Va ser durant l'estiu de 1982 quan qui aleshores era president del del Consell de Mallorca, del Consell General Interinsular -o unió dels tres consells insulars: els de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera- i president de la Unió de Centre Democràtic (UCD) a les Illes, Jeroni Albertí, arribà a la conclusió que havia de trencar amb el seu partit, que s'enfonsava per tot arreu, dimitir dels càrrecs institucionals i fundar una nova formació. No ho faria de manera immediata. Va esperar fins a la tardor. Però en aquells mesos de juliol i agost de fa quaranta anys va ser quan, després de parlar amb molta gent, prengué la decisió de crear Unió Mallorquina.
Convergència a la balear. La idea que animava Albertí era seguir les passes de Jordi Pujol. El polític català, líder de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), s'havia convertit el 1980 en president de la Generalitat. L'illenc era president de l'ens d'augogovern balear, però ja sabia en aquells moments que la futura autonomia seria prou diferent a com havia estat la preautonomia i que a ben segur el paper d'UCD seria entre residual i inexistent. Per tant, necessitava una altra plataforma. Albertí estava convençut que podria ser el futur president de l'autonomia illenca i per això requeria de tenir un partit a l'estil del seu admirat Pujol. El líder català havia creat el 1989 la CDC, al front de la qual un any després es convertí en president de la Generalitat. Així que el mallorquí calcà les mateixes passes: volia fer un partit molt centrat en la seva persona que li servís de trampolí per arribar a la presidència del futur primer govern autonòmic.
En aquells moments no se sabia quan serien exactament les eleccions autonòmiques, perquè, de fet, ni tan sols estava aprovat encara l'Estatut. Però tot indicava que després dels següents comicis generals els principals partits estatals a les Illes culminarien el procés de redaccio estatutària i que les noves Corts aprovarien el text. Cosa que no es podia allargar més d'un any.
Albertí fonamentava les seves esperances de ser president autonòmic en la seva pròpia persona i biografia. S'havia incorporat el 1977 a la política des del món empresarial, de la mà d'UCD. Era gairebé desconegut però aconseguí ser elegit senador per Mallorca. Com a tal, va ser elegit president de l'Assemblea de Parlamentaris -senadors i diputats- de Balears, que havien de negociar la futura autonomia amb Madrid. El Govern central, d'UCD, presidit per Adolfo Suárez, creà la preautonomia balear mitjançant un decret d'abril de 1978. Albertí es convertí, com s'ha dit, en el president del Consell mallorquí i del Consell General Interinsular. Els ens d'autogovern preautonòmic van ser formalment presentats en públic en el Castell de Bellver el juliol de 1978. A partir d'aleshores Albertí va ser la cara més coneguda de la política a les Illes. Fruit d'aquest protagonisme, quan el 1981 la UCD entrà en caiguda lliure, per mor de les bregues internes, amb el resultat de la dimissió de Suárez, un congrés extraordinari caòtic a Palma l'hivern d'aquell any i unes expectatives de futur electoral molt dolentes, el líder illenc pensà que havia d'acabar la seva etapa a UCD i a la política institucional preautonòmica i preparar-se per al futur.
Al contrari que el seu admirat Pujol, Albertí no pensà mai en crear un partit nacionalista sinó regionalita. El 19 de gener de 1983 explicà la raó, en una entrevista en el Diario de Mallorca: "A Catalunya es diuen nació perquè si un senyor crida a les Rambles que és nacionalista la gent l'aplaudeix, mentre que si algú ho crida en el Born la gent se'n riu".
Durant aquell estiu de 1982 va ser preparant el futur partit i com renunciar al que ja considerava un llast per a les seves ambicions: UCD i els càrrecs institucionals. Just després del retorn de vacances d'agost, anuncià la seva dimissió de les presidència del Consell General Interinsular i del Consell de Mallorca -també abandonà la presidència d'UCD i sortí del partit-, i a la tardor, durant l'octubre, fundà Unió Mallorquina (UM).
El nou partit va celebrar el març de 1983 el seu primer congrés. Albertí, naturalment, fou elegit president. I anuncià que l'objectiu era guanyar les eleccions autonòmiques -el 28 de febrer s'havia aprovat finalment l'Estatut- i convertir-se en president del primer Govern autonòmic balear.
Les coses no anaren, però, com li hauria agradat. AP (en coalició amb altres dos grups dretans: el Partit Demòcrata Popular i la Unió Liberal) i el PSOE empataren a escons. Els socialistes tenien el suport dels dos partit nacionalites, els PSM de Mallorca i Menorca. I AP comptava amb el vot segur de dos diputats independents, un per Eivissa i l'altre per Menorca. Però qui tenia la paella pel mànec era UM, que podia inclinar la balança cap a la dreta o l'esquerra. Albertí forçà la negociació, allargant-la, amb la intenció que davant de la impossibilitat que els majoritaris es posessin d'acord, ell fos el president alternatiu. Tanmateix, aleshores varen intervenir factors extra polítics que el tenien engrunat. En efecte, tal i com ell va reconèixer posteriorment, en una entrevista de 1995, el banquer Carlos March l'obligà a fer president al líder d'AP Gabriel Cañellas. Segons Albertí "jo no era lliure econòmicament" perquè tenia uns avals bancaris -a la Banca March- i per aixo es veié obligat a assistir a una reunió al despatx de March a Madrid. Allà el banquer el va asseure amb Cañellas i el condicionà a acceptar un pacte secret -que quedà a la caixa fort de March- a través el qual UM va fer president al líder dretà, càrrec que va mantenir fins el juliol 1995, quan fruit de la corrupció -el cas Túnel de Sóller, el primer en arribar als jutjats- va ser obligat a dimitir per José María Aznar: "Gabriel, no puedes ser una piedra en mi camino a la Moncloa", li digué el castellà.
Aquell pacte forçat va ser un drama per a Albertí. Mai se'n recuperà. UM entrà entrà en una profunda crisi que culminà el 1991 amb el seu fundador abandonant el partit que estava a punt de desaparèixer. Una part se'n sortí i acabà en el PP. Tanmateix, la jove Maria Antònia Munar se'n va fer càrrec de les sigles el 1992 i el convertí en el partit famós que fou fins el 2011, quan desaparegué degut als escàndols de corrupció i va ser reconvertit, de la mà de Josep Melià, en Convergència per les Illes. La qual el 2012 es va unir amb la Lliga Regionalista per fundar l'actual Proposta per les Illes-PI.