Conegut pels seus dibuixos de gats, Louis William Wain (1860–1939) va ser una de les figures més cèlebres de l’època victoriana al Regne Unit. De personalitat obsessiva i gestos apressats, va deixar la feina de professor a la West London School of Art —on va estudiar— per ser artista, amb el fatídic esvoranc d’inseguretat que aquesta decisió comporta. Sense gaire traça pels negocis, sense vista per signar els pertinents drets de reproducció, sense ambició per no fer altra cosa que dibuixar i crear, totalment enderiat. Com si l’art s’empeltés amb la vida, en un rampell d’electricitat que el va portar a representar paisatges bucòlics, escenes de camp i molts animalons, especialment els petits felins.
Acolorits o a una tinta, pertorbadors o dòcils, mansois o antropomorfs, enfeinats o ociosos, els gats de Louis Wain són icònics, també avui. La feina l’avala: més de cent llibres il·lustrats, targetes de felicitació, gravats i làmines, aparicions estel·lars en revistes i periòdics, protagonista de capçaleres especials com el Louis Wain’s Annual, publicat del 1901 al 1915, i president del National Cat Club. Però l’artista no va tenir una vida fàcil, va surfejar per la voràgine d’estar viu, d’entrebanc en entrebanc: el primer de sis fills i l’únic home, cap de les cinc germanes casada, amb el pes de portar la casa després de la mort del pare als vint anys, amb la menor diagnosticada com a “boja” als trenta, amb un llavi leporí de naixement que el va apartar de l’assistència a classe. I amb una dona, la institutriu familiar Emily Richardson, que va morir només tres anys després d’haver-se casat.
A tot això se li afegix la possible esquizofrènia que va patir durant els darrers anys de vida, fet que —segons els experts— es veu de manera sorprenent a les obres que ens llega. Una ment en combustió, frenètica i ultrasensible, i un art que mostra aquesta percepció tan especial. Una vibració que esdevé l’eix motriu del debut cinematogràfic de Will Sharpe: electricitat creativa, vida que reverbera, una visió fragmentària que no s’entén sense el dibuix i la singularitat de la mirada divergent i que veiem en una fotografia impecablement treballada, presentada en un format 4:3 de concepció pictòrica, amb el nervi d’un no parar, d’un bullici mental i d’un caos convertit en palanca que esbotza portes. Però l’estrident floritura formal que no pot sostenir el pes d’un film que ens condueix per un laberint excessivament preciosista.
L’argument de la forma no rebla el clau del fons, en una sensació estranya. A la fi, The electrical life of Louis Wain ens deixa el més bon regust en tot allò referent a la història d’amor, amb uns Benedict Cumberbatch i Claire Foy creïbles en l’excentricitat. Units per la raresa, com tants d’altres, són el millor d’una història que vol i dol, però que té bons cops amagats —com ara trobar-se Nick Cave o Taika Waititi— o la descoberta d’una figura malastruga i brillant. “Pots fugir de la família, però no pots fugir del dolor. Et perseguirà com una ombra violenta”, li diuen. I és tan cert com que estimar, inevitablement, porta a la pèrdua, perquè estimar obre camins, però també pot fer molt de mal.
The electrical life of Louis Wain
Guió i Direcció: Will Sharpe
(sobre una història de Simon Stephenson)
Regne Unit, 2021
Durada: 111 minuts
Fotografia: Erik Wilson
Música: Arthur Sharpe
Repartiment: Benedict Cumberbatch, Claire Foy, Andrea Riseborough, Toby Jones, Stacy Martin, Aimee Lou Wood, Adeel Akhtar, Julian Barratt, Sharon Rooney
Gènere: biopic