Ara fa tot just un any La Vanguardia explicava la sorpresa que s’havien dut els mossos d’esquadra en irrompre en un habitatge del barri barceloní de la Mina on les forces de seguretat estaven segures que s’ubicava una planta de marihuana. El comptador de consum d’electricitat tenia, de feia mesos, uns registres estranyaments alts, una pista indefectible per als mossos. Dins el pis, però, no hi havia cap cultiu il·legal, sinó un bloc de processadors a ple rendiment, dedicats a la mineria de criptomonedes. Els mossos havien errat la pista: aquell alt consum d’energia era, en realitat, producte d’una activitat lícita, en aquest cas, duta a terme pel fill de la propietària de la casa. Segons explicava en la seua crònica la periodista Maika Navarro, aquella no era la primera volta que els mossos s’equivocaven. Ja els havia ocorregut, segons explicava la periodista de La Vanguardia, en un vell hotel a Cambrils a principis de 2018. L’estiu d’aquell mateix, la història es va repetir a una nau industrial de Santa Perpètua de Mogoda, al Vallès Oriental.
Tot i ser considerada una tecnologia innovadora, en la mesura que “democratitza” i descentralitza les transaccions financeres i les inversions, el bitcoin i altres monedes tenen serioses implicacions ambientals. Són el que els experts anomenen una moneda “famolenca d’energia”. I si bé és cert que cap activitat humana no és innòcua i té impacte sobre el medi ambient, cada volta més veus alerten de la insostenibilitat del model de mineria a través del qual funciona aquesta tecnologia.
Qualsevol que vulga extraure actius competeix per resoldre un trencaclosques d’encriptació. El guanyador rep nous actius com a recompensa. I l’única manera de resoldre el puzle és fer funcionar programes d’ordinador de forma repetida i intensiva per obtenir la resposta correcta. Una persona fent ús d’aquests mecanismes no és un problema per al sistema. Però milers de criptoaddictes sí que ho són. Es calcula que cada transacció de bitcoin consumeix 1.173 quilowatts hora, això és més del que consumeix un nord-americà mitjà en tot un mes.
L’ús massiu, doncs, ha esdevingut, com més va, un problema que preocupa a les persones sensibilitzades amb el canvi climàtic, però també a les autoritats, que en el darrer lustre han vist com aquells llocs on es concentrava aquesta activitat registraven increments molt notoris —i insostenibles— de la demanda d’electricitat. Segons el Bitcoin Energy Consumption Index, la mineria d’aquesta moneda virtual a tot el món va consumir més energia que països com ara Noruega, Xile, Suïssa o Bolívia (vegeu el gràfic). Si al bitcoin se li sumen la segona criptomoneda més popular, Ethereum, es calcula que el consum d’energia duplica els registres de Suècia.
Aquest mateix organisme calcula que l’any 2019 (últim any amb dades de referència), la mineria de bitcoins va ser responsable de l’emissió de 65,4 megatones de CO2 a l’atmosfera. Això representa el 0,19% del total d’emissions del planeta. Pot no semblar molt, però la xifra agafa tota una altra dimensió si es té en compte que un país com Grècia va emetre 56,6 megatones. Seria també l’equivalent a fer 50 milions de voltes el viatge en avió entre Suècia i Tailàndia.
Miners del teclat
“Són xifres que no hauríem de menystenir”, adverteix Alex de Vries. Aquest investigador de l’Escola de Negocis i Economia de la Universitat Vrije d’Amsterdam va fundar digiconomist.net, un portal especialitzat en l’impacte que aquestes noves tecnologies tenen sobre el medi ambient. Ell i el seu equip van llançar a finals de 2016 el Bitcoin Energy Consumption Index, un registre de referència per a una qüestió que, fins aleshores, havia estat poc analitzada.
Les xifres no han parat de créixer, a mesura que les criptomonedes s’han popularitzat i han deixat de ser un camp vedat per als “friquis” informàtics. Hi ha gent que hi ha vist una font d’ingressos extra; uns altres simplement han fet d’això la seua feina. Internet va ple de consells i vídeos per a principiants i nounats en el món de la mineria. Perquè si bé els darrers mesos no han estat molt profitosos per als miners, els increments dels guanys han dut més i més persones a sumar-se a la competició. Això provoca, automàticament, que l’encriptació es faja més complicada. I això, alhora, comporta un major requeriment d’energia i, per tant més consum i més emissions contaminants a l’atmosfera. El que els investigadors detecten és que, com més alt és el preu del bitcoin, més emissions genera.
Els defensors d’aquesta tecnologia consideren que, al capdavall, totes les activitats humanes, també les finances més convencionals en l’àmbit transnacional, també tenen un impacte sobre el planeta. També en aquest cas, addueixen, calen ordinadors potents que, a qualsevol hora del dia, connecten totes les parts del planeta.
Alex de Vries, en canvi, matisa aquestes veus. “No s’ha de passar per alt que només Bitcoin a soles consumia la mateixa electricitat que tots els centres de dades combinats. Això inclou tots els servidors de l’estructura financera —explica—. La mineria de Bitcoin requereix més energia que els serveis de finances tradicionals per fer les seues operacions. El sistema financer tradicional fa un poc més de 700 milions de pagaments l’any. I Bitcoin està utilitzant més energia que el sistema financer tradicional per fer 100 milions de transaccions, això és el 0,012% del global de pagaments digitals. Aquesta és la raó per la qual hi ha tanta diferència entre la petjada de carboni del bitcoin i la petjada que, posem per cas, té un pagament convencional amb Visa”. Els càlculs de De Vries i el seu equip és que la petjada de carboni d’una sola transacció amb bitcoin equival a 735.000 transaccions amb Visa.
Paradoxa a Plattsburgh
No és, però, només en l’àmbit del medi ambient que les repercussions dels bitcoins preocupen. També en el de la disponibilitat i el consum. Plattsburgh és un cas paradigmàtic. Durant molt de temps, aquesta ciutat de l’estat de Nova York, va tindre l’energia més barata dels Estats Units, gràcies a l’energia hidroelèctrica generada pel Niagara. El 2017 la companyia Coinmint, dedicada a la mineria a gran escala, va decidir obrir allí una seu. Aquell any començà a funcionar i els mitjans de comunicació començaren a parlar de Plattsburgh com el Silicon Valley de les criptomònades. Els registres no paraven de créixer.
No tot, però, era bufar i fer ampolles. El gener de 2018 tingué lloc una onada de fred, circumstància que va dur molts ciutadans a encendre la calefacció. La demanda es disparà. No van passar moltes hores abans que la ciutat superara la seua quota d’energia hidroelèctrica. Això va obligar a comprar energia d’altres fonts a preus molt més elevats. Per a una llar mitjana, la factura mensual s’apujà entre 30 i 40 euros. Un temps després, la Comissió de Serveis Públics de Nova York va decidir crear una clàusula addicional a la seua normativa per tal que els usuaris que feren un ús energètic més intensiu pagaren tarifes més clares. Coinmint ha batallat legalment durant força temps per no haver de pagar el poc més de milió d’euros que li exigeixen les autoritats locals per estar radicada dins el seu territori.
Problemes com els registrats a Plattsburgh s’estan donant, en una altra escala, a moltes altres zones del planeta, fins al punt que alguns territoris han decidit posar-hi límits. És el cas del Quebec, que ha limitat la potència disponible per a la mineria de criptomònades fins als 688 megawatts. Països com el Kazakhstan, on ha acabat refugiant-se una part de la mineria vetada a la Xina —país molt restrictiu en aquesta matèria—, han experimentat un creixement molt notable del consum d’energia i, per tant, de la seua petjada de carboni. Per a països com el Salvador, el consum d’energia per part de la xarxa Bitcoin representa al voltant de 13 voltes el que el país sencer utilitza. Segons els estudis més recents de la Universitat de Cambridge, només el 20% del total d’energia consumit en la tecnologia de la criptomoneda prové d’energies renovables. En la regió d’Àsia-Pacífic, per exemple, el 65% de l’energia procedeix del carbó, mentre que la gasolina representa el 33% a l’Amèrica Llatina i el Carib. A Europa, la hidroelèctrica és la majoritària (60%).
Fet i fet, planteja molts interrogants sobre la viabilitat d’aquesta activitat, a primera vista innòcua i els seus beneficis en termes col·lectius. L’informe “Bitcoin, ús d’energia i canvi climàtic”, publicat per la Fundació Friedrich Ebert així ho assegura. “Es creu de forma errònia que són els miners els qui paguen les factures d’energia perquè el Bitcoin funcione. Però això no és del tot cert, si tenim en compte que utilitzen combustibles que són subsidiats pels estats, tant els que provenen de fonts d’energies renovables com els que provenen de carbó o fòssils”, adverteixen. L’Autoritat Financera Supervisora de Suècia ha advertit que la tecnologia de les criptomonedes qüestiona la viabilitat de la transició energètica.
De fet, l’abril de 2021 alguns dels actors que intervenen en la mineria del Bitcoin van signar el Crypto Climate Accord, en el qual es comprometen que el 100% de l’energia que consumiran procedirà de fonts netes.
No s’ha de perdre de vista tampoc que, si bé hi ha la falsa idea que els xicotets usuaris són el pal de paller d’aquest negoci, les grans empreses mineres que operen en el món són corporacions multinacionals que miren d’instal·lar-se allà on l’energia els resulta més barata, sense internalitzar els impactes ni costos mediambientals que generen en el territori. Es reprodueix, doncs, el model extractivista que determina altres activitats econòmiques convencionals.
La simpatia amb què durant algun temps es va mirar aquesta activitat, doncs, s’ha tornat en suspicàcia. El campi qui pugui que s’ha instal·lat en aquest sector preocupa als reguladors financers, però també ha començat a preocupar en termes de sostenibilitat. Són les externalitats inesperades. La prohibició, però, no és la solució, avisa De Vries. “El més adient probablement seria introduir mecanismes de regulació per als actors que hi intervenen, de manera que esdevinguen inversions menys atractives —explica aquest investigador—. La varietat d’opcions és àmplia i pot anar des d’impostos mediambientals fins a prohibicions de determinades criptomonedes. El que està demostrat és que com més es redueix l’atractiu d’aquesta tecnologia, menys contaminació es produeix”.