En aquestes alçades de mig juny que ja es comencen a fer feixugues i reclamen a crits un xic de descans, Frieda encara no sap que aquest estiu acabarà fent un viatge que li canviarà la vida. No té ni la més remota idea que d’aquí a unes setmanes, quan ja no pugui més del teletreball que la deixa confinada a casa, entre deliris d’estrès i correus electrònics contestats a la matinada, rebrà una promoció al mòbil, tan cridanera i llampant que no podrà evitar lupar-la. Serà així com, gairebé sense ser-ne del tot conscient, acabarà comprant bitllet i hotelet cap a “the isle of calm”, tan barats que hauria de ser escandalós per a un viatge agostenc.
Fa unes setmanes es va anunciar que les illes Balears no només recuperaran els nivells d’ocupació turística, i de guany econòmic, del 2019, és a dir, els mateixos d’abans de l’esclat de la COVID-19, sinó que els superarà, i en escreix, fins a un punt melodramàtic. La “nova normalitat” que havia de comportar el virus, amb un replantejament de les estructures muntades que ja es constataven ineficients per a un planeta agònic, han acabat convertint-se en un grotesc retorn al passat més sòrdid. Virals s’han fet els vídeos en què es veu com milers i milers de cotxes de lloguer són desplaçats amb vaixells gegantins o com fum condemnatori surt dels creuers que han tornat als ports dels Països Catalans, malgrat siguin perfectes màquines de contaminació que no es tenen lloc en el nou Horitzó 2030 per combatre el canvi climàtic. Per no parlar de les imatges de trànsit aeri que constaten com els avions que arriben a l’aeroport de Son Santjoan són tants que la majoria han de fer voltes i més voltes per esperar el seu torn per aterrar. Des dels comptes a xarxes del perfil Terraferida es pot veure de primera mà aquest desastre en dansa.
Agost de 2022. Després de voltar com una somera mig marejada, Frieda arriba a un aeroport enorme i baixa d’un avió de llauna amb una maleteta diminuta, perquè si no la facturava el bitllet li sortia més barat. La seva arribada coincideix amb la d’una munió inversemblant d’altres turistes que es barallen, com dins d’un galliner, per aconseguir un taxi o per cabre en un autobús que no passa gaire sovint. El seu destí és s’Arenal, on només arribar topa amb gent en pilotes pel carrer, borratxa a més no poder, i platges estibades on no s’hi pot estendre ni una penúria de tovallola. Tot són presses histèriques de persones que van amunt i avall com pollastres sense cap. L’aigua és d’un color verdenc una mica fastigós, i la sorra és plena de llosques i d’altres misèries sòlides i líquides abandonades a la seva dissort. La calma brilla per la seva absència i Grècia és molt lluny. Com tanta altra gent, Frieda ha estat enganyada: li han venut un animal que ja no existeix.
Sí que és cert que Santiago Rusiñol va ser l’afortunat viatger d’una terra harmònica habitada per personatges il·lustres com Gabriel Alomar, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver o Miquel Costa i Llobera, tots ells celebradors del seu Paradís, i així va ser com va quedar absolutament fascinat, fins al punt d’explicar que “Hom pot dir que res s’ha mogut en aquesta terra de pau, en aquest penyal assoleiat, en aquesta petxina de paisatges. La lluita que tot ho ha trasbalsat aquí no hi ha pogut clavar les ungles. La terra està intacta i els homes també. El cel no ha arrugat el front, i ni una sola gota de sang ha tenyit la blavor de l’aigua.” El narrador, traductor, assagista i editor Raül Garrigasait va dedicar un llibre vibrant, amè com una novel·la i erudit com els millors assaigs, a Santiago Rusiñol, publicat per Edicions de 1984: El fugitiu que no se’n va. A través de les seves pàgines desfolkloritza un artista polifacètic, exquisit i populatxer que va maldar, enmig de la crisi de la modernitat, per implantar la bohèmia parisenca a casa nostra i per crear un art gloriós a través del pinzell i de la ploma. Els textos d’un dels volums més emblemàtics i més reeditats, L’illa de la calma, de recent reedició de luxe a l’editorial mallorquina Ensiola, són cròniques i penjaments dels viatges a l’illa gran de les Balears, on va exposar i on va assimilar-se amb una natura que aleshores resplendia amb tal frenesí que el feia aplaudir les fugides del sol com si fossin espectacles impressionants. Per desgràcia, les seves paraules varen contribuir a crear un tòpic sobre l’aparent tranquil·litat illenca que ha acabat essent autodevorada en un banquet de conformisme canibalesc pels mateixos poders i estaments econòmics del lloc, metàfora perfecta de com el capitalisme aniquila allò més bell. És així com l’illa que Rusiñol va gaudir de primera mà és un record esborrat, com records esborrats són altres espais que han perdut la seva essència.
L’implacable cineasta austríac Ulrich Seidl ha dirigit un tríptic de pel·lícules molt provocatives sota el concepte de Paradiso. La primera part està dedicada, irònicament, a l’amor, i parla d’un viatge de turisme sexual d’una dona austríaca a Kènia. Quan la vaig veure, no només vaig patir una immensa sensació de fàstic, sinó que en cap moment no vaig deixar de treure’m del cap que si bé el que jo mirava era Kènia jo no deixava de veure-hi Mallorca. L’explotació del paisatge, dels habitants i dels seus cossos, i de totes les infraestructures, tant a Kènia com a Mallorca, passen per un turisme massiu, compulsiu, degradant. És aquesta furiosa degradació la que ha volgut retratar també Sebastià Alzamora a la seva darrera novel·la a Edicions Proa, Ràbia, en què l’entramat sociològic xoca amb una perillosa advertència pasoliniana i una apocalipsi en apogeu. Però qui primer va anunciar els perills del turisme va ser Antònia Vicens amb la seva pionera novel·la, 39º a l’ombra, recentment reeditada per Lleonard Muntaner Editor.
Com que, després de dos dies, anar a la platja li semblarà una brutor avorridíssima, i la trista constatació de passejar entre runes morals és inviable, Frieda es dedicarà, en un rutilant dia de la marmota perpetu, a anar de bar en bar a menjar ensaïmades xicletoses i a engatar-se de valent sota un sol de bandera que la convertirà en una gamba de vermellor radioactiva. Així coneixerà altres turistes que simplement han vengut a passar-ho bé i a ofegar les penes en Jägermeister. Durant una de les seves moltes nits alcohòliques, Frieda acabarà fornicant repulsivament damunt de la sorra d’una platja confitada de condons usats. Per sort els jorns passaran en una mena d’èxtasi amniòtic i en un no-res tant ella com la resta, si no moren per balcòning o coma etílic o sobredosi, tornaran als seus domicilis respectius per continuar fent feina esbojarradament, alimentant la sinistra sínia capitalista. Ni ella ni ningú no pensarà en els mots de Rusiñol quan va deixar escrit que “l’ensaïmada mallorquina és d’una pasta misteriosa. Aquella tovor, aquell bufat, aquell estarrufament, aquella solidesa volàtil, aquella espessor diguem-ne etèria, no es poden confondre amb res del món. Menjar-se una ensaïmada mallorquina no és rosegar, ni xuclar, ni mastegar, ni xarrupar, ni beure. És una mena de fluid que omple la boca de dolcesa…”
“Estam a punt d’arribar al col·lapse…” Així de clar i contundent es mostra Pau Vadell i Vallbona, poeta, editor i agent cultural. El mateix pensa el poeta Pere Perelló i Nomdedéu, que acaba de publicar el seu darrer poemari, Són ets i uts, finalista del Premi Pare Colom publicat a “La Fosca” de Lleonard Muntaner Editor: “Mallorca s’ha convertit en una colònia vacacional d’elit amb uns preus desorbitats per als propis habitants, que per culpa de la precarietat no podran viure a casa seva en un futur més que negre. Estam conreant una destrucció massificada. La cosmovisió de Santiago Rusiñol ha tengut tant d’èxit que s’ha acabat autoaniquilant talment una figura poètica clàssica.” Precisament, el seu llibre és una reflexió sobre la pèrdua de valors i d’identitat en un món sols mogut pel motor monetari, un món que també veu com el seu llenguatge i la seva idiosincràcia es troben en immediat perill d’extinció. Per altra banda, escriptors illencs com Ponç Pons, Miquel Àngel Llauger i Sebastià Perelló han parlat de la insularitat i del desballestament provocat pel monstre turístic en els seus darrers volums.
Per desgràcia, aquella imatge arcàdica i edènica que va pintar Santiago Rusiñol amb bellíssimes paraules com pigments és només això: una obra molt plàstica que ja no té res a veure amb l’estricta realitat comprovable estiu rere estiu. En canvi, qui sí va saber retratar l’ànima miserable dels illencs va ser George Sand, en les seves cartes i en el seu cru Un hivern a Mallorca, un dels llibres més reeditats de la història que ara també es pot trobar en un molt bon volum a Edicions de 1984 a cura d’Antoni-Lluc Ferrer després d’haver merescut el 7è Premi Beca Ciutat de Tarragona de Traducció Jaume Vidal Alcover. En una carta al seu amic Honoré de Balzac, Sand defineix la població com a salvatge, grollera, aprofitada, i amb una sagrada mala llet diu que són pitjor que cartaginesos, pel seu afany de lucre, i que espanyols, pel seu fanatisme.
Coincidiré amb Frieda a l’octubre del 2022 i serà, després d’explicar-li que originàriament soc de Mallorca, quan ella mateixa m’explicarà el seu periple i em confessarà que està embarassada, i que decidirà tenir la criatura i ser mare soltera malgrat tot i que, en efecte, Mallorca li haurà canviat la vida, ella espera que cap a millor només perquè porta vida a les entranyes. Jo em demanaré si la seva descendència perpetuarà aquest etern retorn abominable marcat per les ànsies de consumir i de vendre llegendes que ja no existeixen per assolir un guany o si, en canvi, decidirà fer un cop de puny damunt la taula i aturar per sempre aquesta roda nefanda que ens fa rodolar enmig d’un carnaval frenètic que no té cap sentit.
Que estranyes, i que tristes, aquestes paraules de Santiago Rusiñol, tan oposades al que experimentem cada any a través de dolorosos mesos de sol fort que ho destrueixen tot sense commiseració: “La mar que volta aquesta terra no vol soroll, i fa bé. Les guerres, les revolucions, els odis, les venjances i els crims que han tingut lloc aquests darrers temps, no han travessat sa blavor. I és que aquest poble, en sa saviesa, ha entès que per cada nova que arriba bona, per telègraf, n’arriben trenta de dolentes, i s’ha tancat, conscientment, a l’isolament sense fils. Els fils del món no duen res de bo, i aquesta illa benaurada hi ha sapigut posar un llatzeret. I venturós, cada dia més, el poble que no porta pressa.” Mallorca, illa de la calma usada i abusada que, cent anys després, va cap a una hecatombe segura si res no canvia. •