Catherine Deneuve, Cate Blanchett i Jennifer Aniston havien anat al Louvre d’Abu Dhabi. També l’actriu Léa Seydoux i el dissenyador de moda, Jean Paul Gautier. És comprensible perquè és poc freqüent ser convidat a sopar al Louvre, com aquella nit d’abril en què es van col·locar tres llargues taules en una sala que hi havia al mig del museu, molt a prop de l’obra de Mona Lisa.
El motiu era el següent: s’hi anava a presentar “Masters Collection”. No era una col·lecció de quadres, sinó una col·lecció de bosses de Louis Vuitton dissenyada per l’artista Jeff Koons. Ell mateix va estampar a les bosses obres mestres de Leonardo da Vinci, Rubens i Tiziano, i els va posar nanses de color turquesa i vermell. A més, va declarar que tot allò que era kitsch era una obra d’art.
Els convidats estaven encantats. També els amfitrions: el director del Louvre, Jean-Luc Martinez, i el director de Louis Vuitton, Bernard Arnault, que van demostrar en aquesta vetllada que no s’ha d’excloure l'alta cultura, el luxe i el glamur. Tot va passar fa cinc anys, però l'esdeveniment de Vuitton al Louvre és una estratègia que Martinez ha fet servir des que va assumir el càrrec el 2013. Per a ell, el Louvre no només era el museu més gran del món, sinó també una marca amb què es podien guanyar moltíssims diners.
De manera força desenfrenada, Martinez va col·laborar amb marques com Dior, Uniqlo i l'Hotel Ritz de París durant el seu mandat. L'empresa d'automòbils DS va llançar el 2020 una edició limitada d'un SUV anomenat Crossback Louvre, amb un gravat a làser de la piràmide del Louvre als seus retrovisors exteriors negres. Sembla que la comercialització de l'art i la cultura no tenen límits. Martinez no només ha estat criticat una vegada i una altra per això, sinó també per la seva actuació autoritària i la seva falta d'experiència: mai havia dirigit un museu abans de fer-se càrrec del Louvre.
Malgrat els desitjos de Martinez, a qui li agradava afirmar que era un bon gerent, el president de França, Emmanuel Macron, que és l'encarregat de nomenar els directors dels grans museus, va renovar el contracte de Martínez el 2021. Com a consol, va nomenar Martinez ambaixador internacional del patrimoni cultural del país. Des de llavors, és responsable de la cooperació transnacional, però també, precisament, de la devolució de les obres d'art robades.
L’imprevist que va afectar el món de l’art francès es va produir el 23 de maig, concretament un dilluns. Martinez va romandre tres dies en presó preventiva i la fiscalia va obrir una investigació contra ell. Les autoritats, que investiguen el cas des del 2018, l'acusen de ser còmplice d'una estafa organitzada i d'ocultar la procedència dels béns que havien estat adquirits de forma il·legal. Es diu que Martinez "va fer els ulls grossos" davant els objectes que tenien una procedència qüestionable, en el moment en què va comprar obres d'art per al Museu del Louvre d'Abu Dhabi. Concretament, es tracta d'una estela funerària egípcia de granit rosa de l'època del rei Tutankamon. El 2016, l'estela va ser adquirida, juntament amb quatre objectes més d'Egipte, per al nou museu d'Abu Dhabi per 8,5 milions d'euros. En total, Abu Dhabi va invertir més de 50 milions d'euros a les peces egípcies.
En aquell moment, el director del Louvre formava part d'una comissió i la seva tasca era comprovar l'autenticitat i la procedència de les obres d'art. França ja havia signat un acord de cooperació amb els Emirats Àrabs Units el 2007: la cultura francesa també seria present al golf Pèrsic. L'acord va ser signat pel ministre de Cultura del país i s’hi establia la construcció d'un clon del Louvre. Els emirats es van encarregar de finançar el nou museu, mentre que el Louvre va assessorar sobre les adquisicions per a la nova col·lecció, va coordinar els préstecs i va formar l'equip del museu in situ. El 2017 es va inaugurar el Louvre Abu Dhabi amb la presència de Macron: va ser dissenyat per l'arquitecte estrella Jean Nouvel i semblava totalment francès.
Des del principi, el Louvre del golf Pèrsic no ha estat una sucursal del Louvre de París, sinó una clàssica franquícia. Els emirats van pagar 400 milions d'euros pels drets de la marca, que inicialment van adquirir fins al 2037. El mes de desembre passat, es va renovar el contracte per deu anys més per 165 milions d'euros. Tot això va fer que molts s'oposessin al projecte, fins i tot als seus inicis. "El patrimoni cultural de França s'està venent", deien les crítiques.
Ara això es torna a promoure a través de les acusacions contra Jean-Luc Martinez. En realitat, l'estela funerària egípcia i altres objectes que han generat controvèrsia són autèntics. Malgrat això, es diu que s’han obtingut de manera il·legal, a diferència del que s’indica als documents d'origen. Si es confirmen les acusacions, l'exdirector del Louvre hauria accedit a comprar obres d'art al mercat negre. Sabent-ho o no, ningú no ho pot dir avui dia. L'acusat, Jean-Luc Martinez, que ja ha estat posat en llibertat sota certes condicions, ha fet que els seus advocats neguin totes les acusacions.
Fonts properes a ell afirmen que si es realitzés un procés judicial, podria durar un o dos anys. Això danyaria durant molt de temps la imatge del Louvre, així com la del gestor de les obres d'art, en cas que les acusacions no tinguin fonament. Tot i això, i si l'home que dirigeix el museu més gran del món hagués format part d'una estafa d'obres d'art organitzada?
L’egiptòleg francès, Marc Gabolde, que també era professor a la Universitat de Montpeller, explica per telèfon que li van sorgir els primers dubtes a finals de 2018, dos anys després de la compra de l’estela de la tomba de Tutankamon per al Museu d’Abu Dhabi. En aquell moment, Gabolde va rebre l'encàrrec de realitzar un peritatge científic de l'estela. Va descobrir mitjançant els documents oficials d’origen que el comerciant egipci, Habib Tawadros, va vendre l'estela el 1933 al col·leccionista alemany, Johannes Behrens.
Gabolde afirma que va començar a sospitar en aquell moment perquè els dos noms ja havien aparegut en un altre expedient qüestionable, després de vendre el sarcòfag d'or d'un sacerdot egipci al Museu Metropolità d'Art de Nova York. “Això em va alertar que alguna cosa no estava bé”, diu Gabolde.
El Museu Metropolità va comprar el 2017 el sarcòfag per 4 milions de dòlars. Tot i això, al cap de dos anys, el museu el va tornar amb disculpes a Egipte perquè, poc després de la seva adquisició, van sorgir dubtes sobre la seva procedència. A diferència del que s'afirma als documents, l'objecte no va sortir del país el 1971 de manera legal, sinó que va ser robat, probablement durant els disturbis de la Primavera Àrab del 2011.
Els dos marxants d’art que van maquinar en aquell moment la transacció són Christophe Kunicki i Roben Dib. El primer és libanès i el segon alemany, d'origen libanès. Tots dos estan acusats d’haver falsificat els documents d’exportació i ara la justícia els està investigant. Els noms de Kunicki i Dib també apareixen a la compra de l'estela funerària per a Abu Dhabi i de quatre objectes més procedents d'Egipte per al museu del golf pèrsic. Aquest descobriment va portar l'egiptòleg Gabolde a iniciar noves investigacions.
El febrer del 2019, Gabolde va compartir els seus dubtes amb dos famosos egiptòlegs del Louvre. Més tard, va ser remès a la direcció del Museu d'Abu Dhabi, on ara n'és el responsable. Després d'això, no va passar res durant molt de temps. Un any després, la fiscalia de París va iniciar oficialment una investigació contra el marxant d’art, Christophe Kunicki. Fa tres mesos, Roben Dib va viatjar voluntàriament a París per declarar. Després, va ser detingut i acusat d’emblanquiment de diners i d’estafa organitzada. Tot i això, ell mateix nega totes les acusacions.
Ara la gran pregunta és la següent: Què sabia de tot això l'exdirector del Louvre, Jean-luc Martinez? Formava part d'una xarxa mafiosa de comerç d'obres d'art o simplement no va comprovar amb diligència l'origen dels objectes egipcis? Martinez prové d'un entorn humil: la seva mare era portera i el seu pare, carter. Aquells que el coneixen afirmen que sempre li ha impressionat les grans sumes de diners.
El periodista de la revista d'art “The art Newspaper”, Vincent Noce, fa quatre anys que s'ocupa de l'assumpte. “Les coses no són tan senzilles com s’insinua ara a moltes publicacions”, diu Noce. En el moment en què els objectes d'art egipci van ser comprats per al Louvre d'Abu Dhabi, ningú no coneixia els noms de Kunicki i Dib. "Només van sortir a la llum a l'informe dels investigadors nord-americans sobre el sarcòfag daurat del Museu Metropolità d'Art, el qual es va publicar el maig del 2019. A més, com es pot comprovar l'autenticitat dels documents d'exportació del segle passat, d'una època de la qual no hi ha documents que es puguin consultar als arxius?”, diu el periodista.
Ara el Louvre de París i el Louvre d'Abu Dhabi són actors civils al procediment. “És important que els seus clients d'Abu Dhabi s'aclareixin. S'han convertit en víctimes de l’estafa, i, des del principi, han estat meticulosos, i han actuat de manera ètica i exemplar per no ser atacats. Fins i tot, no volen que se'ls parli ara sobre negocis tèrbols”, diu l'advocat, Jean-Jaques Neuer.
Jean-Jaques Neuer està especialitzat en qüestions de l'art: s'ocupa dels patrimonis de Picasso, Yves Klein i Giacometti, entre d'altres. "Sigui quin sigui el resultat d'aquest assumpte, ja té una importància excepcional la gravetat dels fets i els protagonistes implicats per la seva magnitud", diu Neuer.
Probablement, això també farà que els museus nacionals de França hagin de qüestionar la política de franquícia. No només el Louvre té sucursals a l'estranger, sinó també el Centre Pompidou, que en va obrir una a Xangai el novembre de 2019. Totes les obres que s'hi exposin hauran de ser prèviament aprovades per les autoritats xineses. Amb això, els francesos s'exposen a una situació on s'enfronten dos conceptes irreconciliables: la llibertat de l'art i la censura de l'estat.
“La qüestió és per quin motiu fem aquestes exportacions culturals”, diu Jean-Michel Tobelem, un professor de la Universitat de París I Panteó-Sorbona que fa anys que treballa en la gestió dels museus. El Louvre té un pressupost anual de 250 milions d'euros. Realment encara necessita els milions d'Abu Dhabi i els diners de les col·laboracions amb les marques de luxe, les quals comercialitzen i trivialitzen el nostre patrimoni cultural? Si és així, per a què realment?
Aquest edifici pertany als francesos, els quals tenen dret a una plena transparència, diu Tobelem furiós. “El Louvre es finança amb diners públics i ara ha de donar compte del que ha passat. Aquest principi ens acompanya des de la Revolució Francesa”, afirma Tobelem. De tota manera, això es considera invendible.
Traducció de Maria Zafra