El rock-and-roll no es pot entendre sense la imatge i la influència d’Elvis Presley. Quaranta-cinc anys després de la seva mort, el 16 d’agost de 1977, ell és el rock, n’és la subversió, la gosadia, el desvergonyiment de trencar normes i murs generacionals. A banda de ser la persona en solitari que més discos ha venut en tota la història de la música, rècord que encara ostenta i que parla de l’enormitat de la seva figura i ascendència, Elvis Presley va ser un provocador i un revolucionari. A cop de maluc i d’espasmes impulsius, amb una veu que es va entregar al seu públic, en cos i ànima, convertit en icona de l’alliberament sexual d’una joventut que volia canvis.
El nou film de Baz Luhrmann, titulat simplement Elvis, mostra plenament aquesta manera de fer arrauxada, com si fos la vida d’un superheroi, amb superpoders i una missió a la Terra, amb final tràgic i la humanitat pròpia d’un ésser extraordinari. El director australià repassa la vida del cantant i actor des que era un nen meravellat per la música gòspel, fins que mor a la banyera, amb sobrepès, sol i turmentat per les addiccions. Però el punt de vista de Luhrmann no és el del mite, sinó el del coronel Tom Parker, mànager d’Elvis pràcticament fins que mor, interpretat per un Tom Hanks que mai s’acaba creient el personatge i que, en conseqüència, provoca que nosaltres tampoc ho fem. Histriònic i caricaturesc, amagat rere el làtex d’un maquillatge excessiu, potser ell n’és la prova fefaent dels punts dèbils d’un film on costa arribar a descobrir què hi ha de veritat, de sentit, d’apassionant, en tot el muntatge que embolcallava Elvis Aaron Presley i no la icona anomenada “Elvis”.
Luhrmann sustenta l’estructura dramàtica del guió en el punt de vista d’un narrador no gaire creïble, que manté que no va ser una influència fatal per al músic —aspecte que han sostingut bona part de companys de professió i seguidors—, sinó copartícip de l’èxit i cocreador del personatge, convertit pràcticament en un pare in pectore, en deixadesa de funcions del pare real i, sobretot, després del sotrac emocional que provoca en Elvis la mort de la mare, Gladys Love Smith, mentre era a Alemanya fent el servei militar. Com a contrapès vital, allà serà on Elvis coneixerà el gran baluard de la seva vida, Priscilla (Olivia DeJonge), la persona que ho equilibra tot i que desencadena la fi quan decideix marxar de Graceland. El cercle es clou amb la idea de Parker sobre qui va matar el músic: va ser “l’amor”. L’amor, infinit i encegador, que sentia pel seu públic i que el va portar a entregar-se en desmesura en cada actuació, a encadenar concerts sense aturador, a necessitar analgèsics per aguantar-ho, a viure esclavitzat a la necessitat de ser el millor.
L’autor d’El gran Gatsby continua fidel a l’estil que l’ha fet un dels cineastes més adorats, imitats i parodiats de l’actualitat. Si bé té tota la raó de ser en la “Trilogia del teló vermell” (Strictly Ballroom, 1992, Romeu + Julieta, 1996, i Moulin Rouge, 2001), aquí desconcerta, amb els plans frenètics i l’estètica de videoclip, amb el joc entre imatges aèries, zooms i un metratge abusiu, amb tipografies i fusions d’escenes a un ritme amfetamínic. Una manera estrepitosa de fer cinema, però també celebrada, i on sobresurt —especialment quan l’acció prem el fre— l’actuació d’Austin Butler, un Elvis ressuscitat i brillant. Extravagància al servei del xou, un guió que es reitera en abundància i una espectacularitat que ho refia tot a la llum que encara conserva el personatge.
Elvis
Baz Luhrmann
Austràlia, 2022
Durada: 159 minuts
Guió: Jeremy Doner, Sam Bromell, Baz Luhrmann,
Craig Pearce. Historia: Jeremy Doner
Fotografia: Mandy Walker
Música: Elliott Wheeler
Repartiment: Austin Butler, Tom Hanks, Richard Roxburgh, David Wenham, Olivia DeJonge,
Kodi Smit-McPhee, Dacre Montgomery, Luke Bracey
Gènere: biopic