El poeta santanyiner Blai Bonet comença un dels seus volums més emblemàtics, Nova York, amb un poema titulat “Dotze hores després de tornar orfe”. Els primers versos diuen així: “L’endemà de la mort de la mare, va veure / que el que havia perdut i se n’havia anat / s’era fet visible i salvatge per sempre.” La memòria, en efecte, és involuntària, i a vegades ens fa viatjar per laberints que ni tan sols no ens havíem plantejat. És el que ens ve a dir Marcel Proust, no només amb aquesta obra magna i monumental de la literatura universal com és A la recerca del temps perdut, sinó també en els seus escrits pioners, aquells redactats molts anys abans de posar-se a configurar l’obra que el convertiria en un autor immortal.
I és que fa pocs dies el mitjà digital L’Obs va destacar una notícia molt relacionada amb l’escriptor francès, mort fa cent anys aquest 2022. La Biblioteca Nacional de França, en col·laboració amb la casa editorial Jean-Claude Lattès, ha desenterrat un tresor. Es tracta d’un article que Marcel Proust va escriure i publicar a Le Figaro l’1 de febrer del 1907, quan tenia trenta-cinc anys. El tema no podria ser més incestuós: un matricidi. I el més revelador de tot és que el responsable de Sodoma i Gomorra era amic de la família involucrada en un afer tan tràgic. En un moment del text, el sublimador per excel·lència dels records arriba a dir que es va arribar a sentir fill d’aquella família un cop va esdevenir orfe. Aquest text proustià, durant tant de temps introbable, ha vist la llum al tercer número de la revista RetroNews, dedicada a recuperar històries, articles i fotos d’arxiu del passat per reconstruir una desmantellada memòria col·lectiva. I, com bé sabem, la memòria en Proust és fonamental com a formadora quintaessencial de la personalitat pròpia.
L’article conté algunes perles que constaten la cosmovisió proustiana en un estat embrionari. Parla de les “estranyes instantànies de memòria que el nostre cervell, tan petit i tan vast, emmagatzema en quantitats prodigioses” o del fet que “els nostres ulls tenen més a veure del que pensem en aquesta exploració activa del passat que anomenem memòria.” El text de Marcel Proust està ple de pivots, és a dir, elements que activen viatges mentals i literaris entre dos moments temporals diferents. També hi ha una excelsa proliferació de records personals, alguns toquen la impudícia. Aquests són trets que marquen el caràcter tan característic i memorable d’una ambiciosa aventura com A la recerca del temps perdut, de frases llargues, subordinades, sentències que aprofundeixen en l’ànima humana, així com detalls de profunda significació gestual. En el text recuperat que ens ocupa, Proust parla del record de la cara somrient, amb la boca mig oberta, de l’assassí, imatge que no es pot treure del cap per molt que ho intenti un cop s’ha assabentat de la notícia després d’haver estat dedicant-se a un “acte abominable i voluptuós com és llegir el diari”. És en moments com aquest quan es nota la decisiva influència de Proust en Josep Pla, que segur que va aprendre a fer servir alguns adjectius inesperats i a saber parlar de desgràcies i cataclismes davant d’un cafè amb llet.
El pivot que va convertir Marcel Proust en llegenda és la seva famosíssima magdalena, tot i que fa un bon grapat d’anys el gremi francès de pastissers va arribar a assegurar que més que una magdalena el que degué activar el tsunami de records proustians devia ser un croissant. Tanmateix, el pivot en el seu article desenterrat és molt més sòrdid: l’assassinat d’una mare en mans d’un fill, és a dir, un matricidi. L’orestià protagonista d’aquesta història és un amic d’infantesa de Proust, Henri Van Blarenberghe, funcionari de ferrocarrils de l’Estat francès. Pocs temps després de la mort natural del pare, i sense una explicació aparent, Henri va acoltellar la mare, es va ferir a si mateix i es va acabar suïcidant amb un tret al rostre. En aquest sentit, el text de Proust no està mancat d’una certa truculència, que es detecta en detalls com els crits que fa la mare apunyalada quan intenta fugir, poc abans de caure en un esclafit ple de sang (“Fill meu, què m’has fet?”), o el detall tan visual de l’agonia del matricida, que per culpa de l’impacte de bala l’ull li cau damunt del coixí, tal com el troben els investigadors i els periodistes. Aquí Proust es rabeja en el contrast entre la delicadesa dels llençols i la violència d’aquest ull desnaturalitzat quasi edípicament. Aquesta escena s’assembla molt, curiosament, a una protagonitzada per Klaus Kinski actuant com a Jack l’Esbudellador a la pel·lícula que Jess Franco va dedicar a l’assassí en sèrie de White Chapel. El text proustià és el resultat d’una escriptura fisiològica a la recerca de l’expiació, i ell mateix confessa que el que volia aconseguir redactant-lo era ventilar una mica la cambra del crim per respirar millor.
Les influències literàries són exposades sense embuts. Marcel Proust cita els mites grecs d’Èdip, Electra i Àiax, però també Tolstoi, Dostoievski, Shakespeare, Cervantes, Michelet… En altres mans, aquesta truculenta història hauria caigut en el terreny negre, però gràcies a la destresa de Proust un estremiment acaba convertit en una epifania gairebé mística. En resum: aquest text, que farà les delícies dels amants de Marcel Proust, té interès perquè constata la presència de l’estil i les obsessions d’un creador, així com tota una cosmogonia personal, molt abans que es concreti en una obra literària de gran magnitud. Qui vulgui endinsar-se dins l’extraordinari univers literari de Marcel Proust en català ho podrà fer gràcies a una traducció completa, tot i que molt criticada, de Jaume Vidal Alcover, publicada a Columna, però actualment Josep Maria Pinto i Valèria Gaillard estan enllestint dues noves traduccions completes més, el primer a Edicions Viena, la segona a l’Editorial Proa. S’atreviran a traduir aquest article dedicat al matricidi?
M’ha agradat començar amb Blai Bonet, m’agradarà acabar amb Salvador Dalí, ja que a través d’un article de Marina Porras, experta en Proust i Faulkner, arribo a les paraules que el sempre genial pintor li va dedicar i que tan bé resumeixen l’essència d’aquest article proustià reeditat: “Amb la seva introspecció masoquista i el seu esbocinament anal i sàdic de la societat, Proust ha aconseguit de crear una espècie de prodigiosa sopa de crancs, impressionista, supersensible i gairebé musical.”