En silenci, de pressa i a fosques. Aquestes són les ordres que dona el jove en l’habitació buida i fosca des d’on es preparen per sortir. Un grup de quaranta homes, dones i infants el mira. Dues llanternes il·luminen els rostres, atemorits i cansats. Els que caiguen seran abandonats.
Venen a la província de Nimruz, al sud-oest de l’Afganistan, fronterera amb el Pakistan, des de diferents províncies del país. Només des d’aquest racó àrid i auster és possible creuar la frontera amb avió per als qui no tenen suficients diners per comprar un visat ni tampoc tenen familiars a Europa o Amèrica. Els països veïns han reforçat la seguretat de les fronteres amb l’autonomenat Emirat Islàmic de l'Afganistan, però aquí és més difícil de controlar. L’últim camí per sortir de la desesperació i la pobresa passa pel desert. Si sobreviuen.
Segons els càlculs de diversos contrabandistes de migrants, cada dia arriben més de 3.000 persones a Nimruz amb l’objectiu de travessar la frontera. Que homes joves fugen del país per trobar feina no és cap novetat, però des que els talibans van prendre el poder l’agost passat s’hi han sumat camperols, enginyers, funcionaris i famílies senceres amb els seus fills que miren d’arribar a Iran, o més lluny. “Ja n’hi ha pau, sí, però no economia, ni treballs, ni salaris”, és la resposta de gairebé tothom. Entre aquests hi ha exsoldats i exagents policials i dels serveis d’intel·ligència que han sigut directament amenaçats de mort si no marxen.
A mesura que avança el vespre els porten en grups petits a una granja situada als afores d’un llogaret per no cridar l’atenció. Han estat esperant el senyal durant hores. A les 2:30 de la nit han anunciat que la sortida és imminent, però després els han dit que encara no. Se senten xiuxiueigs i els plors d’un xiquet.
“Ara, va!”, diu en veu baixa un contrabandista en el moment que és avisat pels vigilants que no hi ha cap patrulla de camí a la frontera iraniana. Ràpidament surten, quan la nit és silenciosa. Ja no hi ha temps per acomiadar-se amb aquells amb qui han compartit la seua història durant les hores d’espera. Nasrullah, el sastre d’Herat que va perdre el seu treball pel codi de vestit imposat pels talibans i que ha venut les seues últimes propietats per abandonar el país junt amb la seua dona i els tres fills; Ghulam Yahya, que té 54 anys però n’aparenta 70 i solia vendre fruita en un carretó a Kabul, la qual ja no pot pagar, com molts d’altres; i Ali Akbar, un jove de 17 anys que ha passat els últims cinc intentant passar la frontera, tot i que ja ho va aconseguir una vegada amb els seus pares. Van aconseguir arribar al popular Camp de Refugiats de Mòria, on va aprendre grec. Però en un moment donat el van detenir en una batuda, i després d’una setmana entre reixes va permetre voluntàriament la seua autodeportació a l’Afganistan per evitar la presó. “Ara vull tornar amb la meua família! Han pogut arribar a Atenes. No tinc cap altra opció, estic sol aquí”.
La nit és freda i el terreny indulgent amb els qui volen passar desapercebuts. S’amaguen entre els matolls de les dunes. Els encapçala el contrabandista i a la rereguarda hi ha un dels seus companys. Entremig es troben els fugitius, que ensopeguen de tant en tant i blasfemen (en veu baixa) contra les roques i branques del camí, o s’enfonsen en la sorra fins als turmells.
El trajecte consisteix en uns pocs quilòmetres de recorregut al sud de la capital provincial, Zarandj. Es veuen els focus de les torres de vigilància iranianes en la distància, acompanyats dels lladrucs constants dels seus gossos. Cada cert temps, un tret travessa el silenci nocturn i una bandada de xacals udola durant uns minuts, uns udols surrealistes que sonen com rialles humanes en una alegre festa llunyana.
Algunes persones majors i dones del grup estan esgotades, però els empenten les paraules d’ànim dels altres. Algú abandona una motxilla plena de roba en el desert. L’equip de DER SPIEGEL ha de parar a mig quilòmetre de la frontera, no només pel perill que suposa que els guardes fronterers disparen, sinó també perquè el grup al qual es lliura els fugitius està dirigit per un altre contrabandista que no té constància que hi haja periodistes estrangers acompanyant els seus clients.
Poc abans del mur de la frontera, que originalment mesurava cinc metres d’alçada i està gairebé completament enfonsat en la sorra en alguns punts concrets, el “coordinador” s’encarrega de parlar amb qui ha subornat els policies i d’assegurar-se que han estat correctament subornats. Sovint, dirigeix diversos grups a través de la frontera en aquest mateix punt, i de vegades són centenars de persones. Però tot i així la majoria seran detinguts en creuar-la, especialment si hi apareixen les unitats militars de l’Iran o els serveis d’intel·ligència. O si els diners dels guardes fronterers finalment no els arriben.
Tot amb tot, res no ha pogut disminuir el flux de refugiats durant molt de temps, inclús el fet que tampoc no hi haja treball a l’Iran. El país veí està sumit en una crisi econòmica que afecta molt més els pobres i, encara més directament, els treballadors il·legals afganesos emigrats i mal vistos pels ja desesperats iranians. Ací tothom és conscient dels obstacles, però no els importen. Només volen sortir del país, independentment del destí. I la ruta no és que siga molt cara: cada intent costa 50 dòlars. El bitllet a Turquia val 1.400 dòlars. Sobre Europa gairebé ningú no en parla, ja que ho consideren pràcticament inassolible.
Estació d’autobusos de Zarandj, capital de la província de Nimruz, situada al sud-oest de l’Afganistan. L’economia de la ciutat es basa en el contraban. Solia ser de drogues, però ara són persones. La desesperació que passa cada dia per la ciutat es converteix en esperança de passar la frontera entre l’Afganistan i l’Iran.
Ali Akbar, de 17 anys, ha passat els últims cinc intentant arribar a Occident. Ja ho va aconseguir una vegada amb els seus pares, amb qui va viure al famós Camp de Refugiats de Mòria, a l’illa grega de Lesbos. Però finalment va ser deportat i ara ho torna a intentar. Encara conserva els documents de Grècia, l’única documentació oficial que posseeix.
La majoria dels fugitius afganesos són immediatament detinguts i deportats per les autoritats iranianes. Cada vesprada molts tornen a l’Afganistan pel pont fronterer, un trajecte que dura hores.
Les tempestes primaverals de sorra a Nimruz són tan fortes que fins i tot els homes es cobreixen la cara. No per les ordres dels talibans, sinó perquè l’impacte dels grans de sorra sobre la cara és dolorós.
Hi ha diverses rutes per superar la frontera. Els que trien la més llarga, però alhora més segura, han de passar gairebé dos dies en un portaequipatge descobert que travessa el desert. I encara així és perillós. Els vehicles bolquen sovint i no hi ha assistència mèdica de cap mena.
De vegades, els migrants ja tenen el seu bitllet comprat amb antelació i només han de buscar l’autobús dels “Germans Qadir” a l’estació.
Últimes pregàries abans de marxar: a xicoteta escala, l’Afganistan s’ha modernitzat molt poc en els últims anys, havent-hi plaques solars per tot arreu del país. A gran escala, però, l’economia ha tocat fons d’ençà que els talibans van prendre el poder l’estiu passat. La major part dels pressupostos nacionals depenien d’ajudes estrangeres.
L’estiu passat, quan les últimes tropes estrangeres van abandonar el país, ho van fer junt amb els seus projectes, llocs de treball per la població local i milers de milions de dòlars en concepte d’ajudes a l’exèrcit afganès. Els pressupostos del país depenien considerablement dels diners d’Occident i els talibans van rebutjar-los sense tenir cap alternativa ni estratègia. Mentre que Occident té l’atenció (i els diners) posats en Ucraïna i el Programa Mundial d’Aliments està lluitant per alimentar els més absolutament pobres de l’Afganistan, els talibans pareixen més centrats en l’aparença. Des de principis de maig, les dones del país estan obligades a dur burca, el vestit que cobreix el cos de cap a peus i que té només una escletxa més fina per on respirar.
L’èxode diari de centenars de persones reflecteix la situació tràgica que hi ha al país. No s’està fent res per minimitzar els motius per fugir. Els talibans han prohibit la ruta del mur fronterer, però també han permès expressament alternatives que suposen dies i dies de trajecte desèrtic, passant pel Pakistan. Fins i tot han establert uns honoraris. Al cap i a la fi, els que fugen de l’Afganistan constitueixen una exportació valuosa i es paguen el transport ells mateixos. El que passa és que cap altre país no els vol.
La xicoteta ciutat de Zarandj ha esdevingut una parada obligatòria per a molts afectats. Desenes d’hotels compten amb personal que estableix contacte amb els contrabandistes.
Els canviadors ofereixen rials iranians i lires turques i retenen les taxes pel contraban clandestí fins que el client arribe al país de destinació; els venedors ambulants disposen de targetes SIM, medicaments i ulleres d’esquí amb bandes elàstiques per protegir-se de la pols i el sol. Taxis no autoritzats porten els refugiats al següent punt de recollida mentre furgonetes amb el portaequipatge descobert porten els clients per la ruta llarga, travessant el desert per arribar a la frontera pakistanesa, on es farà un altre relleu de conductor.
Cada matí, milers de persones es dirigeixen a la gegantesca i polsegosa zona coneguda com “terminal”, on els conductors esperen els seus passatgers preregistrats i omplen més de 100 vehicles abans del migdia. Els que porten tres o quatre intents donen consells als principiants: que s’asseguren de portar ulleres per protegir-se de les tempestes de sorra i que no confien en el temps de durada que afirmen els contrabandistes, que expliquen que són només tres hores a peu després d’un viatge de 40 en cotxe. “Són dos o tres dies més”, diu Mohamed, de 33 anys, que ja ha sigut deportat de l’Iran dues vegades. “He vist cadàvers pel camí unes quantes vegades”, assegura. “A l’hivern, la gent mor de fred i a l’estiu moren de set o per una insolació. Els cossos solien ser recollits, però ja no. Simplement els deixen allà. I n’hi ha massa”.
A uns quants cotxes de distància, Firdaus, que té 19 anys, explica en anglès que l’han acceptat en una universitat americana a Turquia, però que no té cap via legal per arribar-hi. A l’ambaixada dels Estats Units a Ankara l’han advertit que haurà de fer-ho sol, siga com siga —si més no, això és el que explica ell. La resta de problemes ja se solucionaran. “Pareix una bogeria, però estic aquí per fugir a Turquia i poder començar els estudis i fer-los oficials d’alguna manera”.
Un altre home s’obre pas a empentes entre la multitud per contar la seua història. “Els meus cinc germans, el meu pare i jo vam estar tots a l’exèrcit. Els talibans ens van detindre immediatament després de la seua victòria i únicament ens van oferir l’opció de marxar del país”. Vol continuar parlant, però un altre home vestit de paisà l’interromp: “Però què dius? Hauries de servir l’Emirat i ser agraït!” Segons pareix, és un dels agents de paisà del nou règim, obsessionat pel control i que intervé de forma directa quan hi ha senyals de desobediència. L’exmilitar diu que els talibans van segrestar el seu oncle i que no el lliuraran fins que envie un vídeo en un altre país estant. L’agent de paisà es posa més violent: “Si continues parlant així no podràs ni abandonar el país”.
Tothom observa l’escena en silenci. L’home que acaba de ser amenaçat estira suaument de la barba de l’altre, un gest de submissió conciliadora. “Me’n vaig, no hi ha cap problema”, diu abans de desaparèixer entre la multitud.
Gran part dels fugitius que han escollit la ruta il·legal i extremadament perillosa tenen un sol desig: “viure legalment”. Alguns fins i tot solien viure i treballar a l’Iran de manera legal, però igualment van ser deportats. Altres tenien invitacions per Europa o van ser admesos en universitats estrangeres, però no han estat capaços d’obtindre el visat després del tancament de totes les ambaixades a l’Afganistan.
Viatjar pel desert, de punt en punt de recollida, no és gens fàcil. Sovint, els passatgers han de baixar del portaequipatge per empentar el vehicle en la sorra. Una vegada lliurats al següent conductor, els migrants tornen a pujar en un altre portaequipatge ràpidament per aconseguir un lloc al mig, resguardat dels torbs de sorra. Les tempestes de sorra són especialment perilloses, ja que molts conductors simplement segueixen el camí marcat pels anteriors i si es cobreixen la cara no poden veure’l.
Shapur assegura que anar a l’escola és una pèrdua de temps. “He d’ajudar a cuidar la meua família”. Compra medicaments a l’engròs i els ven a aquells que marxen del país. Quan un vianant diu que no hauríem d’entrevistar un xiquet, Shapur crida: “Jo? Un xiquet? Ves a fer la mà, imbècil!”.
Els migrants tenen molts motius per resar: no ser segrestats pels delinqüents que hi ha en el camí, no morir de set, no perdre’s. No obstant això, avui resen per un en particular: hi ha aigua per netejar-se les mans abans de la pregària.
El pare de Qais, que va morir a l’Iran, destapa el cos del seu fill a la frontera. El seu fill va anar a l’hospital per un mal d'estómac i el van declarar mort unes quantes hores més tard. Li van realitzar una autòpsia i el van tornar a cosir. “Volien els seus ronyons”, diu el xofer del cotxe fúnebre. “Sempre ho fan”. Sona com un terrible rumor, però està comprovat pels hospitals locals, el govern talibà i un membre de l’ONU.
La major part de la gent que marxa del país ho fa perquè no hi ha treball ni esperança. I bona part d’ells eren militars o agents policials que marxen perquè han sigut amenaçats pel règim.
Un dels conductors reparteix targetes impreses amb el seu número de telèfon als passatgers del portaequipatge del seu vehicle. Només fa un parell de mesos que treballa en això. “Com a camperol he tingut un tractor, però l’he hagut de vendre. Benzina, fertilitzant, llavors… Ara tot és més car, però qui pot pagar preus més elevats pel meu producte?” No està orgullós del que fa: “Cal escriure sobre el patiment d’aquesta gent!”, diu.
Els talibans tampoc no estan interessats a frenar l’emigració, però han imposat més normes. Les dones han de seure a l’interior del cotxe, dues com a mínim i quatre com a molt, per tal que es mantinguen els valors morals fins i tot en un contraban de migrants. “20 persones com a màxim per vehicle, en comptes de 30, com acostumava a ser. I no es permet conduir quan hi ha pluges molt fortes”. A més, s’hi han afegit més taxes: l’equivalent de 10 euros abans de començar la ruta, que en són cinc més a l’últim punt de control al desert.
Segons diversos conductors, una tercera part dels refugiats aconseguirà arribar, almenys, fins al centre de l’Iran. La resta seran arrestats i retornats a l’Afganistan, dels quals la majoria ho tornaran a intentar una vegada rere l’altra mentre tinguen diners o crèdit. El llindar d’èxit és encara menor pels qui intenten saltar el mur de la frontera de nit i a peu. El pas fronterer oficial, un pont sobre el riu Helmand, és freqüentat per caminants que van en una sola direcció. Els deportats de l’Iran comencen a aparèixer al migdia, una processó de frustrats i vençuts que dura hores.
Gairebé tots els que van contar la seua història a DER SPIEGEL la nit anterior formen part de la gentada aquella vesprada: Nasrullah, el modista d’Herat amb la seua família; Ghulam Yahya, el vell fruiter; i Ali Akbar, el jove constant que ha après grec amb 17 anys d’edat. Únicament un obrer musculós de Ghazni i uns quants joves han pogut sortir-se’n. Tots ells van aconseguir passar el mur i seguir els fils de llums roges i verdes dels punters làser que apuntaven la direcció. Però després aparegueren els militars. Aquesta vegada almenys no els han disparat, colpejat o reclòs algú durant setmanes.
Molts han gravat vídeos discretament i els han desat al telèfon per ensenyar com tracten els altres en els camps de refugiats iranians: alguns són obligats a mantindre’s drets mentre els bufetegen, altres a saltar pel pati com granotes i als altres els insulten com escòria.
I això no és el pitjor que pot passar. Els relats que conten un migrant deportat i un guarda fronterer del règim talibà sobre els cadàvers repatriats de l’Iran sense ronyons (i de vegades sense altres òrgans) s’assemblen a les típiques històries de terror que circulen de boca en boca. Però com més preguntes, més descripcions sobre incidents concrets. A més, l’equip de DER SPIEGEL ho veu de primera mà: sota la mortalla d’un cadàver que porten en un carretó pel pont, que és destapat per als periodistes, hi ha una sutura des del melic fins a la gola. L’home tenia 27 anys i, pel que sembla, estava treballant en l’obra a Teheran i s’havia fet una ferida al cap. Després d’un parell d’hores van dir que era mort i no van tornar el cos a la família fins uns dies més tard.
L’endemà apareix un altre cadàver amb una cicatriu similar: “Qais tenia mal d’estómac i va anar a l’hospital de la ciutat iraniana de Kerman al vespre. Fins i tot li va dir a la seua mare per telèfon que ja es trobava millor”, expliquen un dels familiars i el xofer que han vingut a recollir el cos al pont de la frontera. “Al matí van confirmar que era mort. Sempre fan el mateix. Fa una dècada que condueixo el cotxe fúnebre i asseguro que els joves gairebé sempre surten amb aquestes cicatrius, segons el que conten les seues famílies. Els iranians sostenen que, així, el cadàver queda més net”.
El següent cadàver apareix un parell d’hores més tard i és de la seua jove cunyada, afirma Zakir Rahmani, que ha vingut amb la seua família des de Sar-i Pol, al nord del país. “La meua cunyada acabava d’arribar a Xiraz i havia anat a l’hospital al matí perquè pensava que tenia una infecció a l’apèndix. No li van permetre dur cap acompanyant. La van declarar morta al voltant de les cinc de la vesprada”. Zakir diu que de seguida es va dirigir al jutjat més pròxim per evitar l’autòpsia. Simplement volia recollir el cos immediatament. “Simplement em van fer fora. Vam aconseguir el cos de la meua cunyada quatre dies més tard”. No deixa veure el cos a ningú.
Tot és bastant esgarrifador: el director adjunt de l’hospital de la ciutat i el portaveu del govern talibà a nivell provincial també confirmen aquestes pràctiques. El treballador afganès de l’ONU que registra el nombre de cadàvers que es retornen per la frontera diu que no està oficialment autoritzat per donar informació: “Però sí, això és el que hi ha. Només revisem la documentació per lliurar-los, no els morts. És una situació trista, però tothom sap que si eres afganès, no hauries d’anar a un hospital iranià”.
A ningú li interessa aprofundir més en el conflicte, ni en els hospitals, ni en els talibans ni en les famílies que estan de dol. “Som afganesos” diu Rahmani, cunyat de la dona morta, com si això ho explicara tot. “Estem perduts. Res no té sentit”.
La caravana que supera els límits de velocitat i transporta els més disposats a afrontar el viatge de diversos dies per desert i muntanya parteix al migdia. El desert comença quan acaba la carretera, just després de l’últim punt de control dominat pels talibans. Els núvols de sorra punxen la pell dels passatgers, que sovint baixen del vehicle per empentar-lo quan queda atrapat en les dunes. Tornen a pujar ràpidament, intentant ocupar un lloc enmig del portaequipatge. Encara no han arribat enlloc, però de moment ja han escapat de les urpes dels governants barbuts. “Que li follen a l’Emirat!” crida al vent un dels passatgers, fins que la furgoneta, que es gronxa d’un costat a l’altre, és engolida per la tempesta.
Traducció de Yuliya Melnyk