L'historiador Josep Terrassa Flaquer (Capdepera, Mallorca, 1952) ha publicat un llibre interessant i ple d’informació sobre el tema: L’espiritisme a Capdepera(1868-1936). Editat per Documenta Balear, el volum porta un pròleg de la historiadora mallorquina Isabel Peñarrubia i un epíleg de l’antropòleg i escriptor català Gerard Horta, un especialista en l’impacte de l’espiritisme entre les classes populars catalanes del tombant del segle XIX al XX.
Un lloc propici per a la dissidència
Com s’explica que a Capdepera, un municipi petit, allunyat de Palma i que tenia poc més de 3.000 habitants, en pocs anys s’hi fundés una de les primeres congregacions protestants —metodista— de les Balears (1879), s’hi creés el primer centre espiritista de Mallorca (1891) i hi sorgís un moviment obrer nombrós i actiu, que entre altres projectes va constituir una societat de socors mutus i va fundar una escola per als fills de les classes treballadores? Terrassa atribueix l’heterodòxia gabellina a dues raons de base: una d’àmbit estatal —la democratització política i la renovació sociocultural que va haver-hi a Espanya durant el Sexenni Democràtic (1868-1874)— i una d’àmbit local —l’autosuficiència econòmica de què a mitjan segle XIX van començar a gaudir els gabellins.
“La Gloriosa i els mecanismes democràtics introduïts per la Constitució de 1869 —explica Terrassa—, especialment el sufragi universal masculí, la llibertat de premsa, la llibertat de cultes, la llibertat d’ensenyament, la llibertat d’impremta, així com la disputa partidista, van atiar i fer emergir l’ànsia de participació política, cosa que va ampliar i renovar el teixit associatiu i crear un debat social”. Tot plegat serviria per donar camp per córrer a ideologies i creences —el republicanisme, el socialisme, el feminisme, l’espiritisme, el lliure pensament...— que trencaven amb els rígids esquemes heretats de l’Antic Règim. Aquest fenomen va donar-se en diferents indrets de l’Estat espanyol.
Les singulars circumstàncies del poble i dels seus habitants van fer de Capdepera un indret particularment propens a abraçar les idees més revulsives i transformadores de l’època. El poble gaudia d’una notable prosperitat gràcies a una economia basada en l’obra de palma, de la qual hi havia molta demanda perquè s’hi elaboraven estris i ormejos —barrets, escombres, estores, maletes...— que cobrien necessitats quotidianes bàsiques. A més, la secular tradició marinera de Capdepera —diu Peñarrubia al pròleg— va facilitar l’exportació dels productes fabricats al poble, en especial cap a Barcelona, on el 1866 s’enviaren ni més ni menys que 42 tones d’obra de palma.
Aquesta prosperitat va atreure molta immigració des d’altres pobles de l’illa cap a Capdepera, que del 1850 al 1900 va passar de tenir 1.500 habitants a tenir-ne uns 3.000. L’arribada de tants nouvinguts, desarrelats i deslligats de convencions, va estimular l’emergència de dissidències. A aquest fet, s’hi ha d’afegir que, l’any 1858, la liberal Capdepera s’havia constituït administrativament en municipi després d’independitzar-se d’Artà, un poble on el poder era encara en mans de senyors que lluitaven, en paraules de Terrassa, “per mantenir les velles estructures agràries”.
El fet de no estar sota el control de cap estructura de poder reaccionària, el fet de tenir contactes habituals amb l’exterior gràcies a la frenètica activitat marítima —a través de pescadors, comerciants i contrabandistes— i el fet de gaudir d’autosuficiència econòmica gràcies a la indústria de l’obra de palma van convertir Capdepera en un indret acollidor per a tots aquells que trencaven amb les imposicions de la tradició. Entre ells hi havia, és clar, els espiritistes.
Un fenomen europeu que aterra a Mallorca via Barcelona
Va ser en la convulsa, vibrant i heterogènia França de la primera meitat del segle XIX on va sorgir l’espiritisme que acabaria arribant a Catalunya i a Mallorca. L’home que va sistematitzar i divulgar la filosofia o doctrina espiritista va ser Hippolyte Léon Denizard Rivail. L’any 1857, amb el pseudònim d’Allan Kardec, va publicar El llibre dels esperits, que de seguida va gaudir d’una important difusió i un gran èxit. N’és una prova que el 1874, quan els militars acabaren per la força el Sexenni Democràtic, “no hi havia cap barriada de Barcelona ni cap poble de la rodalia on no hi hagués una entitat espiritista”, segons les estimacions de Terrassa.
L’espiritisme va néixer amb l’afany de trobar una explicació a tota mena de fenòmens aparentment incomprensibles, des dels més vulgars, com un objecte que es movia sense motiu aparent, un soroll estrany o un fulgor enmig del no-res, fins als més transcendentals, com l’existència del mal i el misteri de la mort. Diu Terrassa que l’espiritisme pretenia “demostrar que allò sobrenatural i ocult mantenia uns vincles molt estrets amb el món real i que era possible apropar-s’hi”, i que en part servia per omplir un buit o una necessitat de respostes que alguns homes i dones ja no trobaven en la religió catòlica oficial. La resposta que donava a aquests misteris tenia a veure amb els esperits dels morts. Kardec va resumir la doctrina dient que l’espiritisme és “la ciència que tracta la naturalesa, l’origen i el destí dels esperits i de les seves relacions amb el món corporal”.
Per a Josep Terrassa, en tot cas, l’important de l’espiritisme i de l’assumpció que en va fer una part de la societat gabellina és la seva deriva ideològica i moral, amb efectes pràctics sobre la realitat. A diferència del catolicisme, interessat només en la salvació espiritual dels creients, l’espiritisme aspirava “a reformar i millorar el món real, cercant el consol i benestar d’aquells qui pateixen”, en el sentit que respectava i reivindicava les demandes i les necessitats dels més desfavorits. “L’ideal espiritista —diu Terrassa— era arribar a la màxima perfecció moral”, amb la intenció última que l’excel·lència moral de cada individu repercutís en el conjunt de la societat i la fes més oberta i més justa. No és casual, en aquest sentit, que molts espiritistes gabellins també fossin molt actius, políticament. Van ser els casos, entre altres, de Colau Sancho Moll, espiritista i republicà, que va presentar-se voluntari per lluitar contra els carlins en la tercera guerra Carlina, i de Mateu Garau Flaquer, un espiritista que va ser regidor socialista entre el 1931 i el 1936.
Paradoxalment, l’espiritisme estava molt lligat als corrents de pensament racionalista —laïcisme, distinció entre ideologia i creences— però, alhora, estava profundament marcat pel cristianisme. Així, molts espiritistes definien Déu com el principi moral més absolut —“Déu és amor, pau, caritat, bondat, misericòrdia i justícia, tot en grau infinit”—, però ho feien sempre des de la preservació de l’autonomia personal. “Els espiritistes creien que ni l’Església ni ningú podia tenir el control social, per tant el que inculcaven a la gent era que no havien d’escoltar els poders establerts, sinó que havien d’observar i aprendre pel seu compte. Partidaris de la societat civil, molts no es casaven ni batejaven els seus fills”.
Aliances i companys de viatge
Hi havia sòlides afinitats entre la comunitat metodista i l’espiritista de Capdepera. Uns i altres havien trencat amb les creences majoritàries i tradicionals del poble, de l’illa i d’Espanya; uns i altres volien que l’Estat i l’Església no es fiquessin dins l’esfera privada de la gent; i, també, uns i altres creien que es podia prescindir de la intercessió de la jerarquia eclesiàstica —els metodistes perquè cada individu ja s’aclaria ell sol amb la Bíblia; els espiritistes perquè, si era possible comunicar-se amb els esperits, no calien intermediaris de cap mena—. També hi havia diferències. Els espiritistes gabellins es mantingueren gairebé sempre al marge de les cruentes disputes socioteològiques que van enfrontar els metodistes amb les autoritats catòliques entre les acaballes del segle XIX i el principi del XX. Així i tot, és significatiu que, aquells anys, a Capdepera hi hagués molts matrimonis mixtos, amb la dona metodista i l’home espiritista.
Que convisquessin matrimonialment les dues dissidències és la confirmació definitiva que a Capdepera hi havia un substrat de lliure pensament que propiciava l’arrelament d’idees al marge del marc mental dominant. Aquest substrat és el que explica, també, que els espiritistes s’impliquessin en política tot i considerar que les seves creences eren una qüestió que havia de quedar-se en l’esfera privada. Cal tenir en compte que les reunions al voltant de les taules on es convocaven els esperits es feien sempre entre coneguts i en cases particulars, per exemple a la vetlleria de na Velleta, on també llegien la revista La Luz del Porvenir.
Aquesta simbiosi entre espiritisme —“la religió de la possessió esdevinguda la religió dels desposseïts”, en paraules de Gerard Horta— i ideologies progressistes va fer que, a finals del segle XIX, hi hagués molts espiritistes en les files del republicanisme i que, a principis del segle XX, n’hi hagués molts en les files del socialisme. Explica també que, amb la victòria de Franco a la Guerra civil, l’espiritisme desaparegués gairebé per complet de la vida de Capdepera i de tants altres indrets de l’Estat on havia tingut una presència forta, revulsiva i estimulant.
