Miramar, penjat sobre el mar. No hi ha dubte que es tracta d’un dels racons més proclius a la contemplació i a l’exercici espiritual, o això li sembla a qui subscriu aquestes ratlles.
Iniciem, doncs, aquest recorregut llarg i feixuc —més de 200 quilòmetres de revolts—, a Sant Elm. Es tracta d’un poblet agradable, recollit entre un grapat de cales, que pertany al municipi d’Andratx. Visqué de la pesca fins a l’arribada del turisme i l’explosió del fenomen vacacional. Sant Elm es localitza a un tir de pedra de l’illa de Sa Dragonera, que emergeix del mar com una bèstia mitològica. I és, tot contemplant aquesta perspectiva que hom descobreix l’atracció més preuada del lloc: Sant Elm posseeix una de les postes de sol més encantadores de Mallorca.
En matèria d’història, sembla que ací s’arrecerà Jaume I i el seu contingent d’homes, sorpresos per una violenta tempesta dies abans de la conquesta de l’illa. Per aquell temps, el poble era conegut com la Palomera, o Port de la Palomera, que els reiterats atacs de la pirateria obligarien amb el temps a abandonar en favor d’un lloc més segur terra endins, l’anomenada vall de S’Arracó. Com que Sant Elm és un cul-de-sac, haurem de fer i desfer el camí des d’Andratx. La carretera és estreta, reglamentàriament estreta, com pertoca a aquesta serra. Serpenteja entre una pineda constant que connecta s’Arracó amb el mar. D’esquenes a aquest, penetrem a força de revolts de nou fins a Andratx. Superem s’Arracó, ordenat i pacífic, on la tranquil·litat endèmica indica que no deu succeir gran cosa. Al voltant de l’església, alguns bars animen la vida del poble. L’homogeneïtat cromàtica del conjunt es veu tan sols alterada per l’aspecte colorit que presenten les persianes de les cases: verds, blaus, liles...
A l’eixida de s’Arracó, el conreu de secà es manifesta: l’olivera i l’ametller protagonitzen l’escena, arrenglerats en bancals de pedra seca. Els acompanya algun cítric.
I finalment, Andratx. El poble, que és cap del municipi, ha agafat nom, gràcies a la presència estacional de residents famosos, i ha canviat la ruralitat autòctona per un glamur internacional d’alta volada: l’han freqüentat, entre d’altres, l’exmodel Claudia Schiffer, o els expresidents espanyols Felipe González i Adolfo Suárez.
Des d’Andratx, podrem recórrer la serra de Tramuntana per l’interior, o bé escollir el camí de la costa. Ens decantem pel segon, perquè és al litoral on aquestes muntanyes, combinades amb la presència marina, presenten la màxima intensitat expressiva. La carretera Ma-10 assoleix la costa, tot aprofitant escletxes del territori: transcorre per barrancs, esquiva penyals i pujols, es retorça sobre ella mateixa i desemboca, al capdavall, davant la immensitat mediterrània. Amb arriscat funambulisme, la cinta d’asfalt sobrevola profunds torrents que es converteixen, en contacte amb la mar, en cales minúscules del tot inaccessibles; i esquiva cingles vertiginosos, i multitud d’esculls i puntes. Malgrat la indiscutible dimensió panoràmica de la via, la majestuositat d’aquest paisatge fora d’escala és sovint neutralitzada per un trànsit insistent de cotxes de lloguer, ciclistes i algun autocar fora de proporcions. Arribem a Estellencs, amb el seu port arrapat a un penyal vermell, que un camí estret, inclinadíssim —un passadís obert amb pic i pala en la geografia—, manté connectat amb el poble.
La carretera avança per sobre del mar a una distància preventiva; el sobrevola desconfiadament. Entre els nuclis de població, la serra de Tramuntana és un desert, o gairebé, de presència humana. Algunes construccions aïllades, que un camí impossible comunica amb la realitat més propera, pengen dels vessants arriscats.
Banyalbufar apareix en un respir orogràfic. Un parell de quilòmetres abans, però, la torre del Verger s’enlaira sobre la talaia de les Ànimes. Es tracta d’una de les torres de guaita més antigues de Mallorca —s. XVI— i un dels elements de visita ineludible en aquest bocí de costa.
Banyalbufar sobreviu amb poc més de 500 ànimes i el turisme corresponent. El topònim conté l’essència del poble, que Joan Coromines desgranà minuciosament a l’Onomasticon Cataloniae. “Jo diria”, concloïa el filòleg, “que entenien Bani albahhâr amb el sentit ‘els dels mariners’, ‘els de la gent del mar’ com a designació del clan de pobladors: cosa que tant s’escau a la situació d’aqueix poble.” En qualsevol cas, aquest nucli de gent del mar prengué renom amb el conreu de la vinya i, en concret, de la malvasia, que la fil·loxera s’encarregaria d’erradicar. L’alternativa fou la introducció de l’anomenada tomàtiga de ramellet, amb la qual Banyalbufar feu fortuna, no només a l’illa, sinó entre la clientela barcelonina. El paisatge local s’estructura en marges ordenadíssims que amb regularitat entapissen els pendents escarpats, sobre els quals el poble, de carrers empinats, s’assenta. L’amant del patrimoni cultural no hauria d’evitar una incursió a la xarxa de séquies, aljubs i altres elements del coneixement hidràulic local. Banyalbufar, en aquesta matèria, és un dels grans exponents de la serra.
Valldemossa, la cartoixa i uns capricis de s’Arxiduc
Apareix, després d’un suau preludi agrari, Valldemossa. La identitat de la vila s’ha associat turísticament amb la seua cartoixa, un dels principals highlights de Mallorca. El conjunt monumental, que reuneix l’antic castell del rei, les cel·les i altres dependències monacals, va acollir, des dels inicis del segle XX, un glamurós reguitzell de famosos —en especial el tàndem Chopin - George Sand. També, Rubén Darío, Azorín, Rusiñol o Eugeni d’Ors, entre d’altres—, fet que li ha conferit la fama actual. És aconsellable, gairebé imperatiu, de passejar-s’hi: presenta un sistema de carrers empedrats, estrets, higiènicament cuidats i en evident pla inclinat. Les façanes de pedra viva embolcallen el foraster en un agradable anacronisme.
A la part superior del poble, arrenca un camí de muntanya que guanya alçada regularment entre el dens alzinar, fins a assolir la cota alta, on la via, empedrada, presenta seccions panoràmiques i trams vertiginosos. És l’anomenat camí de s’Arxiduc, que el noble austríac al qual ja hem fet referència a l’inici del capítol, va obrir a final del segle XIX, amb l’únic objectiu de la pura contemplació paisatgística. El vial en qüestió ha esdevingut una de les excursions de muntanya més demandades pel turisme.
Deixem enrere Valldemossa en direcció a Deià, i encara dins el seu terme municipal hi ha el convent de Miramar, on Ramon Llull fundà al darrer terç del segle XIII l’escola de llengua àrab que havia de servir per instruir els predicadors que havien d’evangelitzar sarraïns en terres islàmiques. I a Miramar, també, tres segles després, Bartomeu Caldentey, teòleg i escriptor, junt amb l’eclesiàstic Francesc Prats, traslladaren des de Palma una escola d’humanitats i de ciència lul·liana. No únicament s’hi impartiren classes, sinó que també s’hi imprimiren llibres. Malgrat la controvèrsia que comporten els orígens de la impressió gràfica a l’illa, alguns estudiosos defensen que podria ser a Miramar on s’ubicà la primera impremta a Mallorca. En qualsevol cas, la Contemplació dels misteris de la passió de Jesucrist de Francesc Prats s’imprimí a Miramar i és considerat el primer incunable de l’illa escrit en català.
Arribem a Deià. El poble ha destacat per haver acollit una clientela d’artistes i gent de lletres que el poeta Robert Graves inaugurà en instal·lar-s’hi per primera vegada el 1929 i adquirir més tard una casa que fa avui funcions de museu dedicat a la seua figura. El pintoresquisme de Deià és obvi, indubtable, un equilibri visual que resulta de la proporcionada combinació de cases de pedra, carrers i carrerons acompanyats d’una gens menyspreable profusió vegetal. Amb els anys, els ecos bohemis han atret rics i famosos, com la parella Michael Douglas i Catherine Zeta-Jones, que hi posseeix residència. No hi passeu de llarg, i no deixeu de visitar el cementiri —hi està enterrat Graves—, petit, panoràmic, un balcó sobre la Mediterrània; i la Cala Deià, un portet arcaic, encantador, d’aire robinsonià.
Una desena de quilòmetres de revolts i la carretera assoleix Sóller. Aquesta ostenta una indubtable capitalitat —i una centralitat geogràfica— en el context de la serra de Tramuntana. Sóller és atrafegat, comercial, viu, lligat al rerepaís pel port de carretera més estètic de l’illa —que en l’actualitat un túnel de tres quilòmetres permet estalviar— i per mitjà d’un ferrocarril de via estreta inaugurat el 1912. El comboi primitiu, que fa el trajecte entre Palma i Sóller, es conserva com un dels atractius turístics mallorquins: la lentitud i l’estructura de fusta són dignes d’admiració. I arribats fins ací, mantingueu-vos en l’anacronisme: podreu desplaçar-vos amb el tramvia, igualment antic —igualment de fusta, inaugurat el 1913—, que connecta el poble amb el seu port. Travessa el nucli urbà pel bell mig, frega les demandades terrasses de bars i l’església de Sant Bartomeu, barroca en essència però de façana modernista projectada per Joan Rubió, deixeble de Gaudí. El temple dialoga, a la mateixa plaça de la Constitució, amb l’edifici del Banc de Sóller projectat també per Rubió. Des del tramvia, descobrireu, a més, el passeig des Born i la plaça del Mercat, i quan l’artefacte pose rumb al Port de Sóller, la vila es diluirà i apareixeran, per les finestres del vagó, el cítric opulent i la palmera estilitzada que entapissen aquesta geografia fèrtil coneguda com la Vall d’Or. Sóller viu, o vivia, d’això: de taronges i llimones, d’oliva i d’una mica de vinya; i, com un oasi, del regadiu enmig de la muntanya aspra, esquerpa, mediterrània.
A Sóller, dediqueu, en fi, un temps a la seua arquitectura modernista, amb evidents ressonàncies centreeuropees —per la facilitat de comunicació per via marítima, Sóller mantenia una relació comercial més estreta amb Marsella que amb Palma— i a les ostentoses construccions dels indians que s’enriquiren a ultramar.
Quan abandonem la població, podrem fer-ho per la carretera principal —la Ma-10—, però és aconsellable desviar-nos a Fornalutx; el poble s’ho val. Diuen —i ho garantim— que es tracta d’un dels més bells de l’illa Major: la pedra hi abunda en façanes i paviment, així com l’element vegetal, en la justa proporció perquè la taca verda cree un calculat aire de frescor sobre el to rogenc del mineral. Ara sí, ens incorporem a la Ma-10, que perpetua la tònica serpentejant. L’asfalt rodeja el Puig Major, màxima elevació de Tramuntana, corre al llarg de l’embassament des Gorg Blau i tan bon punt el deixa enrere, el viatger podrà experimentar el descens més arriscat, estètic i espectacular que posseeix aquest litoral: l’accés a Sa Calobra, 12 quilòmetres de carretera dantesca, superpoblada de vehicles de lloguer i de ciclisme organitzat, que vessa per aquest escenari pantagruèlic, d’opulència mineral. Per tal d’obrir-se pas en aquesta orografia, la via es regira violentament —fins i tot, fa un gir de 360 graus sobre ella mateixa— fins tocar l’aigua salada. Sa Calobra revela el seu caràcter remot, mínim, extraordinari. Des d’aquest indret, una agradable passejada de pocs minuts ofereix l’oportunitat de penetrar en les entranyes de la terra: és el torrent de Pareis.
El santuari de Lluc, epicentre espiritual
El periple continua: el coll de la Batalla fa saltar la carretera al vessant interior de la serra de Tramuntana. A un parell de quilòmetres, hi ha el santuari de Lluc. El complex reuneix tots els ingredients per aclaparar la sensibilitat religiosa mallorquina i la curiositat forana per la devoció mariana. Des de la seua fundació, ha crescut en dimensions i serveis, amb la fèrria voluntat de perseverar-lo com a epicentre espiritual. El fenomen respon al patró d’un creixement orgànic, des d’una primigènia capella bastida al segle XIII en honor a la Mare de Déu de Lluc, amb el progressiu increment d’esforçades peregrinacions. En l’actualitat, el santuari de Lluc disposa, entre d’altres, d’hostatgeria, museu, jardí botànic, botiga i àrea d’acampada que l’han convertit en un indret de relaxada autosuficiència i de ressò remotament montserratí.
En descens progressiu, la carretera recorre les darreres convulsions de la serra de Tramuntana. Encara alguns revolts i l’asfalt s’estira enmig d’una geografia que es desprén, amb els pas dels quilòmetres, de la severitat orogràfica. Apareix Pollença, pètria, ferma, amanida d’un ingent patrimoni històric, cultural i natural —entre d’altres, el convent de Sant Domingo, els jardins de Joan March, l’església de la Mare de Déu dels Àngels que s’obre a la plaça Major, idònia per a fer un recés en alguna de les terrasses. El municipi més septentrional de l’illa posseeix en el seu terme l’expiració definitiva d’aquestes muntanyes: el cap de Formentor. Aquesta península i el seu far són uns atractius locals de primer ordre. El turisme s’hi aplega en massa, fins al punt que l’accés només resulta possible en un autobús llençadora durant els mesos d’estiu. Malgrat tot, atanseu-vos-hi: espereu el capvespre i contempleu, des d’aquesta finis terrae la qualitat del crepuscle mallorquí. Ja ens ho explicareu.