La velocitat de les informacions i una opinió pública que té la mirada posada en l’actualitat més urgent fa que sembli una eternitat. Però no fa pas gaire, ahir mateix com qui diu, el món vivia angoixat per l’avenç imparable d’Estat Islàmic, un grup armat que va autoproclamar un califat de terror i sang. De violència fora mida, tot un sotrac territorial, econòmic i cultural que va fer sacsejar els fonaments d’Orient Mitjà, però també del món sencer. Pocs anys després, amb la ferida encara oberta —i supurant, l’amenaça no ha desaparegut—, la cineasta catalana Anna Bofarull, avesada a l’intimisme i a un cinema de compromís social, ens transporta a aquest passat recent per explicar-nos la història de tres dones que es veuen afectades tràgicament per l’auge del fonamentalisme.
Són Carlota, Hadia i Arjin, les tres protagonistes de Sinjar. A Barcelona, la primera (interpretada per Nora Navas) veu com el seu fill desapareix, de sobte. La segona (Halima Ilter) és a Sinjar, a la frontera entre l’Iraq i Síria, amenaçada per la guerra i convertida en esclava d’una família integrista, i només pensa en com podrà protegir els seus fills. La tercera (Eman Eido) aconsegueix escapar del captiveri dels integristes i acabarà allistant-se a les milícies kurdes, fusell en mà. Tres dones amb la vida escapçada, lluny de l’amor de la gent que estimen i amb la por de la incertesa d’un futur que no sembla portar res de bo. Tres dones que volen fugir, alliberar-se, tornar a la normalitat. I totes tres perden alguna cosa, en aquest trajecte. Especialment colpidora és la història real d’Eman Eido, Arjin al film: segrestada als 9 anys per Estat Islàmic, en el pic més cru del conflicte, el 2014, i venuda als 13 anys a un home de 70 que va pagar 100 dòlars per ella. Maltractada, vexada, supervivent i empoderada: memòria viva d’un horror compartit amb tantesa ltres dones.
Construïda de manera vibrant, sempre a través del pla curt i de la humanitat de cada vida, Sinjar és un bon exemple de pel·lícula modesta, però conscient de la necessitat del compromís ètic i polític. Necessària en un món on hi ha temes que semblen intocables i massa incòmodes, encara. És la por que tot ho paralitza: al desconegut, a la represàlia, a fer massa soroll i a sentir-se, també, amenaçat. Però Bofarull ha resistit als dubtes i, a la fi, ha pogut trenar aquestes tres històries des de la intimitat dels personatges. Les tres actrius protagonistes saben aguantar excel·lentment el pes de cada sotrac, també el d’algunes imperfeccions, i aconsegueixen mostrar el dolor de la violència contra l’oprimit i, especialment, el d’una violència sistèmica contra les dones. Integrisme, masclisme, supremacisme.
Sòlida, continguda i compacta, Sinjar mostra tres línies d’acció en localitzacions diferenciades, a la manera que ja explicita el cartell promocional del film. I ens condueix a un camí d’esperança, malgrat que la pèrdua és irreparable. I malgrat que sabem que per sortir del pou caldrà haver perdut alguna cosa, potser per sempre i de manera molt dolorosa. No espereu un final feliç: aquesta és la lliçó més crua del drama, perquè la realitat —i el conflicte que retrata— no atén a raons efectistes que satisfacin les nostres ganes de salvar el món.
Sinjar
Direcció i guió: Anna Bofarull
Catalunya, 2022
Durada: 159 minuts
Fotografia: Lara Vilanova
Música: Gerard Pastor
Repartiment: Nora Navas, Halima Ilter, Iman Ido Koro, Guim Puig, Mouafaq Rushdie, Luisa Gavasa, Franz Harram, Àlex Casanovas, Hennan Bereket, Samia Naif, Mercè Rovira.
Drama.