Una recta interminable precedeix el nucli urbà. La Bisbal d’Empordà es fa de pregar. La carretera, amb trànsit constant, presenta un preàmbul comercial remarcable: som al carrer de l’Aigüeta. Els locals de venda de ceràmica s’alineen a ambdós marges de la calçada. La quantitat de productes i l’elecció cromàtica d’algunes façanes atorguen a la via una acolorida alegria i un cert aire d’ultramar. No caldrà que el viatger siga massa observador per a deduir que la Bisbal d’Empordà compta amb una producció extraordinària de terra cuita avalada per l’exposició pública de testos, càntirs, plats, guardioles, cassoles, rajoles o reproduccions d’animals a totes les escales.
La capital del Baix Empordà presideix una terra de bondat orogràfica, de suaus ondulacions entapissades d’una equilibrada coberta vegetal, amb alternança de camps i boscos, a redós del massís de les Gavarres. L’estampa la completa un escampall de nuclis petits, estàtics, arrelats al seu passat medieval, que presenten una bigarrada estructura de carrers estrets, d’arquitectura tosca de pedra picada i de la reglamentària arquitectura romànica. A aquest racó de món, Josep Pla va batejar-lo afectuosament com l’Empordanet, i així ho deixava escrit a El meu país: “L’Empordà, com un tot, ultrapassa els meus mitjans de percepció. L’Empordanet es lliga amb la meva manera d’ésser, amb el meu vol curt, amb el gust que em donen les coses concretes i determinades”. En aquest viatge, però, no visitarem ni Cruïlles ni Monells, ni Pals ni Peratallada, sinó que caldrà centrar-nos en la Bisbal d’Empordà.
Avançàvem, ratlles enrere, que la ciutat —que n’ostenta el títol des del 1906— compta amb una tradició terrissera de primer ordre, fet que li ha atorgat el títol oficiós de capital catalana de la ceràmica. La quantitat de tallers de totes les mides, artesans i industrials, ho confirmen, com també la silueta perfilada de la vintena de xemeneies construïdes entre finals del segle XIX i mitjan del XX, que componen l’skyline local i que han esdevingut signe d’identitat bisbalenc. Alceu la vista: no us costarà localitzar alguna d’aquestes estructures finíssimes, de planta circular o quadrada, que auxiliaren els forns de flama invertida.
Sembla que l’ofici terrisser apareix documentat a la Bisbal d’Empordà a principis del segle XVI i la seua evolució productiva no deixà de créixer amb el pas del temps. N’esdevingué, junt amb l’agricultura i la ramaderia, la principal activitat econòmica, gràcies a la qualitat de les seues argiles. Si bé el segle XVII es limitava a una clientela de proximitat, seria a partir del XVIII quan la Bisbal introduiria els seus productes en els principals mercats catalans i, posteriorment, durant la segona meitat del segle XIX, la ceràmica bisbalenca viuria una època daurada, conquerint les colònies espanyoles i els mercats d’ultramar. En el transcurs del segle XX, i a mesura que s’imposava la fabricació amb plàstic o amb acer inoxidable, la terrissa tradicional experimentaria un declivi irreversible, condemnant l’objecte utilitari i restringint la producció local a la ceràmica decorativa i als materials de construcció. Tot i això, la Bisbal ha maldat per mantenir la terrissa com a signe d’identitat, per la qual cosa el 1991 va inaugurar el Terracotta Museu de Ceràmica, dedicat a la tradició de manipular l’argila. Dues dècades abans, obria les portes l’Escola de Ceràmica de la Bisbal, una iniciativa privada que tenia l’objectiu de garantir un relleu generacional del sector terrisser.
El Pont Vell i la ciutat
Ens disposem a recórrer la ciutat a peu. Un aparcament públic situat a pocs metres del carrer de l’Aigüeta permet oblidar-nos del vehicle. És ampli, extens i connecta amb el passeig Marimon Asprer que voreja el riu Daró. Aquesta avinguda, exclusiva per a vianants i d’un cert aire burgès, posseeix una zona central de terra custodiada per dues fileres d’immensos plataners que li garanteixen ombra i frescor durant els mesos càlids. Va ser la família Marimon Asprer qui va cedir els terrenys per a la seua construcció el 1879, amb la condició que el passeig portara el seu nom. Sobre la dreta — a l’esquerra hi ha el riu—, un edifici baix, discret, clar, fa la funció de sala de teatre i cinema. És el Mundial, una de les diverses obres que ha produït el modernisme local. El 1914, Robert Mercader, un empresari del suro va construir-lo, amb l’objectiu d’ampliar els espais de la seua fàbrica de taps. No passà gaire temps fins que el senyor caigué seduït pel cinema i convertí aquest espai en sala de projeccions: transformà l’interior de l’antiga nau industrial, hi instal·là butaques, llotja i un cafè. I completà l’edifici amb una façana modernista que encarregà a l’arquitecte Martí Sureda, fill del responsable del projecte arquitectònic de les Voltes —ja hi arribarem. Per aquell temps, la Bisbal comptava ja amb un parell de cinemes, situats al complex de les Voltes. L’any 1979 el Mundial va tancar les seues portes, que no tornaria a obrir, ara sota titularitat municipal, fins el 2007.
Continuem pel passeig fins al carrer de l’Aigüeta. D’ací agafarem el carrer de l’Amor Filial i girarem pel del Pont. La intenció és entrar a la Bisbal històrica pel seu accés primitiu: l’anomenat pont Vell, que salva el riu Daró. La construcció és d’estructura modesta, de principi del XVII, hereva d’una d’anterior, i connecta l’antic camí de Girona amb la vila medieval, a través del portal de la Riera. Al pont mateix, el general O’Donnell va ser ferit en el decurs d’una ofensiva per arrabassar la ciutat a l’exèrcit francès el 14 de setembre del 1810. L’heroïcitat del militar fou recompensada per les Corts de Cadis amb el títol de comte de la Bisbal d’Empordà.
L’alineació del pont Vell amb el portal de la Riera és perfecta. L’accés a la vila vella resisteix el pas del temps: és el darrer testimoni de les muralles medievals. Adossat al portal, intramurs, hi ha un edifici d’estil gòtic, Can Caramany, que pertangué als Almar, una nissaga de comerciants que feren fortuna durant la baixa edat mitjana. El casal va ser habitat per aquesta família i de manera permanent fins entrat el segle XVIII. D’aleshores ençà, la construcció ha patit modificacions visiblement importants, així com etapes de llums i ombres pel que fa a la seua ocupació.
El carrer de la Riera desemboca a la plaça Major, irregular, d’estructura incomprensible i ocupada en segon terme per l’església de Santa Maria. El contenidor religiós desafia, amb les seues proporcions, el context. Sembla que el temple barroc va ser entaforat a pressió dins d’un espai excessivament reduït, on la majestuosa portalada queda parcialment oculta i visualment descentrada darrere d’un edifici d’habitatges, amb tota probabilitat d’època posterior. L’església de Santa Maria va ser consagrada pel bisbe de Girona l’any 904 i els materials d’aquell temple primigeni foren aprofitats per a la construcció de l’actual (s. XVIII). La seua part visible, si alcem la vista, és la torre campanar, que s’eleva, esvelta i fina, sobre el cel bisbalenc.
Més endavant, hi ha la volta de la Mel, que es concreta amb un arc d’entrada a la plaça. El nom li és donat per la concentració de comerciants especialitzats en la substància apícola els dies de mercat. De la quantitat de porxos com aquest que poblaven la plaça, la volta de la Mel en representa l’última mostra vivent. No el travessarem; continuarem fins al final de la plaça i pel carrer Sant Jaume penetrarem en el carrer del Call. L’entrada és poc visible, camuflada sota un edifici, ombrívola i angosta. El del Call —el seu nom ho confirma— és l’artèria que concentrà la comunitat jueva local. Escriu el doctor en filologia semítica Manuel Forcano, en el seu llibre Catalunya: 50 indrets jueus de l’edat mitjana (Cossetània Edicions), que a la Bisbal hi va haver una comunitat “important i pròspera”, dedicada sobretot al negoci del préstec. Arribà a reunir divuit prestadors amb clients de la mateixa vila i d’una quarantena de localitats més. Recórrer el carrer del Call és, doncs, tasca ineludible per al viatger que desembarca a la Bisbal: amb tota seguretat, es tracta d’un dels carrers del nucli històric que conserva intacte l’aire medieval i el sentit de gueto. Estret, intrigant, sinuós. Clos.
El del Call desemboca al carrer de Santa Maria del Puig, on, al número 20, es conserva un antic casal d’aspecte gòtic. En l’actualitat, fa funcions de rectoria, però originàriament fou l’espaiosa residència de Jaume Guinart, un comerciant local que amb el temps ocuparia un lloc a la noblesa. L’edifici conserva trets característics del seu estil, malgrat les modificacions que ha patit al llarg del temps: posseeix porta dovellada i finestrals gòtics, i a la façana lateral dues finestres coronelles.
A un parell de minuts a peu, assolirem la plaça del Castell; s’hi troba l’edifici homònim, un dels punts forts d’aquesta ciutat. L’arquitectura, d’origen romànic —declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN)—, presenta un caràcter inexpugnable, sòlid i rotund. Sembla que la construcció primitiva remunta a principi del segle X i que apareix documentada al segle XII. La fortalesa fou motiu d’enfrontaments entre els senyors del poble veí de Cruïlles i el bisbat de Girona, fins que Jaume I va atorgar-ne la plena jurisdicció a la institució religiosa. Entre els segles XVI i XVII, el castell abandonà definitivament la seua funció defensiva, per a ser convertit en edifici residencial noble. Els espais interiors —les cavallerisses, la presó, la planta noble, amb el menjador i la sala capitular, i la capella a la part superior— mereixen dedicar-los una estona.
No abandonem, encara, la plaça. A l’extrem oposat del castell, hi trobareu un llenç de muralla que dibuixa un angle: és la memòria del mur perimetral, amb generoses espitlleres, que tancava el pati d’armes —actual plaça del Castell.
Encarem la recta final de la descoberta, recorrent de cap a cap el carrer Cavallers. Aquest voreja el castell per la seua part posterior, el separa del Daró i reprodueix visiblement el traçat de l’antiga muralla que tancava la vila. Visitareu, de nou, elements coneguts, el pont Vell i el portal de la Riera, fins a desembocar a l’artèria principal, l’avinguda de les Voltes —la carretera C-66—, que travessa la ciutat actual. A una cantonada, hi ha el comerç insígnia de la Bisbal: l’emblemàtica pastisseria Sans va ser fundada per Modest Sans el 1927 i continua avui regentada per la tercera generació d’aquesta nissaga. Tanmateix, el detall no tindria gaire importància, si no fora perquè l’esmentada família va registrar el 1966 la marca d’una fórmula dolça que ha esdevingut identitat del lloc. Són els bisbalencs, unes solucions amb pasta de full, cabell d’àngel, pinyons i sucre que varen fer les delícies de paladars refinats com els de Salvador Dalí o Josep Pla. Tot i que el viatger no ho percebrà, el sector de la pastisseria local, reconegut i centenari, malda per mostrar altres productes estrella que els bisbalencs han eclipsat: reclamen un merescut protagonisme les galetes de Can Graupera —mestres neulers des del 1895—, el càntir de Can Font —pastisseria fundada el 1921—, o el rus de Can Massot —que data del 1860. Que siguen, doncs, els amants de l’ensucrat qui jutgen la fama pastissera que s’ha guanyat la Bisbal.
Érem a la porta de la pastisseria Sans. A l’altra banda de l’avinguda es desplega un edifici de fesomia impecable, redundant, repetitiva. Són les anomenades Voltes, conegudes així per l’espai porxat amb arcs que sustenten l’edifici. Deixem, de nou, que siguen les paraules de Pla qui les presenten: “He sentit dir a molta gent que les Voltes de la Bisbal són una imitació de les de la Rue de Rivoli de París. No és pas ben bé això. Les Voltes de la Bisbal tenen un origen portuguès.”
Don Pere Francesc Brauget-Massanet i Naceiro, nascut a Santa Clara, província de Matanzas (illa de Cuba), marxà molt jove del seu país natal per venir a viure a la Bisbal. En el seu viatge a la Península, el vaixell en què navegava feu escala a Lisboa, i en la visita a aquesta ciutat li cridaren poderosament l’atenció els arcs de la plaça del Comerç de la capital portuguesa, que són una admirable mostra d’urbanisme europeu.
“La construcció de la carretera de Girona a Palamós partí pel mig aquelles hortes [que havien comprat don Pere Francesc Brauget-Massanet i el seu oncle]. Aquesta favorable circumstància els portà a concebre el projecte —que dibuixà don Martí Sureda, arquitecte provincial— d’edificar-hi cases amb arcs de l’estil de les que tant l’havien impressionat en la capital portuguesa. [...] Aquestes Voltes donen a la Bisbal un aire inconfusible: ben orientades d’esquena a tramuntana, són de molt bon veure. A l’estiu són fresques. En tot cas, presenten una urbanització que ben poques poblacions tenen”. Poc més podem dir.
Podríem explorar amb una relativa minuciositat altres aspectes de la Bisbal, com l’arquitectura colonial —vegeu les cases Torre Maria, Can Boy i Cals Americanos—, o bé la presència d’antiquaris i brocanters i la fira d’antiguitats que s’hi celebra el darrer dissabte de cada mes, però haurem de deixar-ho ací: ni les pàgines ni el temps donen per a més. A pocs minuts, passejant Daró avall una passarel·la de vianants connecta amb el passeig Marimon Asprer i amb l’aparcament públic on, si hi hem arribat amb transport privat, haurem aparcat.