Un punt de partida grotesc i portentosament irresistible. Un guió que travessa els vorals de l’absurd sense deixar de ser enginyosament implacable. Una actriu que devora la pantalla i que és pura subtilesa entre allò dit i allò que no. I un director que no es deixa vèncer per cap mena d’efectisme, que confia en el guió i en el seu propi talent, sense fer-ne escarafalls o focs d’artifici per a paladars fàcilment impressionables. Això és Colossal, la darrera pel·lícula de Nacho Vigalondo, potser la seva millor obra, si és que és possible deslligar-la del contínuum que ens delecta, film a film, de manera prodigiosa.
Tal com passava en Los Cronocrímenes, en Extraterrestre, o en Open Windows, Vigalondo torna a demostrar en Colossal que el millor —i més eficaç— estilet és l’arquitectura. I que aquesta es fa gran a través de passadissos interconnectats, de portes obertes a d’altres mons, de ponts que entrellacen diàlegs, de línies d’acció amb troballes inesgotables. De manufactura precisa, el darrer film del director és una rara avis d’humor singular que s’acosta perillosament a la insensatesa i que acaba amb una explosió que escapa de les convencions del gènere per ser un crit de revolta, i el connecta al vigor de 7:35 de la mañana, curtmetratge nominat a l’Oscar l’any 2004 que comptava amb detonacions com a proves fefaents de la dramàtica comicitat de viure. Ningú va dir que havia de ser fàcil. I Vigalondo és una de les figures que millor ho explica, sense voler-nos, mai, alliçonar. Per això, el punt de partida és una pseudocomèdia romàntica protagonitzada per Gloria (Anne Hathaway), una noia que manté una relació de submissió total a l’alcohol, sense feina i a qui la seva parella (Dan Stevens) ha deixat. Gloria abandona Nova York per tornar a la seva localitat natal, un indret lluny del bullici on recupera una infantesa oblidada amb Oscar (Jason Sudeikis), devastada pels somnis d’un futur millor i més gran. Fins que descobreix que està íntimament lligada als devastadors atacs que un monstre està perpetrant a Seül.
Hathaway és un doll de versemblança en una història que no té cap lligam amb la realitat. Això s’uneix a la tirallonga de virtuts, malgrat que aviat ja s’intueixi el llautó argumental de tot plegat. Però, és ben igual. Sempre conscient de saber què fa i com ho vol fer, el director ha aconseguit dotar de pes i de contingut una cinematografia que sona pròpia, que és coherent i que no es pot qüestionar pel que fa a l’enginy, a la passió i a la mesura, tres elements difícilment concordables. Los cronocrímenes era una demostració de talent en la trama, un guió mil·limètric que va arribar a inspirar els creadors de Lost per a la cinquena temporada. Extraterrestre recreava una invasió alienígena des del costumisme castís i el fora de camp. En Open Windows, el concepte de realització era enormement interessant, així com la traca final de sorpreses i recontragirs. A la fi, Colossal reuneix tot això i en fa un caramel enverinat. Sembla una comèdia romàntica amb tocs bizarre, o un conte “a la manera de Godzilla” sense suc ni bruc, un épater. Però és un cop de puny contundent que reuneix tots aquests elements que ens agraden, com a espectadors, per construir un perspicaç relat sobre la manera de vèncer monstres que conviuen amb nosaltres en una quotidianitat que els tolera. Un talent en lluita, una manera d’apoderar-se, i una pel·lícula apassionant, amb totes les lletres.
Colossal
Direcció: Nacho Vigalondo
Any: 2017
Durada: 109 minuts
Estats Units
Repartiment: Anne Hathaway, Dan Stevens, Jason Sudeikis
Gènere: Ciència-ficció, monstres, romàntica