Si el temps ha afavorit Turner és perquè els camins que ell va obrir ens són molt familiars. No és que el pintor fos un artista marginat al seu temps, ja que va tenir una carrera d’èxit i va ser reivindicat vehementment per personatges com John Ruskin. Unit, però, a la seva fama de personatge excèntric, també va patir molta incomprensió. Molts només veien taques i pintura indefinida a les seves obres. Però avui en dia la pintura de Turner atrapa la mirada del visitant contemporani a través d’un gènere etern, el paisatge. Ho demostra la bona acollida que està tenint l’exposició “Turner. La llum és color” al MNAC, amb obres procedents del gran temple museístic del pintor, la Tate Britain de Londres.
Turner. La llum és color
Comissariat: David Blayney Brown
Museu Nacional d’Art de Catalunya
Barcelona
Fins a l’11 de setembre de 2022
I això que l’obra de Turner ha visitat Barcelona en altres ocasions. El 1993 la Fundació la Caixa va portar a la ciutat un conjunt extraordinari d’aquarel·les i dibuixos, i anys després, el 2005, la mateixa institució va acollir a CaixaForum una mostra dedicada exclusivament a la intensa relació de Turner amb Venècia.
Ara, en canvi, al MNAC a través d’un recorregut amb més de cent pintures, aquarel·les, dibuixos i llibretes d’apunts, es presenta bàsicament l’obsessió de Turner per atrapar la llum en els seus paisatges. En el títol de l’exposició se cita la frase del pintor, extreta d’una conferència del 1818, “la llum és, per tant, color”. És cert que en Turner hi ha una faceta escenogràfica que no es pot obviar, sobretot quan l’arquitectura apareix en el paisatge i en les seves acurades composicions, però és la llum la que té un protagonisme en si mateix, com si de fet el pintor volgués atrapar-la, no des de l’exterior sinó emergint des de dins de la mateixa tela o del paper. És per això, que independentment del que veiem, del lloc concret que aquest pintor viatger visitava o de la fantasia mitològica que va voler representar, és la llum la que domina l’escena. En molts dels esbossos que es poden veure a la mostra, Turner busca, sobretot, pintar la llum. Com la llum natural ve del Sol, d’aquí la importància de l’estrella a tota l’obra de Turner. Amb encert, l’exposició inclou tot un àmbit dedicat al Sol turnerià, aquell que la llegenda assegura que Turner va anomenar com si fos Déu just abans de morir. Deixant de banda les intencions més místiques o espirituals de l’artista, és sabut que Turner es va dedicar a estudiar intensament les noves teories científiques relacionades amb la llum i el color. La llum ho abraça tot en Turner i gràcies a això se’l considera precursor de l’impressionisme, però també de l’abstracció, perquè en la seva recerca obstinada de la llum, moltes de les seves obres són pioneres dels camps de color.
Turner mostra el Sol de cara, a la matinada, o apareixent entre els núvols o enmig de la boira. La natura és el seu escenari amb la vegetació, les muntanyes, la geologia, tot fusionat. En les històries mitològiques d’obres com La història d’Apol·lo i Dafne o Bacus i Ariadna es mostren els déus empetitits davant la poderosa i imparable força de la natura. Enfront de les tempestes i els fenòmens adversos de la meteorologia, Turner és també agosarat. L’àmbit de l’exposició dedicat a la foscor i el negre, amb obres com Llac Buttermere, amb la part de Cromackwater, Cumberland, un xàfec, demostra com el pintor utilitza els contrastos de llum d’un dia tempestuós per donar-nos a entendre que la natura és més gran i sublim que nosaltres, pobres mortals. Al cap i a la fi, Turner és també un artista inscrit en el moviment romàntic i no només un outsider.
Cert que Turner és un pintor extraordinari a l’oli sobre tela o sobre taula, però es pot ser millor aquarel·lista? Difícilment. Turner va elevar la tècnica de l’aquarel·la, que a la seva època era una tècnica auxiliar i menor, al mateix nivell que la pintura a l’oli. No hem d’oblidar que Turner va començar la seva carrera com a aquarel·lista topogràfic, documentant in situ l’estat d’edificis en ruïnes, arquitectures diverses i paisatges per a il·lustrar llibres de viatges o simplement per tenir constància dels espais naturals, abans de l’ús massiu de la fotografia. D’aquesta manera, va adquirir una tècnica extraordinària, però ell no s’hi va conformar, sinó que va voler anar més enllà. Per això no va dubtar a aplicar mètodes no massa ortodoxos per a l’època. Diuen que es deixava créixer expressament ben llarga l’ungla del dit gros per poder gratar el paper. Aplicava també goma, resina i sobretot guaix per aconseguir els efectes pictòrics que desitjava. Aprofitava també les taques involuntàries que deixava l’aiguada sobre el paper per crear reflexos de llum. Economia de recursos per fer emergir la llum.
Turner també se’ns fa proper perquè va ser un viatger incansable, quadern i estris en mà, un documentalista de com era el paisatge rural i urbà europeu al segle XIX. Turner està lligat per sempre a Venècia, o Venècia està lligada a Turner? Però també veiem Roma, el camp anglès, els Alps o poblacions marineres angleses com Margate. El mar i les altes muntanyes corprenien Turner i aquest sentiment és el que vol pintar. La natura, l’escenari on té lloc la vida, es fon amb el nostre estat d’ànim i ens fa companyia. •