—Quina és la situació de les conques del Mediterrani ara mateix?
—La situació ara mateix és excepcional. Els embassaments de la Marina Baixa, Serpis, Xúquer, Túria, Palància, Millars i Sénia estan en una situació molt bona. Globalment, estan en el 62,74% de la seua capacitat. Per tant, no hi ha preocupació respecte de les aigües superficials, ni per a aquest any ni per als pròxims.
Catalunya té una part que depèn de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer; una altra de l’Ebre i unes conques internes en la part del nord. Els embassaments de l’Ebre estan per sobre del 70% i les conques internes estan en el 55,8%. Són dades molt bones, més encara si les comparem amb les conques de més al sud, el Guadiana o el Guadalquivir, per exemple, que no arriben al 30%.
En definitiva, en l’àrea del Mediterrani peninsular, si els anys pròxims són normals, tindrem una bona temporada de tranquil·litat. Això no significa, no obstant, que hagem de deixar de treballar en mesures d’eficiència i optimització, com ja fa temps que fem.
—Se sol dir que el Mediterrani és un camp d’experimentació per al canvi climàtic. El Panell Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic ja ha advertit que és una zona especialment vulnerable a tots els canvis que vindran. Quina magnitud té el problema de disponibilitat d’aigua al qual hem de fer front?
—El Mediterrani és el bressol d’experimentació perquè és on d’una forma més intensa s’estan donant aquests canvis. L’Institut Mediterrani de l’Aigua ha rebut l’encàrrec del Fòrum Mundial de l’Aigua per fer un pilot d’observatori de recursos no convencionals.
—Què són els recursos no convencionals?
—Davant la falta d’aigua procedent de pluja, rius, escorrentia o fonts subterrànies, cal utilitzar un altre tipus de recursos. Què vol dir això? La utilització d’aigües regenerades —el que en diríem depurades—, és a dir, aigües que poden tindre fins i tot millor qualitat que la que circula pels rius, i aigües dessalades. En el Mediterrani som pioners en això i els països tenim l’obligació de compartir coneixements.
—El problema, però, és que a hores d’ara només el 10% de tota l’aigua que es consumeix pot ser recuperada.
—Sí, són encara xifres molt baixes en termes globals. He de dir, però, que és en la Confederació Hidrogràfica del Xúquer on es donen els índexs més alts de recuperació. 411 hectòmetres cúbics es recuperen cada any. Això no és casualitat. En el Cantàbric, per exemple, no té sentit posar en pràctica aquest tipus de polítiques, però per a nosaltres és imprescindible caminar en aquesta direcció. S’ha de reutilitzar allà on hi ha escassetat. Ens cal regenerar l’aigua i, després, fer-la arribar a l’usuari. Repercutir el cost de tot això al consumidor és un debat que està obert.
—El dessalatge té un cost energètic molt alt. Els agricultors, alhora, diuen que no poden pagar l’aigua a aquest preu. Fins a quin punt el dessalatge té pot contribuir a resoldre els problemes?
—Nosaltres utilitzem el dessalatge exclusivament per a l’abastiment. En el Segura també l’utilitzen per a l’agricultura, perquè tenen més necessitat. En relació amb els costos, és molt? És poc? No ho sabria contestar, però 1.000 litres costen 60 cèntims. No em sembla que això siga un cost excessiu sobretot si parlem d’abastiment humà. Amb tot, és veritat que és més car que l’aigua superficial, perquè l’aigua d’un riu pot tindre un cost de tres o quatre cèntims. L’aigua dels pous se situa entre 13, 15 o 20 cèntims. S’ha d’admetre, per tant, que hi ha una diferència important, que l’agricultura, almenys en la zona del Xúquer, no pot assumir.
—L’increment de l’estrès hídric és un fet. Les riberes del Mediterrani han estat tradicionalment agrícoles i s’hi han desenvolupat tècniques d’aprofitament de l’aigua ben reeixides. Tanmateix, és compatible l’activitat agrícola amb aquest context de dèficit hídric i creixent desertificació?
—L’agricultura és el principal consumidor d’aigua. El 70% dels recursos de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer es dediquen al camp. Això és indubtable. Tanmateix, l’agricultura ens proveeix d’aliments, és a dir, ens proveeix del més necessari per a viure. És una activitat estratègica, la qual, a més, genera moltes exportacions i, per tant, riquesa. Crec que són aspectes que no s’han de subestimar quan abordem aquesta qüestió. No té sentit demonitzar l’agricultura pel fet que siga consumidora intensiva d’aigua.
El que no s’ha de fer és demonitzar l’agricultor, sinó treballar al costat seu. Això passa per fer millores en la demanda o en l’oferta. Sobre això últim, cal usar recursos no convencionals, reutilització, dessalatge en alguns casos... Treballar en la demanada passa per millorar l’eficiència de les séquies, passar del reg a manta al reg de goteig,... En el Xúquer la modernització de tot l’arc perimetral de l’Albufera ha generat uns estalvis en recursos hídrics que van directament a l’Albufera.
—Al País Valencià no falten veus que es queixen que la generalització del reg per goteig està acabant amb els sistemes de reg tradicional.
—Som conscients que hi ha tot un patrimoni hidràulic que hem de conservar. Hem de trobar un punt intermedi: hem de respectar els sabers tradicionals sense renunciar a les millores que les tecnologies ens proveeixen.
—En els últims mesos, els preus de l’energia s’han convertit en un mal de cap. Creu que aquesta focalització pot fer-nos perdre de vista fins a quin punt la disposició d’aigua és important?
—El pròxim Fòrum de l’Aigua serà a Tunísia, el 2023, i un dels focus serà la gestió dels fenòmens estranys, tant des del punt de vista climàtic com des d’un àmbit més macro.
Dit això, energia i aigua també estan lligades. El dessalatge, per exemple, requereix molt de consum energètic. La reutilització, també. Per tant, cal treballar també a utilitzar energies renovables per a obtenir recursos no convencionals; això ens permetria tancar el cercle mediambiental.
— El control de l’aigua genera guerres al món i és objecte de disputes acarnissades. També a casa nostra el debat sobre l’aigua ocupa un lloc central del debat polític. Per exemple, la decisió de la Confederació Hidrogràfica del Tajo d’incrementar el cabdal ecològic i, per tant, reduir els hectòmetres que s’envien al sud a través del transvasament ha generat molt de malestar a les comarques més meridionals. El context d’estrès hídric creixent posa en dubte la viabilitat dels transvasaments?
—No m’agradaria parlar d’aquest transvasament, perquè és una qüestió que està fora de les meues competències. Dins la nostra conca, tenim dos transvasaments. El primer, el del Xúquer al Túria, és un transvasament absolutament consolidat. El segon és el Xúquer-Vinalopó, el qual tampoc no està qüestionat. Es tracta d’una obra que explota Aquamed. Es preveu com una mesura necessària per donar garantia i continuïtat els regadius del Vinalopó. La prova d’això és que estem redactant un conveni amb la Junta Central del Vinalopó per establir unes sendes de consums a nou anys amb uns preus.
—Però, en termes generals, en un context d’estrès hídric en el qual cal ser més exigent pel que fa al cabdal hídric, creu que això podria repercutir en els transvasaments?
—A veure, tenim el model de societat que hem triat. Espanya forma part de la UE i aquesta té una sèrie de normes, també mediambientals. I en aquestes normes mediambientals hi ha una directiva marc que ens marca uns objectius que cal complir. El 2015 es permetia una pròrroga fins 2021 i una segona i última prova fins al 2027. Espanya s’ha acollit a les successives pròrrogues. Siga com siga, això significa que Espanya ha assumit el compromís que les conques estaran en una bona situació el 2027. Entre els indicadors per mesurar si un riu està bé o malament hi ha una aigua mínima que ha de passar, i al qual denominem cabdal ecològic. Per tant, això s’ha de complir.
—Al món occidental les pèrdues de la xarxa d’aigua potable són tan grans que, segons assevera Nacions Unides, podrien garantir l’accés a l’aigua a uns 20 milions de persones que no el tenen assegurat. És una qüestió que li preocupa?
—Soc de l’opinió que tota pedra fa paret. Ara bé, el 85% de la demanda d’aigua té el seu origen en l’agricultura. Per tant, és en l’eficiència de l’agricultura on cal posar l’èmfasi, perquè és ací on es dona el consum més gran. Això no lleva, no obstant, perquè calga millorar la xarxa d’abastiment i de canalitzacions, de forma molt especial en els nuclis antics dels municipis on hi ha les infraestructures més antigues i on es produeix en gruix de les pèrdues. Cal que les ciutats fagen un esforç en aquest sentit. València, per exemple, ho ha fet, amb un sistema de monitoratge molt potent que permet identificar al moment qualsevol incidència.
—Els models climàtics prediuen sequeres més perllongades per a les zones més al sud, creixement de l’aridesa i més comarques entrant en un estrès hídric sever per l’estil del que pateixen ara en el nord d’Àfrica. Hauríem d’acostumar-nos a una africanització del nostre territori?
—S’estan produint més sequeres, tant en freqüència com en severitat. I, alhora, es produeixen més inundacions, més freqüents i més severes. Per tant, el que tenim són més fenòmens extrems, tant des d’una banda com des de l’altra. França no parla d’africanització de França sinó d’espanyolització. França ha tingut tradicionalment cultius pluvials i de regadiu, ja que allà no tenen cultiu de secà. Què està passant? Doncs que el concepte de cultiu pluvial està deixant d’existir. Per tant, el que és evident és que avancem cap a una nova realitat climàtica i això afectarà la disponibilitat d’aigua.
—Dos milions de persones a tot el món no tenen accés a aigua potabilitzada. Com és possible que aquestes alçades encara estiguem així?
—Amb motiu de la celebració de la tercera conferència ministerial sobre aigua del Fòrum del Mediterrani Occidental, hem tingut una reunió dels responsables d’aigües dels països de la Mediterrània, on hi ha els cinc països del continent europeu i cinc de l’Àfrica. Aquests sí que tenen aquest problema. Mauritània, per exemple, té un problema molt greu, perquè l’aigua potable no li arriba a la gent. I Líbia no té rius, així que els únics recursos hidràulics de què disposa procedeixen de l’aigua subterrània. La situació és molt delicada en molts indrets. Els escenaris de canvi climàtic que se’ns dibuixen indiquen que anem a escenaris de menys pluges i augments de les temperatures. Això és tradueix i es traduirà en sequeres cada volta més greus i també tempestes més potents. Anem a un escenari d’extrems que haurem de saber gestionar.