Són nou petits estats insulars situats a la zona sud-est de la immensitat de l’oceà Pacífic, relativament a prop de la costa nord-oest d’Austràlia: les illes Salomó, Samoa, les illes Fiji, Tonga, Kiribati, Vanuatu, els Estats Federats de Micronèsia, les illes Cook i Niue. No són estats rics, tenen una població global de poc més de 2,2 milions de persones i poca gent n’ha sentit parlar de la majoria d’ells. Tanmateix s’han convertit en una part fonamental de la geoestratègica dels Estats Units i la Xina a la zona.
No és la primera vegada que aquest petits estats insulars són objecte del desig en l’escac d’interessos internacionals. Ja foren ocupats per l’expansionista imperi del Japó a principis de la Segona Guerra Mundial. I també van ser territoris clau per a la victòria dels Estats Units en el Pacífic contra els japonesos en el mateix conflicte.
Un cop acabat el conflicte mundial, el 1945, Washington donà per fet que mantindria la influència política en tota aquella zona del sud-oest del Pacífic, tant directament com a través de la potència colonial —Gran Bretanya— o països aliats de la zona —Nova Zelanda i Austràlia— que hi tingueren encomanat per part de l’ONU el control jurídic a través del sistema de país administrador o fideïcomissari. Al cap d’una quinzena d’anys, però, també començaren a arribar a aquell indret del món els processos de descolonització que convertiren les antigues possessions colonials o territoris administrats en estats independents: Samoa ho és des de 1962, les Cook des de 1965, les Salomó des de 1978, Fiji i Tonga d’ençà 1970, Niue ho va ser el 1974, Kiribati el 1979, Vanuatu el 1980 i Micronèsia el 1990.
Paradisos falsos
La imatge que es té a Europa i Estats Units de les illes del Pacífic és la de paradisos naturals per a gaudi de turistes d’alt poder adquisitiu. I moltes ho són. Però no és ben bé el cas dels nou petits estats referits.
Els seus governs han vist com, després de la independència respectiva, a poc a poc els Estats Units i les antigues potències colonials, administradores o fideïcomissàries els oblidaren o, almenys, deixaren les promeses d’ajuda en poca cosa, en molt menys del que ells esperaven i necessitaven. Així, les illes Salomó (470.000 habitants), Samoa (200.000), la república de Micronèsia (115.000), les illes Fiji (900.000), Tonga (105.000), Kiribati (120.000) Vanuatu (307.000) i els dos més diminuts d’aquesta llista d’estats independents que, malgrat ser-ho, mantenen acords de lliure associació amb Nova Zelanda, les illes Cook (17.500) i Niue (1.650) s’han anat trobant enmig de seriosos problemes econòmics en els últims anys. No és que s’hi passi fam, però no són països rics i pateixen greus mancances socials. Només en alguns casos el turisme suposa una important injecció de capital. Però, així i tot, no evita seriosos problemes. I, per si els faltava quelcom, ara tenen una altra i molt perillosa amenaça: l’escalfament global i l’augment del nivell de la mar.
Els poc més de 2,2 milions de persones que els habiten s’han sentit sovint menyspreades per part de les potències occidentals que tantes promeses els feren en el passat. Sobretot passa a les Salomó, on els conflictes socials s’han repetit amb violència creixent, fins al punt que Austràlia hi hagué d’enviar tropes l’any passat per controlar els aldarulls populars i evitar l’enderrocament del govern legalment establert.
En aquest context, Washington de sobte s’adonà l’abril d’enguany que Xina estava fent un moviment inesperat: oferia als nou estats un tractat global d’“amistat i seguretat”, el qual s’hauria de signar durant una reunió que els petits països celebrarien a finals del mes de maig. L’alarma es va encendre en el govern de Joe Biden. Estats Units no podia perdre la influència a la zona que havia assolit a sang i foc durant la Segona Guerra Mundial.
De la importància que tenen aquells territoris per als Estats Units en dona fe el fet que el seu control, aconseguit des de 1942 fins a 1945, va resultar essencial per la victòria davant de l’Imperi japonès. De fet, dues de les campanyes bèl·liques més importants del Pacífic les tingueren per escenari. Segurament, la més rellevant fou l’operació Hailstone, una massiva ofensiva aeronaval estatunidenca iniciada el febrer de 1944 contra la base japonesa de l’atol de Truk —a les illes Carolines, avui part de Micronèsia—, la més important de la zona i que havia servit com a llançadora per al país del Sol Naixent en la seva conquesta de tot el sud-oest del Pacífic durant els anys trenta i en els inicis de la Segona Guerra Mundial. Abans, les Salomó ja s’havien convertit en el centre de la campanya militar nord-americana que portà el seu nom: des de principis de 1942 estaven controlades pels japonesos i quan els Estats Units iniciaren l’assalt, l’agost, es convertí en un dels principals teatres d’operacions del Pacífic, on es va lluitar fins al final del conflicte.
A pesar de la importància geoestratègica dels nou petits països insulars, Estats Units i Austràlia no els han tractat gaire bé d’ençà els processos d’independència, o almenys, ells no se senten ben tractats. Ja el 2016 l’agència mundial de notícies i anàlisis de política internacional Inter Press Service (IPS) advertia al respecte que les potències occidentals “farien bé” de no deixar-se emmirallar “per la imatge de palmeres i platges verges” que tothom evoca quan es parla de les illes del Pacífic, perquè els disturbis que a finals dels anys 1980 s’hi havien produït demostraven que “hi ha una realitat difícil” sota l’epidermis, la qual mostra “conflictes ètnics, desigualtats socioeconòmiques...” que convenia atendre perquè, si no, s’incrementaria perillosament “la fragilitat dels governs, les disputes per la terra (...) i, sobretot, l’atur juvenil”, en uns països on el 54% de la població és jove i pateixen una demografia desequilibrada: “El creixement de la població és molt superior a la capacitat de generació d’ocupació”.
Xina i Estats Units
A pesar de l’evidència de problemes estructurals seriosos, els Estats Units i Austràlia no satisferen les necessitats del petits països insulars en els vuit anys següents. I Xina ho ha volgut aprofitar. El govern de Pequín va fer el citat moviment diplomàtic de gran profunditat geoestratègica: oferir un acord d’“amistat i seguretat” que suposaria una vertadera allau de milions per als nou dèbils estats i, a canvi, incrementaria la seva presència i influència a la zona.
L’alarma a Washington que va encendre l’oferta del gegant asiàtic comunista s’ha d’entendre en el context de tensió creixent a tot el Pacífic entre la Xina i els Estats Units —incrementada des de la guerra d’Ucraïna. En efecte, després de la invasió del país europeu ordenada per Vladímir Putin, avions de combat xinesos volaren molt a prop de la costa de Taiwan. L’administració Biden contestà incrementant les declaracions d’advertència i ordenant el desplegament de més efectius militars aeronavals a la zona, per si Pequín tenia la temptació d’imitar el que havia fet Moscou.
Després de l’oferta xinesa als nou microestats dels sud-oest del Pacífic, el president nord-americà va emprendre una gira per Orient. Feia temps que estava preparada, per suposat, però la tensió creixent a la zona va alterar part del sentit del viatge oficial: el 23 de maig Biden digué per primera vegada que els Estats Units contestarien amb la força militar si Xina envaís Taiwan. Abans s’havia deixat entendre, però mai s’havia dit expressament.
L’endemà, el cap de l’administració estatunidenca es reunia amb els líders de QUAD —de quadrilateral—, el grup format per Estats Units, Japó, Austràlia i Índia, per parlar d’interessos comuns, però aprofitava l’avinentesa per llançar un nou missatge clar a la Xina: “No acceptarem que ningú tracti de canviar l’actual equilibri” de forces a la regió d’Àsia i el Pacífic, la qual ha de continuar sent “oberta i lliure”: o sigui que els països de la zona s’han de mantenir arrenglerats amb els interessos dels Estats Units. Res de deixar-se influir pel gegant comunista.
Fruit d’aquesta renovació de l’interès estratègic nord-americà en el Pacífic, prou abandonat durant el quadrienni de Donald Trump a la Casa Blanca, Biden anuncià també durant l’esmentada gira que es creava el Marc Econòmic de l’Indopacífic per a la Prosperitat, amb l’objectiu de la col·laboració econòmica, l’impuls de les energies netes i la innovació tecnològica entre els membres. L’acord ajunta els Estats Units, Japó, Austràlia, Brunei, Corea del Sud, Índia, Indonèsia, Malàisia, Nova Zelanda, Filipines, Singapur, Tailàndia i Vietnam. També, naturalment, era quelcom ja preparat, però li vengué de perles al president nord-americà per contestar així la visita llampec que al mateix temps estava fent el ministre de Relacions Exteriors xinès, Wang Yi, a Fiji, on es reunia el Fòrum de Països del Pacífic Sud per decidir si acceptaven l’acord de col·laboració en seguretat i impuls econòmic que els oferia Pequín.
“Això és Xina tractant d’expandir la seva influència en aquest regió del món on Austràlia ha estat el primer soci de seguretat des de la Segona Guerra Mundial”, deia el primer ministre australià, Anthony Albanese, aliat dels Estats Units. Per intentar evitar-ho, anuncià una nova onada d’ajudes als petits estats insulars, que començaria per una partida de 350 milions de dòlars. També Nova Zelanda, que sol mantenir bones relacions amb Xina, expressà que un acord de les característiques citades “no és necessari”, segons digué la primera ministra Jacinda Ardern. Igualment el president del Estats Federats de Micronèsia, David Panuelo —tradicional aliat de Washington— advertí als seus col·legues dels altres petits estats que “rere de l’atractiva oferta” s’amagava “l’accés i control de la nostra regió” per part de Xina.
Estava clar que Washington ja havia mogut peça. Per si hi havia algun dubte, el portaveu de la Secretaria d’Estat, Ned Price, volgué expressar davant dels periodistes que un acord global dels nou estats d’aquestes amb el gegant oriental seria “fosc”, “precipitat” i “no transparent”. Finalment, el 30 de maig els líders polítics dels petits països reunits a Suva —la capital de Fiji— contestaren formalment que agraïen l’oferiment xinès, però que, per signar un acord global, calia encara parlar molt més entre els nou governs i que, sobretot, les seves prioritats actuals eren la lluita contra el canvi climàtic i la recuperació econòmica dels efectes de la pandèmia de la covid.
D’aquesta manera, Estats Units i Austràlia podien respirar tranquils. Relativament, només. Sens dubte s’evità un acord de tots els nou microestats amb la Xina. No obstant, no s’ha pogut impedir que la pressió de Pequín s’hagi traduït en acords bilaterals amb alguns d’aquests països insulars. Kiribati i les Salomó mantenen una creixent bona relació amb Pequín, fruit de la qual han retirat el reconeixement diplomàtic a Taiwan. És especialment preocupant per a Washington i Canberra el fet que el govern de les Salomó hagi signat amb Xina un acord de “seguretat” que preveu, si així ho demanés el petit país, l’enviament de tropes. Estats Units i Austràlia sospiten, segons deia France 24, que la intenció xinesa última és instal·lar-hi una gran base militar. Pequín ho nega, però les cancelleries occidentals desconfien de les intencions del govern comunista.
La situació és, si més no, complicada. Sobretot a les Salomó. El passat 16 de juny, la BBC explicava que s’hi viu una creixent tensió social interna que ha degenerat en enfrontaments violents en els últims anys. No són poca cosa: com s’ha dit abans, el novembre passat Austràlia hi envià tropes per sufocar una rebel·lió a la capital, Honiara, on una gernació intentà entrar en el Parlament i derrocar el govern. “Els Estats Units han anunciat que reobriran la seva ambaixada a les illes Salomó, tancada des de 1993”, per mostrar de bell de nou el seu compromís amb el país, deia el mitjà britànic citat. No debades Washington rebé amb extrema preocupació el fet que l’acord bilateral Salomó-Xina prevegi que Pequín hi pugui enviar “forces de seguretat per ajudar a ‘mantenir l’ordre social’”. Justament el que fins ara ha fet Austràlia, l’aliat dels Estats Units. Un canvi d’orientació estratègica de les Salomó en aquest sentit tindria efectes insospitats a la regió del sud-oest del Pacífic. I a ben segur que hi augmentaria de forma exponencial la tensió entre les dues grans superpotències mundials.