En l'interior del col·legi Cremona hi ha aquest dijous més activitat del que seria normal un dia entre setmana de jornada intensiva. Pares i mares van d'un costat a l'altre per enllestir la festa de final de curs. Hi ha globus i galindaines, cartells i taules empaperades i llestes per rebre el formigueig humà que avui divendres envairà el patí. Al Cremona, com a tants altres col·les durant aquests dies, es preparen per acomiadar el curs. Hi haurà una batucada, parlaments i música per tothom. Perquè demà és festa grossa. I ben grossa, perquè serà la primera volta des que es creà l'escola, allà pel 2010, que el curs s'acomiadarà en un edifici de formigó. Sí, de formigó. Perquè la del Cremona no és una història normal: és la història d'un col·legi que, a causa de la desídia administrativa, va haver de romandre en barracots durant 14 anys. I és, també, la història d'una comunitat educativa perseverant i valenta que va batallar perquè els xiquets i les xiquetes d'Alaquàs tingueren unes instal·lacions educatives dignes.
Són, també, un exemple de dignitat perquè en l'etapa de desmantellament dels serveis públics que va protagonitzar el PP, van fer una defensa aferrissada de l'educació pública. Poder celebrar el final de curs, per fi, en unes instal·lacions dignes, és una victòria d'aquesta comunitat educativa, però és també, una victòria col·lectiva.
"Els hauria agradat tancar-nos l'escola, però no ho van aconseguir", rememora Juan Carlos Ponce que és president de l'AMPA des de fa set anys. Treballador d'una companyia de subministrament d'aigua, no s'atreveix a comptabilitzar les hores que, en la darrera dècada, ha dedicat a la lluita per l'escola dels seus fills. Avui duu la samarreta taronja que identifica la seua lluita. "- barracots + escoles" es llig al davant, tot sintetitzant aquella lluita que ara ja forma part del patrimoni emocional de l'escola.
Anem, però, a l'inici de tot. Això és Alaquàs, un poble en la zona metropolitana de València que, pels volts del canvi de mil·lenni, com tants altres municipis, va començar a expandir la seua taca urbanística cap al nord, en la zona que ací tothom coneix com el camí vell de Torrent. Amb la construcció de nous habitatges emergí, també, la necessitat d'habilitar nous serveis. Fins a l'any 2007 el CEIP Sanchis Almiñano va acollir els xiquets i les xiquetes en edat d'escolarització. Aquell any, però, els responsables d'educació s'adonaren que calia un nou centre i per això es decidí crear el CEIP Ciutat de Cremona, en referència a la ciutat italiana amb què Alaquàs estava agermanada. A les criatures, primer, se les col·locà en barracots amb la promesa que aquella seria una solució provisional.
Les instal·lacions, situades a la vora del Sanchis Miñano, eren precàries, sí, però es va córrer la veu que el professorat estava molt implicat i que el projecte educatiu era engrescador. "De seguida, es va convertir en el centre més demandat del municipi", recorden Vicente Ramos i Mari Carmen Méndez. També ells matricularen el seu fill el 2012 convençuts que la promesa constructiva es faria realitat. Tant és així que es dotà de tres aules per curs.
El calendari continuà avançant i el nou centre escolar esdevenia una entelèquia. Ni Alejandro Font de Mora (2007-2011) ni José Císcar (2011-2012) no badaren boca en la seua etapa com a consellers. El temps de vi i roses de l'etapa de taulell s'havia esgotat i a les arques de la Generalitat, exhaustes de grans esdeveniments i despeses a cor que vols, no quedaven diners per atendre els serveis més bàsics. "Era molt dur veure com s'havien gastat els diners en formula 1 i en copes de l'Amèrica i que ens digueren que no hi havia diners", rememora Vicente Ramos. El professorat va haver d'adaptar-se a aquella precarietat imposada.
A dins dels barracots, no era fàcil fer classe. Si plovia, el soroll de la pluja sobre el sostre metàl·lic, els molestava; a voltes, si feia massa vent, el sostre de metacrilat entre els corredors de contenidors pegava colps. En una ocasió, un dels sostres va eixir volant. En una altra, l'aigua de la pluja va començar a supurar pels endolls de la llum. "Vaig haver de fer com a La vida és bella: a través del joc vaig fer que tots els xiquets isqueren de l'aula, amb calma, per evitar el perill", rememora Amparo, mestra d'infantil. En aquella ocasió els bombers van haver d'intervenir. Lluitadora incansable, Amparo no pot estar d'emocionar-se quan rememora algunes de les penúries que van haver de passar. "El cap de setmana anàvem a fer formacions i en moltes ocasions les fèiem en centres concertats. Allí tenien piscina, gimnàs,... En canvi, el terra de les aules prefabricades era tan roín i estava tan mal fet que els xiquets més menuts s'entropessaven. Per què es dedicaven a l'escola concertada recursos que li feien falta a l'escola pública?", qüestiona.
Fou María José Català, aleshores consellera -actual secretària general del PP-, qui s'encarregà de llançar la galleda d'aigua freda. Per al curs 2014-2015 el seu departament dissenyà un arranjament escolar que no contemplava cap aula de P3. Això significava, a la pràctica, iniciar el desmantellament del centre. Per a les famílies que ja tenien un fill gran dins i que aspiraven a incorporar el fill menut, significava un mal de cap considerable. Els germans, segons l'ordre de Català, no podrien compartir centre.
Les famílies, però, es revoltaren i iniciaren una campanya de mobilitzacions que traspassà l'àmbit estrictament local. Manifestacions a Alaquàs, a València, a Madrid... La marea taronja del Cremona començà a fer-se reconeixible a tot arreu i la seua lluita concità la simpatia d'una part de la societat que ja començava a estar farta del desmantellament dels serveis públics. Especialment sonat fou el tancament durant 100 dies protagonitzat per un grup de famílies organitzades a través de la Plataforma Tots som Cremona. "Clar que era dur, perquè l'endemà calia alçar-se i anar a treballar, però estàvem convençuts que si no ens mobilitzàvem ho tindríem tot perdut", recorda Juan Carlos Ponce. La seua família era una de les perjudicades per l'etzibada de Català. Mario, el seu fill menut, no podria seguir els passos del seu germà gran, David.
Vint-i-vuit famílies estaven en la mateixa circumstància. L'enuig era de tal calibre que aplicaren la desobediència civil. El 3 de setembre del curs 2014-2015 es presentaren al Cremona amb els seus fills menuts, aquells que teòricament tenien vetat l'accés al centre. Amb la complicitat d'algunes mestres del centre i altres jubilades, deixaren els xiquets allà. "Vingué la inspecció de Conselleria i després la Policia i fins i tot ens amenaçaren en portar als xiquets als serveis socials. Fou una situació molt desagradable", rememora Juan Carlos. La queixa per aquella situació arribà fins i tot a Brussel·les, gràcies a la intermediació de l'aleshores eurodiputada andalusa Teresa Rodríguez. María José Català fou declara persona non grata per part de l'Ajuntament d'Alaquàs. "Sentíem molta impotència per veure la injustícia que s'estava cometent -rememora Mari Carmen Méndez-. Però també va ser un procés al llarg del qual vam perdre la por i vam assumir que si volíem aconseguir el nostre objectiu, el millor que podíem fer era lluitar colze a colze amb la resta de les famílies".
El 24 de maig de 2015, però, tot canvià. Aquell dia, els votants van decidir desallotjar el Partit Popular del govern de la Generalitat. A Alaquàs, el bloc d'esquerres va més que duplicar les paperetes aconseguides pel Partit Popular. El càstig era evident i al Cremona van ser moltes les famílies que van festejar el canvi al govern valencià.
No tot, però, va ser bufar i fer ampolles. Perquè a la pràctica el Partit Popular, a través de l'empresa pública Ciegsa, no havia fet cap pas per iniciar la construcció del centre. Tot es va haver de fer des de zero i no fou fins al curs passat que l'alumnat va poder abandonar els barracots per passar a unes aules convencionals. Al setembre de 2021 ho feren els alumnes d'infantil i al febrer arribà el torn dels alumnes de primària. En total, Conselleria invertí 5,6 milions d'euros per a un centre que disposa de 9 aules d'infantil i 18 de primària. El 2 de març de 2021 dos xiquets, Víctor i Aitana, tallaren simbòlicament la cinta amb què el nou Cremona quedava inaugurat. Els alumnes més majors havien fet tota l'escolarització en barracots.
La d'avui serà la primera festa final de curs que, una volta superada la pandèmia, la comunitat educativa podrà celebrar junta. Vol ser, també, una forma d'agrair als col·lectiu que els van fer costat durant aquells anys (els iaioflautes, la PATH,..) el caliu que els van donar. Moltes de les famílies que van estar involucrades en aquella lluita aquests dies han ajudat als preparatius, a pesar que els seus fills han passat ja a l'institut. Per a moltes d'elles aquella experiència els ha canvit la forma d'encara la vida. "Ens hem deixat moltes energies, però aquesta lluita ha pagat la pena -diu Mari Carmen Méndez-. A pesar de tot, crec que hem tret coses positives: uns llaços i una complicitat entre famílies que, segurament, d'una altra manera no hauríem aconseguit. Som la família Cremona". Demà, durant la festa, on està l'entrada principal, es deixarà a la vista un socarrat amb el dibuix dels barracots on una generació sencera d'alaquaser i alaquaseres han fet el seu ensenyament infantil i primari. "Perquè les generacions del futur -diu Amparo- han de tenir present la memòria d'aquesta lluita".