Mitologia

Zoòfils, incestuosos, pederastes i grecs

Durant segles, a ningú li va passar pel cap que hi hagués turistes. Hi havia tan sols nòmades, viatgers o gent de camí. De la mateixa manera, en el temps antic, quan Dionís governava el món i el vi era “alegria dels mortals” (‘Ilíada’), tampoc hi havia pedòfils ni incestuosos. Hi havia gent que “deixava parlar el seu cos”.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els poetes i els pensadors grecs tenien la força dels alquimistes. Per a nosaltres, moderns, pot ser horrible —fins i tot repugnant— imaginar la zoofília. Però Leda es va allitar amb Zeus, que s’hi acostà disfressat de cigne a la vora del riu Eurotas. Això no va impedir que molts pintors (Miquel Àngel, Leonardo o Dalí) l’hagin celebrada durant segles. Tampoc a cap grec se li va acudir mai que fer-ho amb un toro fos res de dolent. El toro era l’animal totèmic que representava Dionís, i diu Plutarc que molts grecs representaven el déu amb cap de brau. Les Grans Dionisíaques del mes de març eren, en definitiva, grans festes de la fecunditat. Les dones d’Elis invocaven el déu, ballaven amb ell i li demanaven que les prengués. Pasífae, l’esposa de Minos, inflamada d’amor per un toro vingut del mar, infantà el minotaure. Encara Picasso va representar el mite de Dionís amb cap de brau. És la diferència entre el món postmodern i reprimit i la llibertat dels grecs o dels salons il·lustrats, plens de capellans ateus. A ningú en els millors moments de la civilització se li va acudir mai jutjar aquests fets amb ulleres de moralista. Per a Diderot, Marx, Nietzsche o Stirner, la moral no podia dir res interessant sobre la sexualitat. “Honi soit qui mal y pense” (‘Que caigui la vergonya sobre qui malpensi’).

Fins i tot l’incest era al món clàssic una qüestió secundària. Tal com va escriure Plutarc a les Qüestions de sobretaula, “Dionís és alliberador per a tots i, especialment, suprimeix el fre de la llengua i concedeix total llibertat a la veu”. Al cap i a la fi, al principi hi havia Caos. D’allí van sortir la Mare Terra, Gea, l’abisme, Tàrtar i Eros, que personifica la força de l’amor. Gea va tenir dos fills, Urà (el cel) i Pontos (el mar), que van fecundar la seva pròpia mare. L’incest, doncs, creà la vida. Èdip i Jocasta, Cronos i Rea i Zeus i Hera van cometre incest i això no els va fer perdre la dignitat sagrada.

De la mateixa manera la paraula pederàstia sona malament a les orelles postmodernes. Però fins fa quatre dies no es vinculava a relacions anòmales (digueu-ne “vicioses”). L’amor clàssic no tenia res a veure amb la violència, sinó amb el culte a la bellesa i al saber. Ningú no va preguntar a Sòcrates l’edat que tenien els noiets amb què es gitava. A Esparta un home més gran prenia sota la seva protecció un jove, com un factor essencial de la seva educació, per ensenyar-li com es combat amb honor a la batalla.

Marcel Proust, a La Prisonnière, va explicar la diferència entre l’homosexualitat moderna i la pederàstia grega del temps de Sòcrates i de Teòcrit amb una frase ben coneguda: “Estimar un jovenet era en aquell temps (les burles de Sòcrates ho expliquen millor que les teories de Plató) com mantenir una ballarina”. Proust oposava l’homosexualitat dels joves glossada per Plató i Virgili que anomena “de costumme” (‘a l’autèntica’): “la que angunieja i es multiplica, la involuntària, la nerviosa”. Però això són històries d’altres temps. Les mentalitats han canviat. Qualsevol que gosés explicar el paper de la pederàstia a Esparta rebria avui poc menys que un consell de guerra sumaríssim i perdria la feina si treballava a la universitat. Anacreont, Íbic i Píndar (però no Safo, signe dels temps!) són matèria reservada. Dels pastors d’Anacreont, ni parlar-ne! Diderot i Sophie Volland s’haurien d’amagar encara més que al seu temps.

 

Pederàstia grega i prejudicis moderns

La descontextualització històrica i una concepció molt ingènua del cosmopolitisme provoca que les opcions hipermoralistes guanyin cada cop més terreny. Ara mateix, per exemple, tota la historiografia americana està cap per avall de resultes de l’operació de reescriptura històrica del Projecte 1619, que ha fet córrer rius de tinta i que amenaça, fins i tot, els fonaments de la historiografia americana a partir del que suposadament és políticament correcte.

N’hi ha prou amb consultar la Wikipedia en anglès per descobrir que el Projecte 1619 és una operació periodística de llarga durada desenvolupada i coordinada per la periodista i historiadora afro-americana Nikole Hannah-Jones i pel New York Times que, ni més ni menys, “pretén reformular la història del país posant les conseqüències de l’esclavitud i les contribucions dels negres americans al centre de la narrativa nacional dels Estats Units”. El Projecte, que va rebre un Pulitzer en 2020, es va publicar per primera vegada al New York Times Magazine a l’agost de 2019 amb motiu del 400è aniversari de l’arribada dels primers africans esclaus a la colònia anglesa de Virgínia. La commemoració era un fake total, perquè als futurs Estats Units ja hi havia negres des d’abans, i justament els que van arribar el 1619 es van casar i es van integrar sense problemes. De la mateixa manera, el New York Times va publicar aquest mes de maig un article afirmant que el dret a portar armes als Estats Units derivava de l’esclavatge negrer i obviant tota la conquesta del Far West. Però el que interessava no era ni la veritat històrica, ni menys encara l’esclavatge. Per raons polítiques es volia establir la sospita sobre el liberalisme i sobre els valors de la Constitució americana.

D’una manera similar, tot i que més sofisticada, el políticament correcte està aconseguint que s’oblidi la llibertat sexual dels grecs. Triomfa, en canvi, la sexofòbia dels primers cristians, paradoxalment predicada per ateus (i atees) que practiquen un calvinisme postmodern del tot castrador. Wilhelm von Gloeden, el famós fotògraf dels efebus sicilians, avui es passaria el dia entrant (i esperem que sortint) de la presó de Taormina. L’Arcàdia eròtica resulta massa complexa per als nostres dies. Sobre la Frei Körper Kultur (‘la cultura del cos lliure’) que practicaven tants d’anarquistes, no se’n pot parlar sense rebre l’acusació de sexisme corresponent.

 

Doris, jonis i pederastes tots

Entendre la llibertat sexual com una festa i com un joc s’ha tornat, ara per ara, un absolut tabú. Però hi hagué altres temps. El banquet de Plató permet establir, especialment a partir del discurs de Pausànies sobre la qüestió de l’amor als xiquets, que els grecs tenien sobre aquest tema opinions diverses i tolerants. Això no passava tant amb l’homosexualitat adulta, tot cal dir-ho. Explica Pausànies que la pederàstia era admesa pels doris (espartans, cretencs, corintis, rodis...), estava proscrita a Jònia i se la jutjava de manera força contradictòria a l’Àtica. Això no significava cap problema per a ell. Al cap i a la fi, l’historiador grec estava convençut que la moral canvia d’un poble a l’altre i que és una construcció social. Com que en aquest cas és l’“interès”, la “bellesa” i el “plaer” el que dicta la llei, ningú no té res a dir, bàsicament perquè el plaer és una opció, però no una obligació.

La història de la vella Grècia és una lluita entre doris i jonis. L’any 1907, l’erudit Erich Bethe va popularitzar la tesi de l’origen dori (espartà) de la pederàstia grega, afirmant que tenia un origen religiós i militar, de tal manera que el jovenet rebia del seu amant adult la força viril d’una manera material i perfectament brutal. Així, la relació sexual infonia també qualitats diguem-ne “morals” i valor guerrer. En teoria, aquesta forma d’iniciació hauria durat fins al segle IV dC, quan, segons Epifanes, encara l’hauria practicada la secta dels nicolaïtes, uns curiosos llibertins gnòstics partidaris de la sexualitat lliure que van arribar, mal que bé, fins a l’edat mitjana. A l’illa dòria de Thera (Santorini) es guarda el grafit pederàstic més antic de Grècia (segle VI): “Aquí Crimó va sodomitzar (oipein, en grec) el seu noiet, el germà de Baticles”. El fet que aquest grafit estigui a uns cinc-cents metres del temple d’Apol·lo i que al seu voltant n’hagin aparegut d’altres dedicats a Zeus, el discurs o Quiró ha mogut curiosos debats erudits sobre la naturalesa, diguem-ne secreta, d’alguns rituals antics.

El segrest del jove troià Ganimedes per part de Zeus per portar-lo com a toy-boy a l’Olimp era encara matèria de comentaris en època de Plató que a Les lleis retreu als cretencs haver-se inventat el mite per justificar la seva pederàstia rere l’exemple diví. Però qualsevol que sàpiga què és la bogeria d’amor sap que en el mite hi ha més veritat que en la raó.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.