Pilar Rahola i Maria de la Pau Janer, fa unes setmanes, i Empar Moliner i Bernat Dedéu, fa uns mesos, són alguns dels columnistes i personatges mediàtics que han donat suport a Eduard Pujol davant les acusacions d’assetjament sexual. La defensa es basa en el que s’ha sabut arran de les denúncies per injúries i calúmnies que ell ha interposat contra les dues denunciants. Una va mantenir relacions consentides amb ell i no va acceptar que la deixés. L’altra, un cop ell la va deixar, li va enviar molts missatges de WhatsApp i el va amenaçar amb fer públics missatges íntims.
Davant d’un panorama mediàtic clarament favorable a Pujol, el reportatge que Guillem Sánchez va publicar fa un parell de mesos a El Periódico de Catalunya recull la versió de les denunciants. D’elles dues, i també de dues altres dones, a més a més de recordar els casos de les periodistes Ana Polo i Núria Casas, que quan es va conèixer el cas ja van denunciar públicament l’assetjament sexual a la feina patit a mans de Pujol. Els testimonis de sis dones recollits per Sánchez descriurien, en el cas de Polo i Casas, situacions d’assetjament sexual i, en el cas de les dues denunciants, abusos psicològics. Una afirma al diari que ell va “abusar de la seva autoritat”, que la va “manipular”, que ell volia “abusar” del seu cos i que la volia sotmetre, “també psicològicament”. Els relats aplegats pel periodista sobre els abusos psicològics descrits per les testimonis aportaria un nou marc per interpretar els fets que han servit per condemnar-les públicament.
Que una dona vulgui mantenir una relació amb un home, o no la vulgui acabar, no significa que ell no hagi abusat d’ella psicològicament, ni que ell tingui via lliure per fer el que li plagui, ni que ella mereixi res del que li passi. El consentiment d’una dona no comporta la irresponsabilitat d’un home. Per altra banda, les víctimes d’abús psicològic, sovint, es defensen. Poden passar per les fases del dol: negació, ira, negociació... i això les pot dur a prendre decisions com ara enviar missatges insistentment i amenaçar en busca de respostes.
Com que és fonamental endegar processos rigorosos i amb garanties per totes les parts, hem d’assumir que mai no podrem valorar de forma imparcial les denúncies per assetjament o per violència masclista si no apliquem una visió de la presumpció d’innocència que no estigui impregnada per les creences que legitimen la violència masclista mateixa. Miguel Lorente recorda que, en aquests casos, la presumpció d’innocència de l’home implica la presumpció de culpabilitat de la dona. Tal com demostra el linxament als mitjans i les xarxes envers l’actriu Amber Heard abans, durant i després del judici per difamació a l’actor Johhny Depp, les dones, a més a més, han de demostrar que encaixen en l’estereotip de víctima que mereix una reparació per l’agressió soferta. Aquests dos factors estan marcant la el judici mediàtic a dues de les sis dones que acusen Eduard Pujol.
Pintar els maltractadors de dones com a monstres que encarnen el mal no només ens fa oblidar que qui agredeix són homes socialitzats en una comunitat masclista. També implica la construcció de la víctima com a l’encarnació del bé, i ens fa oblidar que qui rep les agressions són dones socialitzades en una comunitat masclista que es defensen com poden, amb reaccions que no encaixen en l’ideal de víctima que suporta estoica les agressions i manipulacions. Ens imaginem dones indefenses, però la realitat ens mostra persones que poden reaccionar igual que reaccionaria qualsevol persona que és estafada, manipulada i agredida per algú amb qui ha confiat. Fa cinc anys, Pikara Magazine va recollir casos a l’Estat espanyol en què els agressors masclistes utilitzaven les ferides defensives que els han fet les víctimes, o els insults rebuts com a reacció a les agressions, per fer contra-denúncies per maltractament.
Les columnes escrites en defensa d’Eduard Pujol mostren fins a quin punt a les denunciants les jutgem com a dones. No pas com a individus, com fem amb els homes agressors quan els titllem de pomes podrides malgrat que el sistema encoratja, legitima i encobreix els seus abusos. Per una banda, no n’hi ha prou amb una denúncia d’abús i maltractament per donar credibilitat a les paraules d’una dona, sinó que hem de recórrer al patró, a dues, tres, quatre o sis veus de dones més per començar a pensar que potser, només potser, el testimoni d’una d’elles té cert grau de versemblança. Ara bé, quan una d’aquestes dones fa algun acte reprovable -o, en casos extraordinaris, acusa falsament- el seu testimoni automàticament desacredita tots els altres. Encara que una de les sis dones que acusen Pujol mentís, això no invalidaria les paraules de les altres cinc.
Som una societat tan adoctrinada per aquesta ideologia d’odi i dominació que és el masclisme, que preferim creure a ulls clucs en l’aquelarre, en la conxorxa de sis dones malvades que no es coneixen entre elles per inculpar Eduard Pujol, que assumir la possibilitat que a la política i als mitjans de comunicació hi hagi homes que maltracten, abusen, agredeixen i manipulen dones. Ens converteix en una societat que, empesa per l’actual embat feminista però reticent a abandonar els postulats masclistes, admet amb la boca petita que hi ha homes que maltracten, abusen, agredeixen i manipulen, mentre proclama que les dones que denuncien, ves per on, són totes unes bruixes.
Un judici per injúries i calúmnies no és un judici a l’existència de violència masclista. En homes coneguts, el judici és sovint el contraatac per la denúncia de l’existència d’aquesta violència. La seva condició d’home públic fa que la denúncia d’injúries i calúmnies actuï com un híbrid entre la contradenúncia com a defensa dels maltractadors i la denúncia estratègica contra la participació pública que branden les empreses i institucions contra els alertadors que n’exposen les males praxis. Els periodistes que han cobert el cas Pujol als tribunals, com Jesús García Bueno a ElPaís, haurien de tenir en compte tot això abans d’escriure cròniques que, en lloc d’una anàlisi crítica dels fets, són un exercici de restauració de l’honor d’Eduard Pujol. La presumpció d’innocència ens dicta que, en cas de dubte, l’honor d’un home va per davant de la integritat física i psicològica d’un grup de dones.
El cas d’Eduard Pujol, com el de Johnny Depp, demostra que els mitjans participen en una violència institucional que victimitza les denunciants. El procés de justícia punitiva, la dels tribunals, es retroalimenta amb el procés de justícia comunitària, el de mitjans i xarxes socials, per reforçar el relat masclista del moment. La poca credibilitat i suport que s’ha donat als testimonis de les sis dones recollits per El Periódico, així com els arguments per defensar Pujol, estableixen un precedent perillós a l’hora de tractar l’assetjament sexual i els abusos i la violència masclista en l’àmbit de la parella.
És important debatre si l’actuació de Junts per Catalunya davant les denúncies contra Eduard Pujol va ser garantista per a l’exdiputat i reparadora per a les denunciants. Considero que va ser irreflexiva i matussera. Sospito que el partit no havia contemplat la possibilitat que se li presentés una denúncia de violència masclista que no fos un assetjament, fet que implicaria que qualsevol denúncia per violència masclista s’hagués d’ajustar a l’assetjament. Al cap i a la fi, si el que diuen les dues denunciants és cert, Pujol no les hauria assetjat, que és el que ell defensa davant els jutges per argumentar que ha estat calumniat i injuriat. Les hauria maltractat. Un delicte diferent.
Junts per Catalunya té mala peça al teler. Al partit hi ha un maltractador i abusador psicològic de dones. Aquest, a diferència de Pujol, té un càrrec destacat. Jo en vaig ser víctima. La resposta institucional, mediàtica i social a les denúncies envers Eduard Pujol, però també la gestió que la CUP i ERC han fet dels seus casos d’agressions, és una de les raons per les quals no m’atreveixo a anomenar-lo. No m’hi vaig reconèixer mai, com a víctima, perquè, com ell em deia quan li comentava que el que estava fent amb mi era molt tòxic, una dona com jo era impossible que es deixés enganyar per cap home. No vaig pensar mai que hagués patit abús psicològic perquè davant l’evidència que l’home amb qui havia confiat en un moment vulnerable m’havia traït, vaig reaccionar amb ira i negació. Com que vaig reaccionar així, no vaig pensar que mereixia cap reparació.
Hi ha altres dones en la mateixa situació. Algunes també van ser enganyades en un moment de vulnerabilitat, després que ell s’hi atansés amb un pretext professional. Gent de Junts per Catalunya saben qui és ell. Cap afectada vol parlar. Per por a ser o bé una dona més a qui ningú farà cas, com a l’Ana Polo o la Núria Casas, o bé una dona que es cremarà a la foguera per si de cas.