Falten pocs minuts per les nou i Nakibullah Khaksar fa parar un petit autobús. És el primer del matí. L’autobús és de color groc i va ple de gom a gom. Els frens grinyolen i els passatgers trontollen dins del vehicle mentre s’atura bruscament en una rotonda de Kabul. A través de la finestra del conductor, oberta, Khaksar indica que vol comprovar la decència de les passatgeres. Un control rutinari. Obri la porta, si us plau.
Khaksar treballa per a la policia religiosa. Duu un turbant de color clar, una bata de color blanc i té l’aspecte d’un metge fora de lloc. L’administració per a la qual treballa té un nom un xic feixuc: el Ministeri per al Foment de la Virtut i per a la Repressió del Vici. Després de vint anys sense estar en funcionament, la tardor passada es va reactivar, un cop les tropes occidentals van haver abandonat el país. Ara, Khaksar i els tres col·legues amb qui patrulla avui estan estacionats a la rotonda Deh-Mazang, situada a l’oest de la capital afganesa, per exigir el compliment d’un nou decret que, des del mes de maig, preveu que les dones residents a l’emirat no només duguin un vel que els cobreixi tot el cos, sinó que també cal que ocultin el rostre. Fins i tot se l’han d’ocultar les poques presentadores que quedaven a la televisió. L’únic que s’ha de poder veure són els ulls. Khaksar, doncs, s’encarrega de controlar la decència de la ciutadania en tant que membre de la policia religiosa. És un dels centenars d’homes de Kabul a qui els talibans han encarregat imposar l’ordre i el temor de Déu.
“Al meu autobús totes les dones porten el hijab com Déu mana”, replica el conductor, un home prim vestit amb una jaqueta que li va baldera. Sembla vacil·lar. Els passatgers no diuen res. Una dona amb una capa negra que li arriba els peus s’ajusta ràpidament el vel perquè li tapi encara més la cara. Khaksar ordena als homes que es posin dempeus perquè les dones puguin seure. Aleshores crida: “En nom del profeta, mantingueu la distància!” Finalment, deixa que el bus reprengui el camí.
En aquesta rotonda, Nakibullah Khaksar, un dels guardians de la virtut, representa l’Estat afganès. I ho fa amb rigor i castedat, i amb un deix de displicència masculina, si escau. Així és com els nous sobirans del país conceben la imposició del seu poder. Així és com intervenen en la vida de les persones, des dels encreuaments i les rotondes.
Han passat nou mesos des que els talibans van obtenir el poder a l’Afganistan i, des d’aleshores, s’ha materialitzat una segona realitat, una de més dramàtica: l’administració pràcticament ha entrat en fallida econòmica i el banc central gairebé no té capacitat d’acció ni tampoc de pagament, cosa que pot atribuir-se al nou responsable de la institució, un talibà que sembla saber més aviat poc de fer números i balanços. En moltes zones del país la població passa gana, sobretot al nord-est, on la situació és, segons les Nacions Unides, catastròfica. Hi ha casos de pares que ofereixen els seus fills com a esclaus per treballar i les seves filles per casar-les, fins i tot de petites, per poder alimentar la resta de la família. No gaire lluny de la rotonda on avui treballa Khaksar hi ha l’hospital Indira Gandhi, on hi ha criatures amb la panxa inflada de gana. Ara per ara, els talibans encara no han trobat cap remei per lluitar contra la fam i la misèria.
Cada dia, milers d’afganesos i d’afganeses s’atreveixen a emprendre la fugida en cotxe o en minibusos cap al sud-oest del país per creuar —a peu en l’últim tram d’un viatge llarg i perillós— la frontera amb l’Iran i buscar la manera d’arribar a Europa; si pot ser, a Alemanya. Occident ha intentat moltes coses a l’Afganistan, però cap d’elles no ha reeixit. Cal plantejar-se urgentment la pregunta, doncs, si la comunitat internacional pot continuar ignorant la misèria de la població afganesa o si potser no caldria cooperar amb els governants, per poc que els agradin, per intentar salvar vides. Fins a quin punt, però, es pot confiar realment en els talibans i qui ostenta el poder?
D’entrada, al llarg dels anys de negociacions a Doha amb els Estats Units, els islamistes s’havien mostrat moderats. Als negociadors occidentals els va fer l’efecte que els nous talibans eren més oberts i venien amb menys càrrega ideològica que els seus antecessors. El febrer del 2020, un any i mig abans de la presa de poder de Kabul, el comandant adjunt dels talibans, Sirajuddin Haqqani havia promès al món un “sistema polític nou i inclusiu en el qual se senti la veu de tots els afganesos i on cap ciutadà no se senti exclòs”.
La situació, però, no podria ser més diferent. El lideratge de molts ministeris està pràcticament només en mans dels talibans, segons explica un alt funcionari. Afirma que els nous governants el tracten com “un súbdit”, i l’acusen de ser un “lacai dels infidels”. El Ministeri de les Dones ja no existeix, sinó que el seu lloc l’ha ocupat el Ministeri per al Foment de la Virtut, juntament amb la policia religiosa.
Tanmateix, els talibans saben que aquesta estratègia no els permetrà aconseguir allò que tant necessiten: inversions estrangeres i reconeixement estatal. El lideratge, doncs, de portes enfora s’ha de presentar com a moderat per no perdre la credibilitat que li queda, però de portes cap endins governa amb cada cop més autoritarisme per no perdre les regnes del poder. És possible que ben aviat l’emirat sigui considerat un estat pària, tal com va passar durant el govern talibà de la dècada de 1990.
Oficialment, els talibans segueixen un home: el misteriós emir Hibatullah Akhundzada. Se l’ha vist molt rarament i gairebé mai en públic. De fet, tan sols hi ha constància d’una sola fotografia seva. Són només uns pocs escollits, persones de confiança, els que han tingut l’ocasió de trobar-se amb ell.
En realitat, però, el poder dels vencedors en el conflicte està dividit en dos grans grups. D’una banda, al sud hi ha els partidaris del líder religiós i cofundador dels talibans mul·là Baradar, considerats tradicionalistes i conservadors. Al seu torn, hi ha un subgrup format pels deixebles del mul·là Yaqoob, fill del difunt mul·là Omar, fundador del moviment talibà. I, d’altra banda, hi ha els membres de la xarxa Haqqani, que és clarament la força dominant. Aquesta xarxa és una guerrilla altament organitzada fundada a principis de la dècada de 1970 i estretament vinculada, fins avui dia, als serveis secrets pakistanesos, que sempre han considerat els talibans una mena de brigada accessòria a l’Afganistan.
Anas Haqqani és un dels líders del grup i ens reunim amb ell al soterrani d’una fonda situada a l’antic barri governamental, davant d’una de les moltes filials que els serveis secrets tenen per tota la ciutat. “No tenim un govern perfecte”, explica, però “tot just som al principi”. Aleshores somriu suaument. “Almenys, Kabul ja és lliure i hi regna la pau.”
Haqqani té 28 anys i duu un turbant i unes ulleres grans que li atorguen un aspecte acadèmic. S’ha passat vuit anys dedicat als estudis islàmics i no ha vist gaire res de la resta del món. Tanmateix, se’l considera el diplomàtic de la xarxa i a Qatar en va ser el representant durant les negociacions amb els Estats Units. Li agrada molt el futbol i és seguidor del Bayern de Munich, sobretot d’un jugador, Bastian Schweinsteiger.
El seu germà, Sirajuddin Haqqani, s’ocupa dels serveis secrets i de la policia. De fet, es podria dir que Kabul està en mans dels Haqqani. A la sala on ens trobem hi ha diverses butaques de tons daurats i resplendents. “Tot això ens ho han deixat els americans”, explica. Els tot terreny Humvee que hi ha als punts de control, també, igual que les armes de bona part del personal que hi ha estacionat. Tot és material que els Estats Units molt amablement va deixar-los quan les forces d’ocupació van marxar gairebé a empentes i rodolons.
Ara, els guerrers de la xarxa Haqqani poden patrullar els carrers armats fins a les dents. Són fàcils de reconèixer: duen gorres brodades o turbants bufats per sota dels quals solen sobresortir flocs de cabells negres i es pinten el voltant dels ulls de color negre, amb alcofoll, per imitar l’aspecte del profeta, segons diuen.
Per saber fins a quin punt la victòria dels talibans depèn dels Haqqani, n’hi ha prou de fer un cop d’ull als informes dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units. Deu anys enrere, els EUA va considerar el grup una organització terrorista i se’ls acusa d’haver col·laborat, entre altres, amb els extremistes d’Al-Qaeda. L’FBI, de fet, té preu posat al cap del ministre d’Afers Interiors, Sirajuddin Haqqani: deu milions de dòlars.
Es considera que el grup és responsable de milers de morts en atemptats terroristes. Entre altres, un atemptat amb explosius contra l’ambaixada alemanya a Kabul, el maig del 2017. Hi van morir més de 100 persones i centenars van resultar ferides.
Anas Haqqani se sent corresponsable de la mort de civils? En escoltar la pregunta, sospira. “Fa preguntes com si fos un agent.” Els Estats Units i els seus socis van “imposar” la guerra als talibans, diu. “Tots dos bàndols s’han atacat mútuament.” Ell mateix es dedica a estudiar la religió, és poeta i li agrada escriure versos. “Jo no soc cap guerrer.”
L’11 de setembre del 2001, Anas Haqqani tenia set anys. La xarxa Haqqani va oferir refugi i amagatall a l’aleshores cap d’al-Qaeda, Ossama bin Laden, i als seus seguidors; i quan els Estats Units va bombardejar l’Afganistan, la família Haqqani va exiliar-se al Pakistan. La majoria dels seus parents s’hi van quedar fins al passat mes d’agost, però Anas va ser detingut el 2014 quan tornava d’un viatge a Qatar. El van traslladar a Kabul i dues instàncies judicials el van condemnar a mort per la seva implicació en diversos intents d’atemptat. Va recórrer les acusacions i al final, més que no pas sort, va tenir accés a les persones adequades. La sentència no es va arribar a executar.
La guerra dels Haqqani discorre clarament en paral·lel a la història de la guerra d’Occident a la regió de l’Hindu Kush. Durant anys, els Haqqani van formar part del bàndol perdedor, però avui dia s’han girat les tornes. Des del retorn dels talibans, Kabul sembla ser un lloc realment més tranquil, com a mínim a primer cop d’ull. Tanmateix, mentre els talibans assaboreixen la victòria, moltes i molts a la ciutat han vist com la seva seguretat s’esvaïa, sobretot aquells que no pertanyen a l’ètnia paixtu o que van néixer, casualment, essent dones. La politòloga Aziza Hamidi és una d’elles i fins fa un any s’ocupava de qüestions d’igualtat en un ministeri.
Ens trobem amb Hamidi en un restaurant a l’aire lliure a Kabul. Té 32 anys i no està casada. Ha invertit tots els seus diners i el seu temps en la seva carrera acadèmica i professional, explica, en aconseguir ser autosuficient. No vol que utilitzem el seu nom real per por de les repressions. La seva família té quatre membres i ella era l’única amb ingressos. Al ministeri s’encarregava de contractar personal, tenia el seu propi pressupost i supervisava projectes ella tota sola. “Se m’escoltava”, diu.
I aleshores van arribar els talibans. “El càrrec que ocupava va desaparèixer”, i el salari va quedar reduït a una quarta part. Ara va al ministeri un cop al mes i firma quatre papers per demostrar que ha anat a treballar i, així, els talibans podem demostrar que el seu govern compta amb les dones. Oculta el cos sota una túnica, una abaia de color negre que li dissimula completament la figura. Del vel només en sobresurt una petita part de les ulleres. “Em sento anul·lada”, diu Hamidi. “Si no tingués família, em calaria foc”, diu, sanglotant.
El que li ha passat a ella és el mateix que els ha passat a moltes altres dones de Kabul que havien guanyat confiança al llarg dels vint anys de control occidental. Ara veuen que les portes se’ls han tancat i Hamidi no és l’única que tem que la situació va per llarg. Moltes dones han optat pel silenci després d’haver vist com se les atacava amb gas lacrimogen i se les humiliava a garrotades per participar en manifestacions contra els talibans. Poques són les que continuen lluitant com l’estudiant que de nit es dedica a recórrer els carrers de Kabul i esmuny cartes per sota les portes d’hospitals i d’universitats. “Lluitem. Mort als talibans”, posa a les cartes.
Molts afganesos posen grans esperances en Occident. De nou. Els Estats Units —i també Alemanya— poden utilitzar els ajuts econòmics i els ajuts a la reconstrucció per pressionar els nous governants de l’Afganistan. Això és, com a mínim, el que pensen molts locals. Justament ara que la situació és més dramàtica es podria aprofitar per imposar certes condicions a la recepció d’ajuts de l’estranger. Des de la presa de poder dels talibans, es va tancar l’aixeta de les ajudes al desenvolupament. El Govern alemany no va ser una excepció, i això que, fins aquell moment, l’Afganistan era un dels principals receptors de les seves ajudes al desenvolupament.
Actualment, el 95% de la població no té accés a prou aliments. A finals de març, el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, va demanar que es posessin a disposició del país 4.000 milions de dòlars. Alemanya va avisar que n’hi posaria 200 milions i fa pocs dies es va fer efectiva una emissió en metàl·lic de 32 milions de dòlars d’ajuda humanitària que van arribar a la capital afganesa. El conflicte per repartir-se el poder, però, continua, i els Haqqani són i seran, probablement, els socis més dubtosos d’Occident. Tanmateix, tenen prou influència per canviar les coses: per permetre que les nenes tinguin accés a l’educació, per permetre que les dones tinguin, com a mínim, l’opció de participar en la vida.
Berlín ha tingut un “paper molt actiu” en el procés de pau del país, explica el diplomàtic Anas Haqqani. “Ara esperem que els alemanys mirin més enllà dels problemes menors i siguin valents i reactivin les nostres relacions bilaterals.” En altres paraules: confieu en nosaltres, doneu-nos diners i després podrem parlar del que sigui.
Amb tot, l’Afganistan no sembla pas que s’hagi de convertir en un lloc pacífic, ni tan sols amb ajudes. Ja fa temps que s’han organitzat moviments de resistència i, irònicament, qui disputa l’hegemonia dels talibans és un grup encara més extrem que no els considera prou religiosos. Estat Islàmic Província de Khorasan és una milícia que lluita contra els talibans des de l’any 2015 i s’ha fet notori arran dels seus atemptats. De fet, el 26 d’agost de l’any passat, pocs dies abans que els talibans declaressin la victòria, els seguidors d’aquesta facció van fer un atemptat kamikaze a l’aeroport de Kabul en el qual van morir més de 180 persones, entre els quals hi havia soldats dels Estats Units.
No gaire lluny de Kabul, antics soldats i membres del govern afgà s’han reagrupat sota el lideratge d’Ahmad Massud i s’oposen als talibans. Massud, de fet, és fill d’una llegenda entre els mujahidins que va lluitar contra el règim talibà a la dècada de 1990. Per ara, Massud i els seus partidaris es mouen i són actius per la vall del Panjshir, al nord-est de la capital. Si bé el seu pare era anomenat el “Lleó del Panjshir”, actualment, no és gens clar que el seu fill Ahmad disposi de prou armament, guerrers i suport, ni que estigui, ni tan sols, en posició d’enfrontar-se als Haqqani.
Els observadors parteixen de la idea que el país quedarà sota el control dels talibans i de grups terroristes, de clans i de milícies que s’enfronten els uns als altres i es disputen el territori. No és gens clar quant temps aguantaran els talibans al poder. Com a mínim a Kabul, però, ningú no en qüestiona el domini i mentre continuï així, els seus partidaris continuaran assumint la seva pròpia victòria.
Nakibullah Khaksar, el policia, és un d’aquests partidaris i explica tot orgullós que està molt content de tenir una feina després de vint anys “de resistència contra les forces d’ocupació”. Difondre les lleis d’Al·là li provoca una gran “satisfacció” i també està content de rebre els 10.000 afganis mensuals que són el seu salari com a policia (uns 100 euros). Khaksar és un dels humils beneficiaris del retorn dels talibans al poder. És un dels pocs guanyadors del conflicte. •
Susanne Koelbl
© Der Spiegel
Traducció de Laura Obradors