Sigui més o menys explícit, més o menys visceral en la imatgeria i els cops d’efecte, el cinema de Michel Franco sempre és interessant. Genera preguntes i ens deixa via lliure per escriure les respostes, ens fa partícips de l’abisme social establert per les diferències de classe i exposa, sense gaire miraments, la violència persistent —assassinats a plena llum del dia, sense causar laments extraordinaris— que travessa el dia a dia de Mèxic, el seu país. Lluny del focus concret d’espai i temps, el cineasta exposa la realitat més aspra d’un món dividit entre rics i pobres.
Si a Nuevo orden (2020) posava l’ull en l’aspecte iracund de la revolta popular i en com aquesta és sufocada per les “forces de l’ordre”, a Sundown (2021) exposa l’equilibri fràgil entre rics i pobres de forma més subtil, integrat en la crònica d’un viatge sense retorn. L’adinerada família Bennet passa uns dies de vacances a Acapulco, en un complex hoteler de luxe, entre hamaques, combinats i massatges, en una bombolla aïllada de la fressa del món real. Fins que una trucada ho canvia tot i la família —germà, germana i els dos fills d’ella— han de tornar a casa sobtadament. A l’aeroport, amb l’esquinç del dolor ben visible en Alice (una breu i molt precisa Charlotte Gainsbourg), en Neil (Tim Roth) fingeix que ha perdut el passaport i es queda a Mèxic. Sorprenentment indiferent a la notícia.
Aquí rau el punt de conflicte que activa el drama que veurem tot seguit, quan comencem a seguir les passes d’en Neil, un personatge indolent i interpretat brillantment per Tim Roth —esplèndid en la deixadesa—, que aconsegueix transmetre el tedi, l’apatia i l’astorament d’una persona a qui ja no li importa res. En Neil no torna al complex de luxe, sinó que farà el cau en una pensió situada al costat d’una platja popular d’Acapulco, plena a vessar i on és normal veure-hi passejar militars amb fusells automàtics, cascs i armilles antibales. Beu cervesa en una cadira de plàstic amb els peus en remull, mira el mar i camina com si res anés amb ell, fugisser d’una vida que no l’interpel·la, com si hagués integrat tots els perills que comporta el carrer i la violència del lloc on ha decidit quedar-se. Com si s’hagués apropiat de la fatalitat d’existir, sense que res ni ningú l’obligui a viure i a prendre partit.
Un realisme en brut i un metratge ajustat —de 84 minuts— que demostren que l’excés és, massa sovint, un pecat d’autosuficiència i poca confiança en l’espectador. A Sundown, Franco explica molt amb pocs elements. No és tan ambiciosa en la construcció com d’altres de les seves obres anteriors, però, a canvi, juga més amb l’enigmàtic del trànsit, amb aquella xafogor que traspassa la pantalla i que converteix el protagonista en pal de paller, amb els cercles que fa sobre si mateix per arribar a l’únic punt final possible —i potser massa previsible. Però el recorregut paga la pena. Per sentir l’absurditat de tot plegat, per copsar com n’és, de dolorosa, la distància entre els uns i els altres, veïns d’un mateix món. Però tan allunyats que ens tornem ben poca cosa, desidiosos, insensibles a res. Ni tan sols la mort.
Sundown
Direcció i guió: Michel Franco
Mèxic, 2021
Durada: 84 minuts
Fotografia: Yves Cape
Repartiment: Tim Roth, Charlotte Gainsbourg, Iazua Larios, Henry Goodman, Albertine Kotting, Samuel Bottomley, Mónica del Carmen, James Tarpey.
Drama.