Si vostè té previst acudir a Cuba com a turista, és molt probable que gaudisca d’un viatge plàcid, sense cap contratemps. En canvi, si vostè fora un ciutadà nord-americà desplaçat al país caribeny en missió diplomàtica o per fer tasques d’espionatge, és molt probable que sentira maldecaps, marejos, dolor d’oïdes o vòmits.
El fenomen té nom i cognom: síndrome de l’Havana, i es manifesta d’ençà de 2016, quan els Estats Units van obrir la primera ambaixada en el país després de 54 anys d’absència. La distensió promoguda en el mandat del president Barack Obama, afavorida per la mort de Fidel Castro, va traduir-se en un fet històric, que marcava un abans i un després en les relacions —sempre tenses— entre ambdós països.
La suposada síndrome ha estat estudiada per la CIA i per metges reputats. Alguns dels estatunidencs que han reportat alguns dels efectes anteriorment descrits fins i tot han estat ingressats a l’hospital militar Walter Reed, ubicat a Bethesda (Maryland), on se’ls ha sotmès a tot tipus de proves. És el mateix centre hospitalari on també va passar uns dies Donald Trump en ser-li diagnosticada la COVID-19.
Per bé que el topònim de la síndrome en qüestió remet exclusivament a Cuba, hi hauria centenars d’espies i diplomàtics dels Estats Units que han experimentat unes sensacions homologables a la Xina, el Vietnam, Colòmbia, Alemanya, Àustria, Geòrgia, Uzbekistan i Rússia, cosa que, com és obvi, ha fet incrementar les sospites sobre l’origen de l’afecció i la implicació real dels serveis d’intel·ligència de països tercers.
Tanmateix, un grup de vint científics cubans van afanyar-se a desmentir, l’any passat, l’existència d’un possible atac organitzat. Asseguren que no hi ha cap prova seriosa que així ho fonamente. I, si més no pel que respecta a Cuba, sembla que tenen tota la raó.
25 baixes
L’any 2017, quan l’ambaixada dels EUA a l’Havana tot just havia engegat a rodar, 25 treballadors van acollir-se a la baixa laboral, una circumstància que va alertar les autoritats nord-americanes. A partir d’aquell moment, el personal destinat a Cuba va reduir-se un 60%.
“Crec que Cuba en té la culpa, és un atac molt inusual, però diria que n’és la responsable”, va afirmar llavors Trump. N’hi havia que apuntaven, igualment, els espies russos instal·lats a l’Havana.
El ben cert és que a l’ambaixada del Canadà va passar una cosa semblant. L’any 2019, 14 dels seus funcionaris van presentar símptomes homologables i el Govern de Justin Trudeau va optar per rebaixar, igualment, el cos diplomàtic destinat allà.
Pel que fa als Estats Units, en març de 2021 el Departament d’Estat —ja sota l’Administració del demòcrata Joe Biden— va designar una diplomàtica de llarga trajectòria, Pamela Spratlen, al capdavant d’un equip de treball que ha d’investigar els incidents produïts a Cuba. La intenció de les autoritats nord-americanes és incrementar a poc a poc la presència de personal diplomàtic a l’illa.
Així va expressar-ho, ara fa un any, un portaveu de l’ambaixada, Timothy Zúñiga-Brown: “El president Biden s’ha compromès a renovar el personal de la nostra ambaixada a l’Havana per millorar la nostra capacitat de relació amb la societat civil i, quan siga escaient, augmentar els serveis consulars alhora que es garantisca la seguretat dels diplomàtics estatunidencs a Cuba”.
Des del 16 d’agost de 2021, l’estatus dels diplomàtics destinats a Cuba ha variat una mica. De no poder ser-hi amb les seues famílies, han passat a poder ser-hi, però de manera parcial. Només poden visitar-los temporalment o establir-se de seguit alguns familiars concrets, sempre amb l’autorització prèvia corresponent.
Ones sòniques?
Trump va reduir a la mínima expressió l’activitat a l’ambaixada després d’acusar les autoritats cubanes d’atacar el seu cos diplomàtic amb ones sòniques.
Els traumatismes cerebrals que referien els diplomàtics desplaçats a Cuba procedia d’unes ones de so imperceptibles per l’oïda humana. Unes ones sòniques que les autoritats cubanes van negar haver causat. La mateixa CIA, en un informa que va revelar el diari The New York Times en gener passat, va negar que el malestar general fora produït per cap conxorxa estrangera.
Tot al contrari, van atribuir-ho a fenòmens ambientals o al cansament. Tan sols en una vintena de casos —explica l’informe— l’afecció a la salut podria estar provocada per un atac programat. Aquests casos, com és lògic, continuen sent analitzats, però, siga com siga, es tracta d’una minoria. Se n’han diagnosticat centenars.
El desembre passat, el director de la CIA, William Burns, va advertir directament les autoritats russes —en el viatge que va fer a Moscou amb motiu de la possible invasió d’Ucraïna— que si es demostrava l’existència de qualsevol atac amb ones electromagnètiques i d’ultrasons als seus diplomàtics, efectuat amb radiacions d’alta freqüència, Rússia en patiria les conseqüències.
No obstant, en una entrevista anterior amb el diari The Times, l’espia Marc Polymeropoulos, un exagent de la CIA que va patir els efectes de la síndrome de l’Havana, remarcava la importància d’investigar al màxim els problemes de salut que tant ell com uns altres professionals han patit a l’estranger. El missatge que Burns va traslladar a Rússia s’emmarca en aquesta línia.
Algunes veues, ras i curt, parlen d’una “histèria” en el col·lectiu d’espies i diplomàtics nord-americans que s’hauria generalitzat arran de l’aparició dels primers episodis sospitosos a Cuba.
Precisament, un dels assessors de Burns, durant un viatge a l’Índia, va presentar alguna d’aquestes anomalies. Els símptomes, relaten els afectats, sobrevenen de cop i volta. Poden aparèixer en qualsevol moment —fins i tot dormint— i de vegades impedeixen de caminar.
Els primers casos procedents de Cuba van ser estudiats a fons pel Centre de Danys Cerebrals i Rehabilitació de la Universitat de Pennsilvània. Les conclusions, publicades en 2018 al Journal of the American Medical Association, indicaven que el quadre que presentaven els afectats eren equiparables al de les persones que pateixen una commoció cerebral greu. Amb un element afegit gens tranquil·litzador: els símptomes no desapareixen, sinó que decauen i tornen a manifestar-se, bruscament, al cap del temps.
Microones potentíssims
Un atac organitzat amb microones no és poca cosa. És una arma com qualsevol altra, menys visible però molt efectiva.
Gràcies als avenços tecnològics, aquestes microones poden emetre’s en un rang que arriba als 300 gigahertzs. Per copsar-ho com cal, un aparell de microones casolà, per exemple, actua amb una freqüència de 2,5 gigahertzs. Els experts en armament sostenen que la intel·ligència militar russa, a través del seu departament especialitzat (GRU), estaria en condicions d’iniciar un atac d’aquestes característiques.
Com que alguns dels afectats per la síndrome de l’Havana asseguren haver sentit un soroll molt fort abans de sentir-se malament, això podria guardar relació amb les radiofreqüències. És la versió que deixen anar alguns investigadors nord-americans. D’altres, però, no van notar absolutament res, cosa que contribueix a engrandir l’enigma sobre l’origen real d’aquest mal.
De moment, el cos diplomàtic dels Estats Units tornarà a incrementar-se a Cuba. Després dels anys més durs de la pandèmia, amb una situació més normalitzada i havent fent les investigacions oportunes, Biden i els seus consideren que és l’hora de tenir una presència major per tal de donar facilitats als ciutadans que visiten el país i per tal de prolongar el desgel iniciat amb Obama, quan Biden era el seu vicepresident.
Un cop arribats a l’Havana, si els diplomàtics es troben malament, dubtaran si la síndrome de què tothom parla és real o mental. Si és mite o realitat.