A tocar de Melilla, la ciutat de Nador compta amb els elements que caracteritzen els territoris fronterers. Va ser escenari de la Guerra del Rif, quan els nadius es van aixecar contra les tropes espanyoles, que tornaven a fracassar en el seu enèsim intent de retenir un imperi que es desfeia sense remei. Actualment, Nador és l’última ciutat sota domini marroquí abans d’arribar a Melilla, enclavament africà en mans de l’Estat espanyol al qual intenten arribar migrants que volen obtenir el seu passaport a l’Europa continental.
La condició fronterera del terreny ha desembocat en tragèdia. Tot i que no és la primera vegada que es produeix un fet d’aquestes característiques, el resultat torna a ser traumàtic amb vora una quarantena de morts i unes imatges esfereïdores. La resposta pública del president espanyol, Pedro Sánchez, aprovant l’actuació de les autoritats marroquines, ha indignat encara més part de l’opinió pública. L’ONU demana responsabilitats, els partits polítics de l’oposició exigeixen explicacions i la Fiscalia espanyola ha obert una investigació, però hi ha poca esperança a que els fets es resolguen amb càstigs contra els responsables d’aquestes morts. Si més no, així ho entenen diverses persones coneixedores del món del dret.
Els fets
Divendres 24 de juny es confirmava la mort d’almenys 23 persones després que dos milers de migrants subsaharians intentaren botar la tanca de Melilla, que separa el Marroc de l’Estat espanyol. Les imatges deixaven poc espai per als dubtes sobre l’actuació de la gendarmeria marroquina: persones amuntegades, d’altres caient de la tanca des d’una altura mortal, moltes d’elles ferides, cadàvers tombats al terra, colps contra nouvinguts que no interposaven resistència... Testimonis de la zona explicaven als mitjans que la policia marroquina havia actuat amb porres, gasos lacrimògens i pilotes de goma per evitar que les persones migrants superaren la frontera. L’actuació va provocar desenes de morts. Les organitzacions humanitàries les xifren en, com a mínim, 37. Els cossos seran enterrats sense identificar, cosa que dificulta encara més una investigació per aclarir els fets i que impedirà, previsiblement, les conseqüències penals que se’n puguen derivar.
El president espanyol, Pedro Sánchez, en va responsabilitzar les màfies que es dediquen al tràfic d’humans a les fronteres. Va reconèixer, alhora, “la tasca del govern marroquí en coordinació amb els cossos i forces de seguretat d’Espanya per a frenar un assalt violent que posa en qüestió la nostra integritat territorial”. Sánchez també va dir que l’episodi havia quedat “ben resolt”. Només Santiago Abascal, líder de Vox, es va expressar en termes de condemna als assaltants de la tanca. Fins i tot el PP va fingir certa commoció davant les paraules del president del Govern espanyol. Per descomptat, tota l’oposició, i també Unides Podem, van rebutjar les paraules de Sánchez.
Poc després, l’ONU exigia a l’Estat espanyol obrir una investigació i denunciava que les morts es podrien haver evitat “si s’haguera incorporat un enfocament integral basat en els drets a les polítiques de frontera”. També demanava al Marroc preservar els cadàvers per poder identificar-los i ser repatriats. Més tard es feia públic que la Fiscalia General de l’Estat, en mans de l’exministra de Justícia Dolores Delgado, del PSOE, encarregava una investigació al respecte. Mentrestant, la Fiscalia marroquina acusa una trentena dels migrants que van intentar botar la tanca del delicte de tràfic de persones per “organitzar i facilitar l’entrada i l’eixida clandestina de persones cap al Marroc de forma habitual”.
Les conseqüències
Andrés García Berrio és el codirector del centre Irídia. Es tracta d’una associació que treballa a Catalunya per a promoure i defensar els drets humans, “en especial els civils i els polítics”. Berrio considera que “encara és molt aviat per veure les possibles conseqüències que se’n puguin derivar”. Explica que, abans que res, “cal que s’activin els mecanismes interns tant del Marroc com de l’Estat espanyol perquè es faci una investigació, però encara hi ha molta manca d’informació com per endevinar la dimensió que pot adquirir aquest cas”. Reconeix, això sí, que “hi ha molta manca d’informació sobre el sistema d’investigació aplicat al Marroc en aquests tipus d’investigacions”. “I pel que fa a l’Estat espanyol, un cop es tinguin les proves fetes, veurem fins on s’arriba”.
Instratègies, un think tank especialitzat en afers europeus i internacionals i focalitzat en mobilitat, migracions i gestió de la diversitat, compta amb el departament de Polítiques Migratòries, dirigit per Gemma Pinyol-Jiménez. Ella mateixa admet que una investigació internacional és complicada. “S’està demanant, però cal recordar que l’episodi del Tarajal va acabar amb l’absolució dels guàrdies civils implicats. M’agradaria equivocar-me, però són els precedents que n’hi ha”. Pinyol, que també és investigadora i associada a la Universitat Pompeu Fabra, es refereix als fets del febrer del 2014, quan quinze migrants van morir ofegats a la platja del Tarajal, a tocar de Ceuta. Mentre intentaven arribar a la ciutat autònoma van ser disparats amb material antiavalots per agents de la Guàrdia Civil, contra els quals es va obrir una causa judicial que va acabar sent arxivada.
Pinyol, en canvi, recorda que Grècia ha rebut tocs d’atenció per part dels tribunals europeus per la seua política amb els nouvinguts, “però això no ha suposat cap canvi”. Més encara quan el mateix Tribunal Europeu de Drets Humans va avalar les devolucions en calent de migrants si aquests intentaven accedir de manera “irregular” a territori europeu arran un episodi produït el 2014, quan la Guàrdia Civil va expulsar dos nouvinguts procedents de Mali i de Costa d’Ivori sense oferir-los atenció legal. “Els controls d’aquests casos a Europa no sempre funcionen, i sobre l’actuació de països tercers no tenim suficient informació”, diu Pinyol.
El catedràtic de Dret Penal a la Universitat de Barcelona, Joan Queralt, està convençut que els fets de Nador no tindran “cap conseqüència”. “No imagino cap país denunciant Espanya davant cap tribunal penal internacional, atès que els delictes que es poden haver comès no són de lesa humanitat, ni crim de guerra, ni genocidi ni agressió il·legítima i, a més a més, no s’han produït en territori espanyol”. Segons el catedràtic, la investigació oberta per la Fiscalia “pot no passar d’una mera formalitat per fer veure que ens preocupen els drets humans. Alhora, serà difícil demostrar que les autoritats espanyoles han donat ordres a les marroquines per assassinar els assaltants”. Anna Boza, també professora a la UB de Dret Penal i advocada professional, posa l’accent en el fet que “si es poguessin fer autòpsies i identificar els cadàvers es podrien fer acusacions de delictes, però tot això sembla que no es podrà fer i que l’allau podrà ser utilitzat per argumentar que la mort dels migrants va ser causada per ells mateixos”. I afegeix que “si hi ha una investigació prèvia i queden determinats els fets i qui els ha executat, qui ha donat les ordres i qui ho ha permès, es podria arribar a una condemna, però si s’enterren ràpid els cossos sense saber qui són, sense autòpsies, tot queda ocultat i es dificulta qualsevol acció jurídica”.
També s’expressa en termes similars el magistrat Joaquim Bosch, que diu que “els estats no tenen en contra un ordenament jurídic penal internacional que els puga generar grans problemes” en casos com aquest. “Sí que pot passar que hi haja una investigació per aclarir què ha passat i depurar responsabilitats, però tot i que els tribunals espanyols poden aplicar condemnes i les institucions poden prendre decisions com ara sancions o mesures polítiques, les relacions interessades entre Espanya i el Marroc no són les més propícies perquè el govern espanyol actue amb una línia dura”. Bosch també alerta que “l’espai de la frontera no pot ser un terreny alegal en què es puga actuar de qualsevol manera contra els drets essencials de les persones: això contradiu els tractats subscrits per l’Estat espanyol. És preocupant l’opacitat en aquests casos i que es naturalitze el secretisme”.
José Alonso ha viscut aquests fets des del terreny. Es tracta del portaveu de l’Associació Pro Drets Humans de Melilla. Recorda que hi ha també una investigació en marxa per part del Defensor del Poble en relació amb l’actuació de les autoritats espanyoles. “El tema és gros, tot i que si n’hi ha responsabilitats serà sobre el Marroc”, diu. Alonso, en canvi, no és optimista amb la possibilitat que les investigacions prosperen. “Tenim males experiències a Espanya amb fets com el del Tarajal. En aquell moment no va passar res. Semblava que la culpa era dels qui van morir perquè estaven nadant per la nit. Al final, com a molt, hi pot haver alguna resolució internacional que parle de la responsabilitat dels dos països, i cal intentar per tots els mitjans que es frenen les barbàries a la frontera”.
El portaveu de l’ONG també es refereix a les paraules de Pedro Sánchez. Considera que “en polítiques d’Estat tant fa quin govern hi haja: res no canvia. Tenim un govern presumptament progressista i un ministre d’Interior que no ho és”. Alonso també detecta que “quan hi ha bones relacions entre el Marroc i Espanya els refugiats en són víctimes. Les fronteres s’externalitzen, i l’anomenada defensa nacional espanyola també, amb tot el que això comporta. El dret internacional queda arraconat quan es tracta de gestionar les qüestions migratòries”, conclou.
Aquesta “externalització de la frontera”, el fet de deixar el seu control en mans de països tercers, és un factor que preocupa i molt les organitzacions humanitàries, així com als estudiosos del tema. Gemma Pinyol Jiménez diu que “s’ha construït tota una política de seguretat que converteix les fronteres no en espais de trànsit, sinó en territoris de batalla i de control cada vegada més dur. Les fronteres esdevenen letals i les persones que podrien sol·licitar asil en altres condicions no arriben a territori europeu. L’externalització fa que aquests països tercers actuen sense límits”. La investigadora també recorda que el control de les fronteres no es limita només a Europa. “Imaginem què pot ocórrer a la frontera sud del Marroc”, alerta. “Ens hauríem de preocupar pel que passa més enllà del que nosaltres veiem”. Pinyol, en aquest sentit, assenyala que la ruta del Sàhara es considera tres vegades més mortal que la mediterrània.
Preocupa, també, el fet que s’hagen “naturalitzat” aquests casos, tal com s’ha demostrat amb la narrativa emesa per Pedro Sánchez. “No només ell, sinó part de la societat ha normalitzat que la immigració és una amenaça i s’ho creu, tot i que se sap que la immigració no arriba majoritàriament, ni de bon tros, per la via marítima. Però el fenomen s’ha magnificat i molta gent demana respostes dures perquè els han convençut que necessiten protecció davant les amenaces. Així, hem entrat en una dinàmica d’electrificar tanques, de fer devolucions en calent i d’altres accions que fa uns anys semblava escandalosa però que ara s’ha naturalitzat”, critica Pinyol.
De fet, tal com recorden molts dels consultats, l’episodi de Nador i el debat que s’ha reobert al si de la societat contrasta, i molt, amb la rebuda entusiasta de ciutadans ucraïnesos que fugen de la invasió del seu país per part de Rússia. Dos exemples antagònics que demostren fins a quin punt l’opinió pública condiciona la solidaritat política amb els nouvinguts de l’est d’Europa i permet, fins a cert punt, les agressions contra els migrants que intenten arribar des del nord d’Àfrica. Agressions que, tot fa pensar, tornaran a quedar impunes.