“Bé, en Leonard ha llegit Al far i diu que és de molt el millor llibre que he escrit, que és una ‘obra mestra’. Ho ha dit sense que jo l’hi preguntés. He tornat de Knole i m’he assegut sense preguntar-li res. Diu que és totalment nou: ‘un poema psicològic’, ha dit que era. És millor que La senyora Dalloway, més interessant. Després de sentir aquest alleujament, com sempre, me n’allunyo mentalment, me n’oblido, i només despertaré i tornaré a preocupar-me quan tingui les galerades, i després quan es publiqui”.
L’escriptora Virginia Woolf escrivia aquestes ratlles el 23 de gener del 1927 en el seu Diari. Feia referència a la seua novel·la Al far —ara editada per La Temerària, 2022— i al seu primer lector, el seu marit, Leonard Woolf, a qui estava unida per un llaç més fort que l’amor romàntic, si tenim en compte que la relació va sobreviure sòlidament a les infidelitats de l’escriptora. I va continuar fidel al seu record, anys després. El 1953, en Leonard va fer una selecció de textos dels quaderns de diaris de Virginia, que ocupaven 27 quaderns i unes 3.000 pàgines. Per evitar trepitjar cap ull de poll, en Leonard va triar les anotacions que més parlaven de literatura, del procés d’escriptura i de la publicació de la seva obra literària. Aquesta selecció és la que ara ha traduït Dolors Udina i ha editat Viena, Diari d’una escriptora.
Però no serà l’única selecció de textos del Diari que es podrà llegir en català enguany. L’altra la publicarà Club Editor al setembre; ha estat traduïda per Carlota Gurt, i els textos han estat seleccionats per l’escriptor Gonzalo Torné (Barcelona, 1976). Es titularà Diaris.
La febre per la Woolf ha provocat una aparent duplicació que possiblement no serà tan repetitiva com pot semblar. Els diaris originals sumen 3.000 pàgines i Gonzalo Torné afirma que no s’ha centrat únicament en els neguits d’escriptora de la Woolf sinó que també parla de “la vida íntima, els matisos dels sentiments i emocions, l’imprescindible retrat —conclou— d’un temps i del seu entorn humà, l’inoblidable Bloomsbury”, el mític grup literari que es va formar al voltant de l’escriptora.
La traductora d’aquests Diaris, Carlota Gurt, explica, per exemple, que una protagonista és l’angoixa que va acompanyar la Woolf fins al suïcidi, cosa que no és tan evident en la selecció de Leonard: “L’angoixa és molt present, tot i que ella sempre intenta defugir-la. Hi ha fragments que ella diu ‘no vull fer introspecció’, perquè considera que fer-ne és nociu per a ella, però al final n’acaba fent igualment. Hi ha un altre moment que descriu la situació d’angoixa que viu a les nits: que es desperta i com aquesta sensació se la menja, com ‘una onada que t’atropella’, una cosa molt vívida. Fa descripcions molt angoixants de com se sent. I llavors, quan ho acaba d’escriure, diu que és una situació que viu molt sovint tot i que no en vol parlar”. Fins i tot, als Diaris de Club Editor es pot percebre l’espiral que l’absorbeix: “Es va veient com aquesta angoixa avança en els Diaris, sobretot cap al final, quan es van acumulant els morts —d’amics, del nebot...— i els efectes de la guerra: ella es va enfosquint tot i que intenta negar-ho”.
En canvi, el Diari d’una escriptora, “explica més el procés d’escriptura físic del llibre”, segons l’editora de Viena Edicions Isabel Monsó. La Woolf “està escrivint en aquell moment les seves obres i t’està dient quin problema té amb els personatges, amb l’atmosfera o amb la història”.
El Diari d’una escriptora, continua Monsó, “t’ofereix la veu de la Virginia Woolf i el fet de poder-hi veure els dubtes que té, la manera de pensar, com se sent, les seves inquietuds: tot això no té preu”.
Monsó lamenta que es publiquin dues versions dels diaris de Woolf, però explica que, quan es van assabentar que Club Editor també els editava, “la traducció ja estava avançada i nosaltres ja teníem contractats els drets d’autor per a la nostra edició”. Tot i que els drets d’autor de la Woolf han quedat lliures, perquè el 2021 va fer vuitanta anys de la seva mort, el Diari d’una escriptora sí que tenia drets vigents perquè apareix com a coautor qui en va seleccionar els textos: en Leonard Woolf.
Monsó recorda que aquestes duplicacions no són tan infreqüents: “Els que publiquem clàssics ens hi trobem sovint perquè som uns quants: Proa, la Casa dels Clàssics, de tant en tant Angle, Club Editor, Adesiara... Som uns quants que anem publicant clàssics de tant en tant i ens passa que tenim coincidències d’aquestes”. Viena ha coincidit fa poc amb Casa dels Clàssics en editar Orgull i prejudici i amb Proa en treure Jane Eyre.
En el cas dels diaris, Monsó destaca que, en aquest cas, “hi ha l’avantatge que no és el mateix llibre”, perquè la selecció de 400 o 500 pàgines de Club Editor “segur que té algunes entrades coincidents amb la selecció de Leonard Woolf, però una part important serà diferent”.
La traductora de la versió de Viena, Dolors Udina, està convençuda que Club Editor “ha fet una altra cosa i segurament està molt bé, perquè serà una altra manera diferent de veure el Diari”. Rebla que “tot el que hi hagi de la Virginia Woolf ha de ser benvingut”.
Semblen els efectes secundaris d’una febre per Virginia Woolf que els editors han intuït, que potser fa anys que detecten i que ara ha esdevingut una modesta epidèmia. L’editor de La Temerària, Àlvar Masllorens, explica a EL TEMPS que la recepció d’Al far està sent millor del que preveien. I això que aquesta editorial sap què és editar la Woolf: en vuit anys ha publicat l’obra mestra de la Woolf, Les ones (2016), i també Una cambra pròpia (2014) i Els anys(2018). A més, Masllorens ja havia publicat la Woolf en una editorial anterior i hi aprecia un canvi: “Ens ha sorprès gratament la recepció que ha tingut Al far. Jo, quan vaig portar l’editorial Deriva, de 1991 a 2006, Una cambra pròpia va ser el llibre que vam vendre més. Tot i això, la recepció que hi havia en aquells moments dels clàssics era molt fluixa. Ara és un bon moment de recuperar clàssics, perquè hi ha un gruix de lectors que o no els havien llegit o el rellegeixen. En el cas de la Woolf, la recepció ara és una mica superior a la previsió que havíem fet”.
Masllorens recorda que “la profunditat amb què fa el monòleg interior Virginia Woolf marca bona part de la literatura posterior, perquè hi ha un munt d’autors que la imiten”. I destaca també la influència que, en la mateixa literatura catalana, ha pogut exercir, especialment a partir —i a través— de les seues traductores, Helena Valentí (Al far i Una cambra pròpia) i Maria Antònia Oliver (Les ones i Els anys): “A la generació d’autores catalanes dels anys setanta les va influir sens dubte. A l’Helena Valentí, que és autora de diverses novel·les, s’hi nota l’empremta de la Woolf. A Maria Antònia Oliver, també, especialment a Joana E. i alguna altra obra”.
La senyora Woolf
Dolors Udina és una bona coneixedora de Woolf, perquè també ha traduït La senyora Dalloway (La Magrana, 2013) i Un esbós del passat (Viena, 2018), dues mostres de literatura de pes que demanen un esforç lector. Udina explica que la traducció de La senyora Dalloway la va canviar com a traductora i com a lectora: “Quan vaig llegir La senyora Dalloway fa anys no li vaig saber veure el què, tot i que em va agradar perquè té molta poesia. Encara que no entenguis el llibre en general, és de molt bon llegir, té molt bona música, però a l’hora de traduir-la vaig poder veure com n’arriba a ser, de genial”.
L’anàlisi com a traductora li va revelar detalls que havia passat per alt com a lectora: “Quan llegeixes, si no entens una cosa, tires endavant i no passa res, però quan tradueixes ho has d’entendre. Per mi, la traducció de La senyora Dalloway va ser un abans i un després, perquè em va ensenyar molt què era important traslladar d’una novel·la. Era tan genial que vaig veure que havia de provocar el mateix efecte brutal que em fa a mi. Això emociona molt. És veritat que no és un llibre on puguis anar passant pàgines ràpidament sinó que t’hi has d’aturar. Et diu una cosa que et deixa completament trasbalsat, pel que t’està dient i per com t’ho està dient. No saps ben bé què està passant, però t’està passant alguna cosa a tu mateixa, com a lectora”.
La literatura de Virginia Woolf és arriscada i complexa perquè vol ser art. “Com més vas llegint Woolf —assegura Udina—, més t’adones que està molt avançada al seu temps (té un cap molt obert) i qualsevol cosa que llegeixes de la Woolf et fa pensar i t’està interpel·lant en aquell moment. No diràs mai ‘quina cosa més antiquada’. És una mica art pur. Com Joyce, com Proust...”.
Udina creu que, per sort, Woolf va combinar elements que, cent anys després, potser són difícils de percebre per nosaltres, però que van ser claus per esdevenir una autora reconeguda: “Fa uns llibres molt difícils. De fet, em sorprenen les xifres de vendes que va arribar a tenir La senyora Dalloway. Potser és perquè llavors era molt actual. Hi havia moltes coses de l’actualitat. Ara ja no sabem les coses que passaven a Londres després de la Primera Guerra Mundial. La llegim perquè s’ha convertit en art, en literatura, però no sabem les coses quotidianes que, en el seu moment, descrivia”. Udina creu que, amb aquests detalls, Woolf va aconseguir connectar d’una altra manera (diferent a la que la fa connectar amb nosaltres, cent anys després) amb el públic del moment.
L’èxit de Woolf va anar creixent però no va ser instantani. El 9 d’octubre de 1931 escriu al Diari d’una escriptora sobre la recepció de Les ones, el llibre que la convertiria en una referència de la literatura del segle XX amb Joyce i Proust: “Realment, aquest llibre inintel·ligible està sent més ben ‘rebut’ que cap altre. Una nota a The Times: la primera vegada que m’ha estat concedida. I es ven: que inesperat, que estrany que la gent pugui llegir aquesta literatura tan difícil i torturada!”.
Ella mateixa se sorprèn de l’èxit d’una obra on ha abocat tanta angoixa, passió i risc. Però en aquest moment ella ja havia publicat dues obres de pes (La senyora Dalloway i Al far) i Orlando, una obra considerada menor però també revolucionària en alguns aspectes com la identitat sexual o el temps.
Una de les grans aportacions dels diaris de la Woolf és que es pot llegir quin és el procés d’escriptura en paral·lel a la seua vida. I la por gairebé malaltissa a les reaccions dels altres, a les males crítiques; la seva inseguretat en viu i en directe.
D’altra banda, els diaris de la Woolf són força més fàcils de llegir que les seues obres literàries. I una mica més fàcils de traduir. “En una obra literària —diu Udina— ella hi posa molta literatura i molt art. En el Diari d’una escriptora són idees que va pensant cada dia. És més fàcil de traduir —si es pot dir així—, perquè és una cosa que pensa i va transmetent sense passar-lo pel seu geni literari. És difícil en el sentit que, com que no són idees lligades, sinó que va llançant coses, de vegades no saps d’on venen. Tanmateix, efectivament, és més fàcil que traduir, per exemple, La senyora Dalloway. És un altre nivell”.
Gurt hi està d’acord, però recorda que també tenen valor literari: “Hi ha molta diferència. Quan la Woolf escriu prosa amb ànim estètic és molt primmirada en com posa les paraules..., fins i tot recargolada. En canvi, en el dietari és una altra cosa. És l’esperit deixat anar a raig. És una prosa més viva, més fresca, menys artificiosa. Que això no vol dir que no tingui un valor estètic, perquè, al final, el geni Woolf és igualment en l’artificiositat com en la puresa dels textos on el deixa sortir tal qual fa les coses”.
A Carlota Gurt, que també és escriptora, li agrada de la Woolf “aquesta idea d’atrevir-se a provar: als Diaris mateix explica que cada cop prova alguna cosa i com s’hi trenca les banyes: aquesta minuciositat que és ben bé com una feina de comptable de les paraules. I aquesta idea d’atrevir-se, com quan fa l’Orlando i decideix divertir-se, canviar de to, atrevir-se a fer una cosa diferent del que ella és”.
Els diaris són un acompanyament ideal per resseguir les passes de Woolf per la vida i la literatura. La sort és que la febre Woolf també ens ha portat les seves obres principals en els últims anys i també obres més breus, com les que acaba d’editar Cal Carré: Entre els actes (2022) i Dos relats (2021).
La sort és que ara és possible llegir al Diari d’una escriptora l’entrada del 21 marc 1927: “Déu meu, que boniques són algunes parts d’Al far! Suaus i mal·leables, i em sembla que profundes, ni una paraula errònia al llarg de moltes pàgines. Això és el que sento sobre el fragment del sopar o els nens a la barca, però el de la Lily a la gespa. Aquest no m’agrada gaire, però sí que m’agrada el final”.
I també és possible agafar després la genial traducció d’Helena Valentí d’Al far i escoltar la veu de la Woolf i veure els nens a la barca: “Allí no senten res, pensa la Cam, mirant cap a la costa, la qual, tot i les seves pujades i baixades, cada cop es veia més llunyana i assossegada. Amb la mà feu un solc al mar mentre s’escarrassava per obtenir mentalment un dibuix dels remolins i ratlles verdes fins que, amb el cap marejat i ple de boira, s’endinsà amb la imaginació en el món de sota l’aigua, on les perles s’agrumollen en els espolsims blancs, on la llum és tan verda que la ment es capgira i el cos llueix, gairebé transparent, embolcallat d’una capa verda”. •