Sergio Ramírez: «Sandino veuria una caricatura en el govern de Daniel Ortega»

L'escriptor Sergio Ramírez (Masatepe, 1942) va ser vicepresident de Nicaragua entre els anys 1985 i 1990, acompanyant el president Daniel Ortega. Avui observa amb certa resignació com la revolució sandinista ha degenerat en un règim molt semblant a la dictadura que va tombar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquest diumenge se celebren eleccions generals a Nicaragua. Amb tots els poders de l'Estat -entre ells l'electoral i el judicial- controlats pel president Daniel Ortega, no s'hi espera cap gran sorpresa. Boicotejades activament per l'oposició -vetada en els comicis i expulsada de l'Assemblea Nacional-, que ha fet una crida a l'abstenció massiva, ni tan sols comptaran amb observadors internacionals. Ni l'Organització d'Estats Americans (OEA) ni la Unió Europea hi poden enviar missions de supervisió. Ortega els considera "pocavergonyes". A hores d'ara poca gent fora de Nicaragua s'atreveix a legitimar el procés electoral. El sandinisme ja fa temps que va deixar d'enamorar fins i tot els partits d'esquerres.


Mario Vargas Llosa, a 'Conversación en La Catedral', es preguntava "en qué momento se jodió el Perú". Quan li va passar a Nicaragua?


Quan la revolució va fracassar. Va ser la gran oportunitat de transformar el país i modernitzar-lo, però va ser malbaratada. Va pesar la ideologia apresa dels manuals. El primer error va ser pensar que l'enemistat a mort amb els Estats Units era una qüestió de principis, el mateix que pensava Reagan de la revolució. Després, la inexperiència juvenil, l'arrogància de principiants, l'afecció sentimental al model cubà, la falta de tolerància... La història es repeteix constantment a Nicaragua.


Té la sensació que va enderrocar-se un règim, la dictadura dels Somoza, per a instaurar-ne un altre d'igual?


Aquesta és la terrible naturalesa de la història de Nicaragua, una roda que gira fins a quedar-se en el mateix lloc. Però Ortega controla més del que Somoza va ser capaç de controlar. Té en les seves mans, a més a més dels poders de l'Estat i les forces de seguretat, les cambres empresarials, les universitats públiques (que sempre van ser focus de rebel·lió contra Somoza), els sindicats... Ha eliminat els partits de l'oposició i els ha tret de l'Assemblea Nacional. Domina totes les estacions de ràdio i televisió, excepte una, i tan sols hi ha un diari imprès independent. A més a més, els governs municipals estan tots sota el seu control. Només li falta controlar l'Església Catòlica, amb la qual encara no ha pogut però ho intenta.


Què ha permès arribar fins aquí?


En primer lloc, la manipulació política. Ortega va guanyar les eleccions el 2005 amb poc més del 30% dels vots gràcies a un pacte amb Arnoldo Alemán, cap del Partit Liberal, que li va aplanar el camí a través d'una reforma constitucional que permet guanyar en primera volta amb pocs vots. Tot a canvi de retirar a Alemán la condemna que pesava sobre ell per blanqueig i corrupció. Perquè Ortega controla fins i tot els tribunals de justícia. A partir d'aquí, ha construït una majoria basada en el clientelisme, fent servir els diners del petroli veneçolà, prop de 5.000 milions de dòlars regalats per Hugo Chávez.


Ara assistim a unes eleccions sense oposició, sense observadors internacionals, sense un poder electoral en el qual confiar...


De fet, no hi ha hagut ni campanya electoral a Nicaragua. No hi ha hagut manifestacions polítiques als carrers, ni mítings, ni propaganda visual als carrers, ni debats per televisió entre els candidats. Tampoc veurem cues de gent votant el dia de les eleccions.

El frau ja està preparat prèviament. Els candidats que competeixen contra Daniel Ortega són falsos i ningú els coneix. Guanyarà per més del 70% dels vots i tindrà gairebé tota l'Assemblea Nacional. El partit d'Alemán rebrà com a regal ser la mínima segona força. Però el poder absolut porta la llavor de la descomposició. En res bo acabarà això. Ja hem vist aquesta pel·lícula, a Nicaragua.


S'ha atorgat tots els poders de l'Estat?


No se n'ha deixat cap. És una operació política de control i acaparament mai vista abans al país. Cap ministre pot fer la més mínima declaració. La primera dama, ara candidata a vicepresidenta, és l'única portaveu autoritzada que emet fins i tot els comunicats meteorològics. Ningú més que ella pot anunciar que ha tremolat la terra i el grau del sisme. I les dades de la matrícula escolar, el preu dels aliments... La resta de funcionaris són muts, no existeixen, no tenen nom. Són simples operadors.


Quina retòrica sosté tot això?


La pàtria socialista, cristiana i solidària. Eslògans trets d'oracions religioses. Revolució o mort. I antiimperialisme quan convé...


Però hi ha qui compra encara aquests discursos?


No hi ha manera de saber quin és el suport real d'Ortega, tot i que em sembla que guanyaria sense necessitat de frau i de tota l'operació de despullament democràtic que ha muntat en els últims mesos. El silenci impera, com a conseqüència de la por. A un enquestador ningú li diu la veritat.


Quin paper juga la dona d'Ortega i candidata a vicepresidenta, Rosario Murillo?


Ella és la portaveu única, la primera ministra, la cap de la propaganda.


Volen ser com els Perón a l'Argentina?


Evita o Isabel? Jo crec que seria més aviat com Evita. Però a ella l'Exèrcit no li va deixar ser vicepresidenta.


Hi ha qui parla d'una dictadura dinàstica.


Anem pel camí d'un model que es repeteix constantment a Nicaragua: el del poder únic que tot ho controla i que té al capdavant un cabdill insubstituïble que no confia en ningú més que els seus: la seva dona, els seus fills... Perquè més enllà tem la traïció de qualsevol que no tingui amb ell el vincle de sang. Que Daniel Ortega aconsegueixi entronitzar la seva pròpia dona com a successora, encara està per veure's, però és la seva clara intenció.


Mentrestant, el 48% de la població continua subsistint amb menys de dos dòlars al dia...


Perquè el que hem tingut és populisme sonor, propaganda. Però les estructures socials no han canviat res en deu anys. No només la meitat viu amb menys de dos dòlars al dia, sinó que el 70% de la població té avui llocs de treball informals.


Vostè diu que el credo del sandinisme va inspirar-se en tres principis: democràcia, justícia econòmica i sobirania nacional. Els dos primers entenc que no s'han aconseguit. I el tercer?


Caldria preguntar-li a Wang Ying, l'empresari xinès mediocre que és propietari de bona part del territori nacional, que li va ser concedit a través d'un tractat, sense pagar res per ell. El moviment camperol de Francisca Ramírez, pràcticament l'única opositora, ha posat el dit a la nafra: un govern sandinista entrega sobirania a un estranger. És justament contra el que va lluitar Sandino.


La comunitat internacional ha dit res?


Fins que no va posar-se en marxa aquesta operació d'assalt a la democràcia -la poca que hi havia-, ningú no es preocupava per Nicaragua. Avui el país està en tots els mitjans. El Congrés dels Estats Units ha aprovat per unanimitat una llei, la Nica Act, que sancionarà econòmicament Ortega. Cap congressista sortirà a defensar-lo. Tampoc cap governant europeu ni mitjà de comunicació. Ni tan sols els partits d'esquerres. No tindrà legitimitat després d'aquestes eleccions. Aquest és el seu principal problema.


És comparable a la situació de Veneçuela?


Maduro viu una crisi terminal; Ortega, no. Encara té espai ni que sigui per a recompondre la situació política. Però no ho farà perquè la seva ideologia és la del partit únic. I contra això acabarà xocant la comunitat internacional. I en reduir-se el seu espai econòmic, de cooperació financera, per falta de democràcia, vindrà la crisi de la inversió estrangera, de caiguda macroeconòmica, de falta de divises. Aquest és un país petit i amb poc tenim una crisi.


Vostè, que és sandinista, què creu que faria Sandino si aixequés el cap?


El que és segur és que no reconeixeria aquest govern com a inspiració seva. En tot cas hi veuria una caricatura.


S'hi veu llum al final del túnel?


N'hi ha, de llum. Diu el Popol Vuh, el llibre sagrat dels quitxés, que quan més fosc sembla és quan es farà de dia. Crec que veurem restablerta la democràcia a Nicaragua. Quan, no ho sé. Però jo ho veuré.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.