El nacionalisme català havia fet un paper d’estrassa després d’assolir la Mancomunitat, el 1914, i un paper encara més galdós sota la dictadura de Primo de Rivera, a partir de 1923. En qüestió de mesos, pràcticament d’un sol cop, un hàbil general havia desmuntat la Mancomunitat i havia retornat el nacionalisme català a la casella de sortida sense necessitat de causar una guerra. Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, havia comès l’error polític més gran de la seva carrera acompanyant Primo de Rivera a l’estació des d’on havia de partir cap a Madrid per executar el cop d’estat. “Tot cofois proclamàvem constantment les excel·lències de l’ésser català —érem els més eixerits, la nostra cultura era superior, posseíem els polítics més vius i els financers més experts, la Mancomunitat era més sòlida que l’Imperi britànic. Posàvem banderes a tots els balcons. Cantàvem cançonetes a diari. Ballàvem sardanes per tots els carrers i places. Per un tres i no res escridassàvem per la Rambla tota mena de visques i moris —i arrencàvem a córrer quan veiem un policia. L’autonomia ens havia d’ésser concedida graciosament, sense cap esforç per part nostra. I és clar, tot s’enfonsà vergonyosament enfront la Dictadura militar”, criticava el professor Josep Maria Batista i Roca.
Calia refer-ho tot. Les antigues associacions i partits havien portat a una dictadura per la seva ineficàcia i perquè obeïen a una mentalitat submisa i poruga, de poble derrotat. “El poble català era un poble moralment desfet, sense columna vertebral. Calia refer-ho tot”, pensava Batista i Roca. De mica en mica, els intel·lectuals més polítics del noucentisme, com l’editor i literat Josep Maria de Casacuberta, el poeta Josep Vicenç Foix, l’escriptor Josep Carbonell, el pedagog Alexandre Galí, els polítics i intel·lectuals Nicolau d’Olwer i Carles Pi i Sunyer, l’historiador Ferran Soldevila o el geògraf Pau Vila van debatre sobre la qüestió de la intel·ligència i el caràcter. Alguns havien participat en les organitzacions paramilitars clandestines que lluitaven contra la dictadura. D’aquest ric debat en sortiria l’associació cívica Palestra, que deixaria una petjada profunda en la generació que va viure la guerra del 1936. També es renovarien l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i l’excursionisme, amb l’objectiu d’impulsar una nova cultura cívica per Catalunya.
Traslladant a la universitat l’esperit suprapartidista i nacionalista de Palestra, amb la idea de formar la classe dirigent i el caràcter de la Catalunya del futur, el 26 d’abril de 1932 es creava la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC). El primer president seria Joaquim Granados, que havia estat de la secció universitària de Palestra, però l’inspirador a l’ombra no era altre que Batista i Roca. “La gran tasca que ens imposàrem fou la creació d’una organització per als estudiants”, recordaria Alexandre Cirici. “La massa universitària en la seva majoria no pertanyia a cap associació, però precisament no hi pertanyia perquè era la massa inerta, la majoria silenciosa, eixorca, sobre la qual no es podia construir res”. El problema s’arrossegava d’ençà dels temps de la fundació del Centre Escolar Catalanista (1886) i del I Congrés Catalanista (1903), però també del II (1917). del qual Batista i Roca havia estat secretari. Calia una plataforma per defensar els interessos dels estudiants; per catalanitzar i modernitzar una universitat espanyola i fossilitzada. El 1931, les dues grans organitzacions estudiantils o bé estaven massa controlades per l’Església, o bé eren directament espanyolistes. Inspirats, doncs, per Batista i Roca i amb el suport en tot moment de la xarxa de contactes i l’estructura de Palestra, a més de la vetusta Federació Catalana d’Estudiants Catòlics, ja pràcticament inactiva, els estudiants nacionalistes van impulsar la creació de la FNEC.
De 1932 ençà, la FNEC ha estat pedrera de patriotes i de dirigents i un dels baluards del nacionalisme català i de l’independentisme. Heretant les posicions dels nacionalistes de la Unió Catalanista (1891) de Guimerà o Aldavert i de Martí i Julià o Roca i Heras, la FNEC ha volgut sempre servir Catalunya per sobre dels partits, sense caure en les seves pugnes i en les seves minúcies. Pensant en el llarg termini, en la independència i la nacionalització dels Països Catalans i en l’acostament a una Occitània lliure. Els estatuts de 1932 són encara ben vigents: “la FNEC té per finalitats: realitzar totes les activitats que, pel seu caràcter general, són d’interès comú pels estudiants de les diverses associacions que integren l’organisme federal. [2] Fomentar la solidaritat i l’intercanvi entre els estudiants de Catalunya. [3] Estudiar els problemes de l’ensenyament en tots els graus i contribuir a la seva solució. [4] Actuar per l’educació física i la formació moral dels estudiants. [5] Intervenir en els organismes acadèmics com a representants dels socis de les associacions federades, i com a representant global de tots els estudiants qual l’associació professional vingui imposada pel sol fet d’estar matriculat. [6] Per la seva lliure iniciativa la FNEC podrà establir aquelles relacions que cregui convenients amb les entitats de caràcter i finalitats semblants de fora de Catalunya. La FNEC ostentarà directament la representació internacional dels estudiants catalans”.
La FNEC va fer una gran tasca durant els anys de la Segona República Espanyola. L’alçament militar i la revolució anarquista, tanmateix, van escombrar gran part del que s’havia aconseguit —i no només en l’àmbit universitari. De mica en mica, els estudiants van anar marxant al front. Alguns, com Andreu Xandri, hi moririen en actes d’heroisme. En tot moment, els estudiants de la FNEC van entendre la guerra del 1936 com un combat per la llibertat de Catalunya i van anar al front a combatre per aquesta causa. A mesura que les aules es buidaven i els estudiants esdevenien soldats, la FNEC esllanguia, maldant per sobreviure en el difícil panorama a la rereguarda, en què els nacionalistes —i sobretot els independentistes— resultaven cada vegada més incòmodes per al govern republicà. Cap a 1938, en ser tots els estudiants homes al front, la FNEC es reorganitzava dirigida únicament per dones. La derrota final i l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes va suposar la il·legalització de la FNEC i l’exili de molts dels seus membres i dirigents. El 1939 no va ser, però, el final de l’organització.
Durant el franquisme, la FNEC es va reorganitzar. Primer a l’exili, refundant-se el 1946. A l’interior, la situació era encara difícil: la guerra havia portat a les fosses i als cementiris al millor que tenia la joventut de Catalunya, mentre la intel·lectualitat noucentista patia un dolorós exili. Amb aquest panorama, calia, de mica en mica, de nou, anar refent-ho tot. La FNEC es va plantejar aleshores com un front de resistència estudiantil a la universitat franquista i el seu Sindicato Español Universitario, sempre amb l’objectiu de la nacionalització de Catalunya. El 1966, la FNEC va integrar-se al Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, cosa que va suposar un parèntesi en l’existència del sindicat. El 1985, però, un grup de joves nacionalistes va refundar la FNEC i va nomenar el poeta Josep Vicenç Foix —col·laborador del grup de Batista i Roca als anys vint i trenta— president d’honor, entroncant de nou amb la tradició històrica del sindicat.
A partir de 1986, la FNEC reprèn la tasca de sindicat nacional com ho havia fet de 1932 ençà. La màxima de J. V. Foix “els estudiants, ultra estudiar, han d’esdevenir partíceps d’allò que suposa la revitalització de la nostra cultura i l’elevació social i política del país” descriu encara avui l’esperit de la FNEC. El sindicat va oposar-se a l’Estatut del 2006 per ser insuficient i, durant el procés independentista, va sumar-se a les mobilitzacions, ajudant a organitzar les manifestacions estudiantils més grans de la història de Catalunya. Mantenint-se sempre ferma en el nacionalisme i els seus ideals a despit de la rendició dels partits, la FNEC s’encarrega encara avui, noranta anys després, de tot el que ateny la defensa de la nació catalana en l’àmbit estudiantil. •