Una dona dorm a casa seva. És de nit, tot en silenci, quan, de sobte, un so la desperta. És un so estrany, concís, entre un tret i un cop fort contra alguna cosa. S’aixeca del llit, camina entre la penombra, mira què pot haver estat. Tot seguit, a fora es disparen les alarmes dels cotxes. Gens casualment, Apichatpong Weerasethakul ubica l’inici del seu darrer film, Memoria, entre el son i la vetlla, a camí de dos mons i del dubte que ens persegueix. L’escena inicial, simple en aparença i en concreció, dura deu minuts. A partir d’aquest moment, haurem acceptat el pacte i ens deixarem portar per una història que desconcerta, que obre opcions i les descabdella, que juga a embruixar-nos i a dislocar allò que esperem, en un film on el temps no es mostra de manera convencional.
A la pantalla hi ha imatge, però també so. El so marca la narrativitat, però també l’altera. Més que d’explicar-les, es tracta de llençar idees, tot fugint del procediment lineal. Ens cal intuïció. Si repassem el cinema del director tailandès, hi veiem l’equilibri entre absència i presència, entre ciència i ficció, entre espectres i metafísica, entre deliris i concrecions palpables. O la matèria dels somnis, allò que hem viscut i el subconscient reordena i revisa. Jessica (Tilda Swinton) està vivint el que veiem i de la manera com ho veiem? O somia? Cal reconfigurar les escenes en un ordre que no és l’ordre en què se’ns presenten? (fins i tot, en una escena, el doctor li pregunta a Jessica si coneix Salvador Dalí: “Dalí entén la bellesa d’aquest món”, li etziba). Estranyesa i fascinació, com a marques artístiques.
Estímul rere estímul, Memoria juga amb el temps, l’allargassa i el comprimeix, el capgira i el disloca per provocar-nos efectes i emocions. Plans molt llargs i de càmera fixa, que ens permeten veure què passa abans i després de l’acció concreta. I la interpretació de Tilda Swinton, hieràtica, incrèdula, però que també pot emocionar-se, que deambula com si no entengués res, a la recerca d’un sentit i d’un origen. Brillant, com ho són totes les peces: una germana malalta i després recuperada, una sala d’hospital, la pèrdua de memòria a curt termini; Hernán, un enginyer de so que ha de reproduir el so, la música, la improvisació; el gos, el restaurant, la consulta mèdica, els vius que potser eren morts; poemes sobre fongs i nits d’insomni, un crani de més de 6.000 anys perforat, la selva amazònica, la tribu que fa rituals per repel·lir la gent; i aquell qui percep, en tocar una persona, tot allò que ha viscut i viurà.
“Jo soc un disc dur, però tu ets una antena”, li diu Juan Ospina (Daniel Giménez Cacho) a Jessica. Al final, el so es materialitza: passat i futur en una imatge, en la fi d’una pel·lícula en forma de viatge sensorial i metafísic, de trànsit existencial: el temps, la mort, la raó de viure, les projeccions de totes les vides que contenim. Situada i rodada íntegrament a Colòmbia, Memoria és la primera obra d'Apichatpong lluny de Tailàndia, tant pel que fa a producció com a idioma (es combinen l’anglès i l’espanyol) i va guanyadora del premi del Jurat del Festival de Canes 2021.
Memoria
Direcció: Apichatpong Weerasethakul
Colòmbia, 2021
Durada: 136 minuts
Guió: Apichatpong Weerasethakul
Música: César López
Fotografia: Sayombhu Mukdeeprom
Repartiment: Tilda Swinton, Daniel Giménez Cacho, Jeanne Balibar, Juan Pablo Urrego, Elkin Díaz.
Drama