Kiril Kretxetov encara recorda el moment en què va veure el sobre dins la bústia. Era de color blanc i vermell i hi havia una crida: l’endemà s’havia de presentar a l’oficina d’allistament del seu districte. «Merda, ara em faran anar a Ucraïna», va renegar. Per telèfon ens explica que va tenir por.
Kretxetov té 35 anys, treballa al sector de la construcció i és pare d’una nena de dos anys. Viu a Nijni Nóvgorod, una ciutat situada a set hores de cotxe a l’est de Moscou. Parla ràpid i ens demana que no l’anomenem pel seu nom real per raons de seguretat. Fa deu anys, Kretxetov va finalitzar el servei militar en una brigada de forces especials dels serveis d’intel·ligència militars de Rússia, el GRU. Actualment és caporal primer de la reserva. De fet, setmanes abans de rebre la carta, havia rebut un missatge a través del servei de missatgeria Viber on hi deia: «Kiril Ivànovitx Kretxetov, la 10a brigada de les forces especials del GRU del territori de Krasnodar l’espera.» Kretxetov va esborrar el missatge. «Prou que sé que molts dels nostres nanos es moren, a Ucraïna.» Ho llegeix a Telegram. «A la televisió són tot mentides.»
Amb tot, el sobre sobreescrit amb «Correspondència militar» semblava ser clarament més vinculant que un missatge al mòbil. Així, doncs, Kretxetov va acudir a l’oficina d’allistament, on el van dur davant del responsable de l’administració. On s’havia ficat, tot aquest temps, va preguntar-li. «El necessitem.» Acte seguit, li va posar un document davant, un contracte. Li prometien una paga mensual de 300.000 rubles, uns 4.500 euros; més de set vegades el salari mitjà de la regió.
«Ompli el document, esculli si vol estar-s’hi tres mesos, sis o dotze i firmi aquí», va indicar-li el funcionari de l’exèrcit. Kretxetov va negar amb el cap. «I qui s’ocuparà de la meva família quan torni dins d’un taüt?» Els seus pares tenen més de 70 anys i la seva mare està malalta. Tant bon punt el funcionari es va adonar que no podria convèncer-lo, va canviar el contracte per un full en blanc i va ordenar al reservista que anotés els motius pels quals no volia lluitar per Rússia. Un cop fet això, se’n va poder anar.
D’entrada, Kretxetov va pensar que l’exèrcit només convocava aquells que havien sigut part de les forces especials, com ell. Ara sap, però, que molts homes de Nijni Nóvgorod van rebre una crida com aquella. «Aquí escriuen a tothom que hagi fet el servei militar.»
El relat de Kiril Kretxetov il·lustra fins a quin punt l’exèrcit rus necessita soldats urgentment. La guerra contra Ucraïna, que a Rússia oficialment s’ha d’anomenar «operació militar especial per a la protecció del Donbass», ja fa gairebé quatre mesos que dura. Les tropes de Putin han patit grans pèrdues i una part significativa de les forces armades del país està destinada a l’ofensiva: l’exèrcit de terra, unitats aerotransportades, les forces aèries, la marina i la guàrdia nacional. L’exercit necessita més reserves. Ja es va haver de retirar de les regions de Kíiv i de Khàrkiv, i al Donbass recorre clarament la força bruta. I enmig d’aquesta guerra de desgast, cada dia moren desenes de soldats en tots dos bàndols.
Els nous soldats, però, no només es recluten a Nijni Nóvgorod, al centre del país. Es convoquen els homes en edat per a lluitar arreu del territori, des de Kaliningrad, a l’extrem occidental, fins a la província d’Amur, a l’est. La reserva militar russa està formada, com a mínim, per dos milions de russos. Les xifres exactes estan considerades un secret d’estat.
Ara, l’exèrcit rus se serveix de tots els seus mitjans per obtenir la reserva de soldats que necessita. I ho fa buscant la manera d’atreure’ls, amb amenaces o enviant massivament cartes als reservistes per simular una mobilització. I més d’un s’hi apunta per por i desconeixement, en pensar-se que es tracta d’una lleva.
Tanmateix, una lleva només pot fer-se oficial si Putin anuncia una mobilització general. Això, però, implicaria reconèixer indirectament la debilitat de les forces armades, que abans de l’ofensiva eren considerades molt superiors a l’exèrcit ucraïnès. A més, una mobilització general encara tindria una altra conseqüència, una de més feixuga, i és que la guerra trucaria a la porta de les llars russes i, això, el Kremlin ho vol evitar sigui com sigui. Per aquest motiu el que està tenint lloc és una mobilització encoberta.
Quinze setmanes després de l’inici de la guerra, la vida a Rússia ha de continuar tan plàcida com sigui possible. Ara per ara, se’n surten prou bé. La majoria de la població continua donant suport a «l’operació especial» i molts prefereixen no veure què està fent el seu propi exèrcit a Ucraïna. La mort i el dolor es neguen o s’ignoren. Els propis caiguts s’honren com a autèntics herois, se’ls atorguen medalles pòstumes i es posen els seus noms fins i tot a carrers. Els seus retrats s’exposen en grans cartells: són «els herois de la victòria».
Amb tot, no sembla que la guerra d’Ucraïna hagi causat gaire furor ciutadà. Així, doncs, les oficines de reclutament es troben davant d’un dilema, ja que naturalment han de complir unes quotes, tal com mostra un escrit oficial fet públic de la regió de Transbaikàlia, a l’extrem oriental del país. Fins i tot els juristes especialistes en drets humans creuen que Moscou ordena als funcionaris militars quants homes han de reclutar per enviar-los a la guerra.
De fet, per poder arribar a més persones, el parlament ha recorregut a un procediment legislatiu ràpid per augmentar el límit d’edat dels soldats contractats. Actualment, els ciutadans de fins a 65 anys poden firmar un contracte amb l’exèrcit. Abans, l’edat màxima era de 40 anys.
El més sorprenent, però, són les condicions que se’ls ofereixen. Als nous soldats se’ls promet una paga mínima de 200.000 rubles al mes (uns 3.000 euros), una quantitat que, fins ara, només rebien les tropes paramilitars com les del grup Wagner. Segons el nivell d’especialització, el rang i l’experiència, la paga pot ser encara més alta, com en el cas de Kiril Kretxetov, de Nijni Nóvgorod. A més a més, Putin va ordenar que les famílies dels soldats caiguts rebrien més de 12 milions de rubles, que són uns 190.000 euros.
Aquesta estratègia sembla tenir més efecte lluny de les grans ciutats, tal com confirma Serguei Krivenko, director de l’organització per a la defensa dels drets humans «Ciutadans. Exèrcit. Dret». A les províncies hi ha prou persones disposades a lluitar; tantes que fins i tot es fan cues davant les oficines de reclutament, com és el cas de la ciutat de Txerepovets, al nord de Moscou, explica Krivenko. Alguns interessats fins i tot se li havien queixat a ell i als seus col·legues que l’exèrcit els volia contractar a partir de l’agost i no immediatament.
«La carn de canó truca a la porta de les oficines de reclutament per si mateixa», explica Mikhaïl Danilov (nom fictici), suboficial de la reserva. Danilov és transportista a la regió de Nijni Nóvgorod i fins ara no ha fet cas de la crida que va rebre. Accepta la possible multa de fins a 40 euros que li poden imposar.
Els que acudeixen ràpidament a les oficines d’allistament són sobretot homes «que volen fer diners ràpids», explica Danilov. Encara té contacte amb molts antics companys de la brigada blindada situada a la seva regió natal. Ja s’hi ha format un batalló addicional de nous soldats contractats. «Se’ls envia a Ucraïna i tornen dins d’un taüt de zinc. Perden cap a un 40% dels efectius.» Alguns experts militars d’occident consideren que el motiu d’aquestes pèrdues rau en la mala formació dels reservistes, ja que la majoria no rep cap mena d’entrenament regular.
A la república de Baixkíria, als Urals, a més de la senyora paga que oferia, l’exèrcit va prometre un pagament únic d’uns 3.800 euros que es faria efectiu just en firmar el contracte. Arran d’això, centenars d’homes van córrer a allistar-se a la capital, Ufà. Paral·lelament, l’exèrcit també intenta apropar-se altres reclutes potencials per telèfon, per animar-los a anar al front. Aquest és el cas de Nikita Iúferev, de Sant Petersburg.
A finals de maig, va rebre la trucada d’un número desconegut. En respondre, li va parlar una veu femenina d’allò més agradable. El trucava de l’oficina d’allistament, va dir-li. «Li oferim un contracte per servir a Ucraïna.» Iúferev, de 34 anys, es dedica a la política local com a membre del partit liberal Iàbloko. La trucada el va deixar tan trasbalsat que simplement va penjar. Quan va tornar a trucar més tard, va descobrir que tots els homes en edat de lluitar del seu districte havien rebut trucades similars. Iúferev, de fet, parla d’una estratègia de màrqueting agressiu, com quan et volen vendre un contracte de telefonia mòbil.
A tot això s’hi ha d’afegir el reguitzell de crides i cartells com els que es poden veure als autobusos o a les entrades dels immobles. «El país necessita defensors», clamen. L’exèrcit, a més, també té oficines de reclutament mòbils que van d’un cantó a l’altre. Fa poc, aquests camions blancs estampats amb la bandera russa es van deixar veure per Sant Petersburg, però també a la ciutat de Severomorsk, a l’àrtic, on l’armada hi té una base naval, i a Novosibirsk, a la Sibèria.
Qui està en una situació especialment difícil són els joves que actualment estan fent el servei militar. Cada any, l’exèrcit convoca més de 250.000 reclutes d’entre 18 i 27 anys repartits en dues convocatòries anuals. La formació bàsica dura un any, pocs mesos després finalitza l’entrenament amb armes i després romanen part de les seves unitats. A principis de la guerra, Putin va garantir que no s’enviaria personal que estigués fent el servei militar al front, però uns quants sí que s’hi ha desplegat. A dia d’avui ja s’han penalitzat els primers oficials per aquests trasllats, però per a Putin és un tema delicat perquè no vol generar malestar entre els familiars.
Tanmateix, a Rússia tot límit té sempre un cert marge de flexibilitat, sobretot si tenim en compte els joves inexperts que estan fent el servei militar i pràcticament no s’atreveixen a contradir els seus superiors. Sovint hi ha hagut casos de reclutes a qui els seus comandants han obligat a firmar contractes de soldat professional pocs mesos després de començar. Segons les lleis vigents, és possible fer-ho al cap de tres mesos. «La pressió moral i psicològica a la qual se sotmet el personal del servei militar és enorme», afirma l’activista per als drets humans Krivenko, que tracta amb la situació dels soldats russos des de fa 20 anys. «Estan totalment en mans dels seus comandants.»
Si hi ha un lloc on la pressió és realment brutal, però, aquest és la regió de Buriàtia, una república situada a la riba del llac Baikal, al nord de Mongòlia i amb una extensió territorial gairebé tan gran com Alemanya. Allà s’ha registrat la xifra més alta de morts en combat de tot el país. Segons el portal digital independent «Persones del Baikal» —que cita fonts oficials—, 179 persones han mort a la guerra. A Buriàtia gairebé cada dia s’hi celebra un funeral.
Un dels primers soldats morts fou el jove de 19 anys Aleksei Martinov, caigut el 15 de març a la regió de Kíiv. Fa poc es van enterrar dos joves als seus pobles natals: Anataoli Xvezov i Aleksandr Batoixapov, de 22 i 24 anys respectivament. Tot just havien firmat el contracte amb l’exèrcit el mes d’abril. I van morir al front a principis de maig.
A Buriàtia, aquesta mobilització encoberta és especialment intensa. L’exèrcit utilitza serveis de missatgeria per enviar ofertes atractives a la població, on se’ls prometen pagues suculentes, beneficis socials i una bona jubilació. Pràcticament una manutenció completa. «Han trucat a tots els meus coneguts: no voldria pas participar a l’operació especial?», explica una dona de la regió que vol mantenir-se en l’anonimat. «Com si els estiguessin convidant a prendre un cafè.» Fins i tot sembla ser que hi ha membres de l’exèrcit que s’han plantat a la porta d’algunes llars.
El temor a la regió de Buriàtia és molt gran. Tothom és conscient dels intents de reclutament, però pràcticament ningú no s’atreveix a parlar-ne, ni molt menys amb periodistes. Els homes de la regió tenen la tradició de no queixar-se, i menys en públic. «Els han educat perquè ho considerin vergonyós», explica Andrei Rintxino, jurista a la «Fundació Buriàtia Lliure». El moviment antibel·licista es considera sobretot defensor del ciutadans d’ètnia buriata, que suposen al voltant d’un 30% dels habitants de la república i formen part de la família de pobles mongols. Sobretot són les dones, les mares i les germanes dels soldats qui acudeixen a ell perquè les assessori, afirma Rintxino.
Amb tot, fins ara les oficines regionals de l’exèrcit ho han tingut molt fàcil aquí. Aquesta república és una de les regions més pobres de Rússia i gairebé no hi ha feina per a la població. En canvi, però, hi ha desenes de bases militars. L’exèrcit, doncs, es considera una font fiable d’ocupació tant per als ciutadans d’ètnia buriata com pels d’ètnia russa.
Segons el jurista Rintxino, les administracions actuen amb la tècnica del bastó i de la pastanaga. Els funcionaris encarregats del reclutament se serveixen de tot tipus de trucs i enganyifes per fer allistar els homes; fins i tot s’han enviat crides per escrit, suposadament per comprovar algunes dades personals. «Un cop els tenen dins del despatx, els prometen una bona vida i un munt de diners», explica. Alguns fins i tot se n’han anat a Ucraïna per venjar els seus parents morts en combat.
Així mateix, també es pressiona els homes que estaven fent el servei militar o el personal allistat per un període curt, però que no volien anar a Ucraïna, segons Rintxino. L’exèrcit els diu que els estamparan un segell vermell de «Traïdor» al certificat, o fins i tot els amenacen amb tribunals militars. «És una amenaça absurda», però l’utilitzen.
Tan bon punt una persona decideix trucar a l’oficina d’allistament de la regió, la conviden a fer una entrevista i a sotmetre’s a un examen mèdic l’endemà mateix. Una funcionària informa que just ara estan buscant homes per a una brigada blindada. I suposa algun problema finalitzar el contracte abans d’hora i tornar d’Ucraïna? «No, en absolut», afirma.
La realitat, però, és força diferent. El jurista Rintxino sap d’uns 250 homes que volien abandonar la zona de combat abans de temps. Les normes estipulen que havien de sol·licitar la retirada als seus superiors i que ho havien de fer per escrit. En la majoria de casos, els comandants es mostren més aviat poc comprensius. Un jove de vint-i-poc anys fins i tot va haver-se de reunir amb sis oficials i membres dels serveis d’intel·ligència de l’FSB. No li ha quedat cap ganes de sol·licitar de nou la retirada.
Davant d’aquesta xifra de morts tan alta, l’opinió popular aquí està canviant, diu Rintxino. Es diu que les autoritats de Moscou posen els soldats buriats a primera línia de foc. I en alguns monestirs budistes, els monjos diuen a les famílies buriates que «facin tornar els seus fills a casa».
A Nijni Nóvgorod, Kiril Kretxetov ha rebut més missatges. Entre tots ells, n’hi ha un d’un antic camarada amb qui va fer el servei militar. «On t’has ficat? Vine cap aquí!», li deia. Kretxetov va respondre on se suposava que havia d’anar. «A Mariúpol», li respongué el col·lega.
Deu anys enrere, al grup de la brigada de forces especials eren deu que feien el servei militar, explica Kretxetov. Ell és l’únic que no se n’ha anat a Ucraïna. Els altres pràcticament no hi tenen res a perdre: a diferència d’ell, no tenen família i necessitaven els diners, continua. «Ara per ara són tots vius.»
Traducció de Laura Obradors