En la cinquena temporada de The Americans, una sèrie que narra les peripècies d’uns espies soviètics infiltrats als Estats Units que es fan passar per una família modèlica a la dècada dels vuitanta, una de les principals trames té a veure amb l’agricultura. Al matrimoni Jennings —cognom fictici dels espies—, els seus superiors li encomanen una missió atípica. Acostumats com estan a perseguir responsables de programes nuclears, a infiltrar-se entres equips governamentals o a arriscar la vida per defensar la seua pàtria, als Jennings els encomanen esbrinar si els Estats Units estan dissenyant plagues per atacar les seues collites de gra. Moscou en té sospites i, enmig de la Guerra Freda i un ambient de malcontentament creixent dels seues satèl·lits, tem que una mala collita i els consegüents problemes de desabastiment desemboquen en una revolta.
L’argument, tot i ser ficció, evidencia fins a quin punt l’agricultura i, per tant, l’abastiment d’aliments, ha sigut una arma que els països han utilitzat per atacar els seues enemics. La història en va farcida, també la contemporània. A la guerra entomològica, però, se li han dedicat menys titulars que no a la biològica, a pesar d’haver estat utilitzada per tots els bàndols, durant la Guerra Freda. El 1950, les autoritats de l’Alemanya Oriental, per exemple, va acusar els nord-americans de llançar des d’avions l’escarabat de la creïlla per fer-los malbé la collita. Durant la Guerra de Corea, els nord-coreans van acusar els Estats Units davant les Nacions Unides per haver dispersat mosques, mosquits, aranyes, formigues, xinxes i puces en àmplies zones del país per malmetre la salut pública i l’activitat agrària.
Però no només la guerra entomològica fou utilitzada en aquell període d’estira-i-arronsa mundial. El 1980 Henry Carter va decidir retallar els enviaments de gra nord-americà cap a l’URSS en represàlia per la invasió de l’Afganistan. De les 25 milions de tones previstes, EUA només n’envià vuit, amb els consegüents problemes que això va generar en l’antiga Unió Soviètica.
També la turmentosa relació entre Rússia i Ucraïna ha tingut episodis molt notables en relació amb aquesta qüestió. Un episodi d’aquest tipus, l’anomenat Holodomor, és bàsic per entendre l’animadversió que una part de la població ucraïnesa sent cap al país veí. A principis de la dècada dels trenta, Stalin va posar en marxa una ferotge política de confiscació de les collites a Ucraïna, el Kazakhstan i el Caucas. Tot plegat es materialitzà en l’anomenada llei de les espigues, que establia durs càstigs per a tots aquells que estigueren en contra de la confiscació. Ucraïna fou el país que més ferotgement en va patir les conseqüències. La repressió contra els dissidents fou brutal: 5.400 persones van ser executades i altres 125.000 enviades als gulags de Sibèria. El resultat d’aquesta política, que, segons els historiadors més crítics, estava destinada a eliminar la dissidència ucraïnesa, va ser la desnutrició de milions de persones que es van quedar sense el recurs més bàsic per a la seua supervivència. Vasili Grossman va plasmar aquell horror en la seua novel·la Tot flueix. Entre 1932 i 1934 es calcula que milions de persones —encara no hi ha un consens sobre la xifra, però alguns historiadors en calculen 12— van morir per inanició.
La sega interrompuda
També la invasió d’Ucraïna per part de Rússia té la seua derivada en el camp de l’agricultura i l’alimentació. El bloqueig dels ports ucraïnesos ha esdevingut un motiu de preocupació de primer ordre per a la comunitat internacional. El país que governa Volodímir Zelenski és un actor essencial en el comerç mundial de gra. El 36% de tot l’oli de gira-sol i les llavors que es comercialitzen al món procedeixen d’allà. El percentatge és del 13% en el cas del blat de moro, de l’11% en el cas de l’ordi i del 10% en el cas de les llavors de colza (vegeu gràfic). Si bé les seues produccions s’exporten a tot el planeta, hi ha països —especialment els països en desenvolupament de l’Àfrica— que tenen una dependència especial. L’any passat, el 53% del blat consumit a Tunísia procedia d’Ucraïna. Per a Líbia el percentatge fou del 44%; per a Egipte del 26%.
Per a tots els països africans, Rússia també és un exportador essencial. Les sancions internacionals contra Moscou van deixar al marge la comercialització de gra, conscients que una restricció d’aquestes característiques podria tenir un efecte bumerang. Amb tot, però, Rússia està trobant problemes per assortir-se de la flota necessària per transportar les seues mercaderies. Per a països que com Somàlia o Benín importen tot el seu blat dels camps d’Ucraïna i Rússia, això és un desastre.
Dimecres de la setmana passada la UNCTAD (Conferència de les Nacions Unides sobre el Comerç i el Desenvolupament), va alertar que el món s’encamina cap a «una onada de fam global i desnutrició sense precedents» a causa dels problemes d’abastiment, d’una banda, i els increments de preus que s’han derivat dels problemes de subministres desencadenats per la invasió d’Ucraïna, de l’altra. Alguns països com l’Índia, temorosos de quedar-se sense gra, han decidit deixar d’exportar al món per garantir-se el subministrament intern, una circumstància que, en última instància, va contribuir a incrementar-ne el preu.
A finals de la setmana passada, la comunitat internacional, a través de la mediació de Turquia, buscava una entesa per tal que Moscou permetera l’eixida de bucs carregats de gra cap als països importadors. Segons les dades del Consell Internacional de Gra a Londres, arreplegades per La Vanguardia, s’estima que en el territori controlat per Kíiv hi ha emmagatzemats 30 milions de tones de gra. En el territori ocupat per Rússia s’acumulen entre 13 i 15 milions.
Font d’inestabilitat
Donar eixida a aquestes partides a través dels ports ucraïnesos és la prioritat de la comunitat internacional. Especialment, entre els mandataris europeus existeix la por que una crisi de subministrament alimentari derive en descontentament social i en aixecaments populars a l’Àfrica. No s’ha de perdre de vista que els problemes d’accés als aliments van coadjuvar a desencadenar les anomenades primaveres àrabs. De tot plegat, se’n podrien derivar processos de desestabilització interns, però també —i això preocupa especialment les capitals del sud d’Europa— fluxos migratoris massius cap a Europa.
El problema, a hores d’ara, és que hi ha menys producte a disposició dels consumidors, i sobretot, que el que està a l’abast s’ha incrementat de preu i resulta inaccessible per als països amb rendes més baixes. En l’últim trimestre, el blat s’ha encarit en un 50%, mentre que el panís i la soja ha repuntat al voltant del 30%. Això fa especialment vulnerables les economies de països en desenvolupament. Perquè, mentre als països occidentals una família mitjana destina entre el 10 i el 15% del seu pressupost a l’alimentació, les llars dels països del sud poden arribar a destinar-hi entre un 50 i un 90%.
L’escenari, doncs, és molt similar al que es va donar durant la crisi alimentària mundial que es va donar entre els anys 2007 i 2008. Aleshores, milions de persones a tot el món es van veure abocades a la fam després que una sèrie de moviments especulatius procedents dels grans capitals financers desplaçaren el seu interès cap a les matèries primeres agrícoles. Segons el Banc Mundial, 100 milions de persones a tot el món en patiren les conseqüències.
Els països pobres van ser els perdedors d’aquella crisi. Els guanyadors foren, per contra, les multinacionals que es dediquen a la comercialització d’aquests productes a escala mundial. A preus més alts, els beneficis s’encimbellen. Cargill, una de les empreses comercialitzadores d’abast global va aconseguir, l’any 2003, que els seus beneficis superaren per primer colp a la història els 1.000 milions de dòlars. El 2008, mentre milions de persones a tot el món patien fam, va obtenir uns beneficis rècord de quasi 4.000 milions de dòlars. “Més que un problema de disponibilitat d’aliments, el que hi ha és una mala distribució d’aquests”, adverteix Pascual Moreno, doctor enginyer agrònom i membre de CERAI (Centre d’Estudis Rurals i d’Agricultura Internacional), alhora que lamenta que en les últimes dècades la desregulació dels intercanvis comercials haja provocat procés especulatius.
Moreno confirma, en tot cas, el que els periodistes Javier Blas i Jack Farchy relaten en el seu llibre El mundo está en venta: La cara oculta del negocio de las materias primas (editorial Península): “De totes les comercialitzadores de matèries primeres, en qualsevol cas, les de productes agrícoles són les que tenen un model de negoci que més ha depès tradicionalment de l’especulació”.
Les mateixes Nacions Unides van reconèixer en un informe que en l’increment dels preus dels aliments té un paper important l’entrada en el mercat de derivats financers basats en productes alimentaris de poderosos inversors institucionals. En les darreres dues dècades, i gràcies sobretot a una política impulsada des de les institucions tendent a la desregulació, fons de cobertura, fons de pensions i bancs d’inversions han apostat fort pel mercat de les commodities agrícoles. Es tracta, sempre, de moviments especulatius que en cap cas no tenen la finalitat última d’adquirir el producte sinó de jugar en el mercat a apostar pel seu preu futur. S’esdevé, doncs, el que l’ONG Amics de la Terra ha nomenat el “casino de la fam”. Aquesta entitat conclou que, per cada 314 euros d’inversió especulativa, s’empeny una persona a la pobresa i la fam.
-----------------------------
ELS AMOS DEL GRANER
El comerç de matèries primeres agrícoles a escala mundial està controlat per quatre grans companyies conegudes com ABCD. Es tracta d’Archer Daniels Midland, Bunge, Cargill i Louis Dreyfus. D’entre totes elles, és especialment notable la importància adquirida per Cargill. Les darreres setmanes, la companyia d’origen nord-americà ha estat en l’ull de l’huracà després que transcendira que continua fent negocis a Rússia. No s’ha de perdre de vista que les activitats agrícoles van quedar al marge dels consecutius paquets de sancions aprovats des del 24 de febrer. Així, i amb el pretext que “l’alimentació no hauria de ser utilitzada mai com una arma de guerra”, Cargill ha mantingut els llaços comercials durant aquests mesos, tot aprofitant-se dels importants increments de preus registrats en aquest període.
Aquesta empresa fundada fa 157 anys a Minnesota, i que el 2021 va aconseguir uns ingressos de 134.000 milions de dòlars, atresora una llarga trajectòria comercial amb Rússia. La seua relació es remunta al 1964, quan en plena guerra freda la companyia nord-americana va endinsar-se en aquest mercat.
La companyia és controlada per uns quants milmilionaris de la família MacMillan. Sis generacions han passat ja per les seus files. La base del seu negoci no és altra que controlar les entrades i les eixides del graner mundial. Els MacMillan formen part del rànquing de 25 famílies més riques d’Amèrica i segons Bloomberg, el setembre passat la seua riquesa aplegava als 51.600 milions d’euros.