Entre els abusos de la Santa Inquisició espanyola i els de la presó d’Abu Ghraib, a l’Iraq, hi ha alguns segles de diferència però un patró idèntic: la crueltat extrema que els dominadors van exercir sobre els castigats. I així com ara resulta natural oposar-s’hi, denunciar-ho públicament, dos segles enrere no era un fenomen tan comú. Era contracultural.
Per això encara crida l’atenció la posició tan rotunda que va mantenir el pintor aragonès Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828). N’és bona prova l’article que Sebastian Smee signava el 16 de febrer passat a The Washington Post, titulat, de manera explícita, “Humiliation, cruelty, horror: Goya knew it all too well” (‘Humiliació, crueltat, horror: Goya ho sabia prou bé’).
“Alguns dels humans —liberals, conservadors, mares, germans, sacerdots, soldats— alimenten un desig profund i permanent d’humiliar la resta”, explica Smee en la seua peça. “Goya va ser mordaç amb tots ells. No li importava si eren espanyols o francesos, soldats, treballadors o monjos. Va viure la Inquisició i la Guerra de la Independència i sabia quin mal podia causar aquesta gent, la crueltat que tramaven, els horrors que eren capaços d’infligir”.
En són bona mostra els gravats de la sèrie “Els desastres de la guerra”, elaborats en la dècada de 1810. Goya va titular-ne un de manera igualment directa:La custòdia d’un presoner no requereix tortura. En efecte, aquesta temàtica era força recurrent en els llenços de Goya.
“Goya pretenia alinear-se amb els pensadors il·lustrats espanyols que criticaven la Inquisició”, explica Smee, que cita el col·leccionista d’art Juan Agustín Cea Bermúdez i el polític liberal Agustín Argüelles, ara presents al nomenclàtor de Madrid, o l’intel·lectual i reformista d’origen asturià Gaspar de Jovellanos.
“Goya pretenia alinear-se amb els pensadors il·lustrats espanyols que criticaven la Inquisició”
La preocupació pel dolor físic dels detinguts, l’ultratge a la integritat de les persones, s’estén a unes altres pintures d’aquest geni. Ho veiem també a l’obra I no hi ha remei, de 1810, en què observem un home amb el cap embenat i nugat a un pal al costat d’un altre home que jau mort a terra. Completa l’escena, en segon plànol, uns soldats que afusellen una altra persona nugada amb un pal amb les mans lligades al darrere. En aquest cas, per cert, amb la cara descoberta.
La sèrie sobre els desastres de la guerra és la segona que va confegir Goya i queda coronada per un dels seus quadres més reconeguts: El tres de maig de 1808, en què representa com d’implacable arriba a ser un exèrcit durant un combat bèl·lic.
Escenes dantesques
En Això és pitjor, la làmina 37 de la sèrie “Els desastres de la guerra”, la persona torturada presenta un braç amputat i la cara deformada pels maltractaments de què ha estat objecte.
Un “salt qualitatiu de la barbàrie”, segons assenyala José Manuel Matilla Rodríguez, el cap de conservació de dibuixos i estampes del Museu del Prado, en virtut del qual Goya “passa de mostrar-nos els ajusticiats mitjançant mètodes convencionals a oferir-nos una forma de tortura per la qual l’home és assassinat, mutilat i empalat. De fons, s’hi veuen els soldats francesos.
Goya va inscriure l’anotació “el de Chinchón” al darrere de l’aiguafort, possiblement en record de les represàlies de les tropes franceses després de la mort, el 27 de desembre de 1808, de quatre soldats seus. Pocs dies més tard, els francesos van assaltar aquella població, on van perpetrar 81 execucions, a més de saquejar-la i incendiar-la sense pal·liatius.
Un total de 82 escenes conformen la sèrie “Els desastres de la guerra”. “Independentment de la manera que identifiquem les víctimes, en privar-nos de referències clares, Goya transcendeix la representació concreta d’un succés per convertir-lo en una icona de la crítica a la violència extrema”, subratlla Matilla.
La contundència amb què Goya expressa el seu rebuig als maltractaments físics dels soldats enemics i dels detinguts de tota mena resulta colpidora. Erigit en un referent indiscutible de la seua generació, tenia l’autoritat suficient per plasmar de manera tan eloqüent uns excessos que dos segles enrere eren usuals.
Potser aquests abusos no són tan anacrònics com podem imaginar, però. Smee, en el Post, deixa anar un retret important: “És alarmant que els principis abanderats per Goya continuen sent ignorats per tots aquells que fan servir el confinament solitari prolongat i d’altres mesures semblants per turmentar les persones sotmeses al sistema penitenciari disfuncional dels Estats Units”.
Prop de 200 anys després que Goya enllestira aquests aiguaforts, escenes tan o més dures van arribar-nos de l’Iraq, amb els abusos indiscriminats de l’exèrcit nord-americà contra els soldats d’aquell país. O la crueltat innata que les tropes talibanes apliquen contra el dissident. O la lapidació de dones i homosexuals en alguns països àrabs. Escenes que Goya també retrataria avui. •