-D’on va sortir la idea d’escriure La història de la nostàlgia?
-No és un llibre que sorgeixi d’una única idea. Jo sempre escric. Crec que el difícil no és escriure una novel·la sinó acabar-la. Iniciades, en tinc moltes. Jo, les coses, les imagino abans d’escriure-les. Les imagino realment, fins i tot els diàlegs. I hi ha aquesta anècdota d’en Ludwig Wittgenstein, que va agafar el tren de les cinc a Cambridge...
-La que explicava en John Maynard Keynes, que és qui va anar a rebre Wittgenstein a l’estació de Cambridge i, a la nit, li explica a la seua senyora: «Déu ha arribat avui amb el tren de les cinc».
-Sí, jo sabia que un dels personatges havia d’agafar el tren de les cinc que porta a Cambridge ... I tot va ser una construcció perquè acabés passant això. Després tot va caure pel seu propi pes.
-Sense planificació?
-Jo planifico molt poc. Sé què vaig a escriure quan m’hi poso, però abans només tinc idees. Sé que voldré parlar de funcions neurològiques encriptades, per exemple, perquè això a mi m’apassiona. Deu haver gent que és molt inspirada. No ho dubto. Händel va ser capaç de compondre El messies en tres mesos, però jo no soc cap geni. Per tant, són hores de treball. I amb les hores, els personatges es van perfilant.
-I per què la nostàlgia?
-El títol era un títol de treball. Jo sabia que parlaria d’una nostàlgia des del punt de vista tant històric com dels personatges: una nostàlgia del que no va poder ser. És una joventut que ja no tornarà a ser o, en el cas de la història, és una configuració històrica d’un moment determinat que tampoc no hi tornarà a ser: en el cas de l’antiga Iugoslàvia mai tornarà a ser Iugoslàvia.
-Simplificant molt, la novel·la explica bàsicament la història de la relació entre un professor universitari de literatura i una alumna, i com afecta l’univers de tots dos: des de la dona del professor, la mare d’ella, d’altres professors universitaris...
-En realitat, enamorar-se és el més banal que hi ha. Enamorar-se d’una alumna o, senzillament, enamorar-se. A mi no m’interessava aquesta història en particular sinó totes les petites decisions que fan que, al final, prenguem una gran decisió i no una altra. I el context d’un triangle amorós em permetia molt jugar. Al final es tractava de reflexionar sobre el fet que cada cop que prenem una petita decisió, per molt petita que sigui, estem deixant de banda tota una altra sèrie de possibilitats i apostant per unes altres.
-També hi surt vostè com a personatge que ha d’escriure, primer unes cartes, i després tota la història. Volia ser personatge?
-Qui t’ha dit que aquella soc jo?
-Es diu Natàlia Romaní.
-Sí, però no soc jo exactament. No visc als Estats Units... Estic perduda com ella; això segurament és veritat... M’agrada molt jugar amb filtres d’identitat. Què és veritat i què és mentida. El Claudio Magris que hi surt és real o no és real? Home, el Claudio Magris real no és. M’agrada ficcionar la realitat i fer real la ficció. Soc jo però no soc jo.
-En el cas de l’escriptor Claudio Magris és un homenatge, segons explica als agraïments.
-Sí, Magris és un dels intel·lectuals italians més importants. Un senyor... També hi ha hagut senyores intel·lectuals a Itàlia, eh! Però Magris és un d’aquells senyors intel·lectuals molt elegants, amb bufandes vermelles, d’aquella Itàlia de la postguerra. La Itàlia de la questione morale del Berlinguer; aquella esquerra que pensa el món. Això també ho fan els francesos, però si hem d’escollir, per l’arquetipus de caràcter, entre un senyor de Trieste, de Milà, de Roma o de Nàpols i un senyor de París, els italians saben tenir una mica més de finezza. Magris és l’últim dinosaure que queda d’aquella colla que eren el Roberto Calasso, Italo Calvino, Moravia, Umberto Eco, Indro Montanelli, Scalfari, tota aquesta colla de polítics, intel·lectuals i periodistes que han fet d’Itàlia un gran país. És un homenatge a aquesta generació.
-Vostè va treballar a Itàlia.
-Jo vaig estar-hi treballant un any, a L’Unità, el diari del Partit Comunista fundat per Gramsci, quan va ser directora Concita de Gregorio, una periodista molt coneguda a Itàlia i de mare catalana, per la qual cosa té lligams amb Barcelona. Ella s’hi va estar tres anys i jo un, com a periodista. D’Itàlia m’agrada tot, tot, fins i tot com condueixen.
-El fet que els personatges siguen professors i estudiants de literatura li permetia fer una obra molt metaliterària, sobre una novel·la dins d’una novel·la i molta reflexió literària?
-Sí, i em permetia situar els personatges en un registre social i de l’ús del llenguatge. Alguns em diuen que faig moltes cites i referències literàries. És que aquesta gent parla així. Aquest món és així. Aquests personatges no s’han de preocupar de com arribar a fi de mes i com pagar el pis. Les cases les tenen pagades i poden agafar un avió quan vulguin. M’estalvio tot un context socioeconòmic. Si parlem d’una universitat de prestigi de la Costa Est nord-americana, estem parlant de gent que es pot pagar 50.000 euros per curs. I de professors que guanyen deu vegades més que nosaltres. És una opció molt conscient que faig. És veritat que són personatges que parlen moltes vegades amb un registre metaliterari. Però és que els professors de literatura creativa o comparada citen molt més que els meus personatges. Jo m’he contingut una mica.
-Què en pensa quan li diuen que hi ha «excessives referències»?
-Crec que és un complex d’inferioritat que tenim, no m’atreviria a dir a Catalunya, però alguns a Catalunya sí. Fem una literatura molt autoreferencial (jo, jo, jo que me’n vaig a l’Empordà –o a la Terra Alta, m’és igual–) i em diuen que poso massa referències. No, perdoni, miri L’anomalia d’Hervé Le Tellier, que va guanyar el Goncourt l’any passat o les obres de la Valeria Luiselli, mexicana... Aquestes novel·les estan folrades de referències. I nosaltres no ho podem fer?
-En tot cas, és la seva opció, com a autora. A més, es nota que vostè volia parlar molt de literatura i que tria aquests personatges a consciència.
-És que és el que més m’agrada. I és el que m’agradaria llegir. Escric allò que m’agradaria llegir. I miro la meva biblioteca i hi ha molts llibres que parlen sobre això: sobre com escriu l’escriptor (no d’una manera tècnica). M’agraden molt els dietaris. Tinc aquí les cartes de Kafka als seus pares, o els dietaris de Mircea Eliade, que vaig trobar en una llibreria de segona mà. M’agrada llegir això.
-Al començament del llibre ja explica vostè –o l’altra Natàlia Romaní– que una novel·la pot començar des d’un punt de la història o des d’un altre i que no se sap ben bé quin és el «principi» de tot.
-Aquesta és la gran llibertat de l’autor: posar un principi i un final a una història per justificar un determinat missatge. Natàlia Romaní pretén explicar que l’important és tenir informació sobre el que passa, que la informació és poder i quanta més informació tens sobre uns fets –per molt que siguin fets de ficció–, més fàcil et serà posar-te en la pell de l’altre, i com més fàcil sigui posar-se en el lloc de l’altre, més empatia, més compassió tens i més difícil et serà odiar-lo.
-També és més difícil explicar-ho d’una manera senzilla, perquè coneixes totes les cares de la realitat.
-Després has de donar veu a molts personatges i cada veu t’està dient com ho veu i per què han optat per un camí. Què fa que el personatge de la Sarah decideixi pagar les despeses de la mare de la dona del seu amant? A mi això encara em posa la pell de gallina. Em sembla sensacional que ho faci.
-Diversos personatges fan una descripció de la nostàlgia. La protagonista, la Sarah Greenfield, diu que «la nostàlgia no és tant l’enyor del passat com la incertesa del futur».
-Quan vens d’una història sobre la qual no tens tots els elements, estàs sempre una mica en fase d’indecisió o de paràlisi. Jo ho sento com una nostàlgia. A mi, ara, amb 54 anys, quan veig que he de fer una sèrie de coses, aquesta nostàlgia em provoca voler tornar a un passat on les coses eren més segures. I, si més no, tenia temps per equivocar-me.
-En canvi, Gardner, el catedràtic de Literatura diu: «Les històries que mai no han estat mereixen també que algú les instal·li a la memòria. Amb nostàlgia, pel que hauria pogut ser...»
-Clar, quantes no-històries tenim al nostre bagatge? Jo en tinc un munt.
-Tots els camins que no vam prendre.
-Aquestes històries són les que et venen a veure a la nit quan no dorms. El que he fet, jo ho assumeixo sense cap problema. Les coses que no he fet, a les quatre de la nit, esdevenen un fantasma. No és que et sàpiga greu ni tinguis remordiments però apareixen quan tens insomni.
-El nombre d’autors i obres citades és molt llarg. Però quina obra o autor ha influït més en la seva manera d’escriure La història de la nostàlgia? (En l’estructura, per exemple? I en l’estil?)
-Tenint en compte quan la vaig escriure... M’he vist reflectida després en novel·les que he llegit posteriorment, amb autors que també es carreguen la rigidesa dels gèneres. Però en aquell moment tenia sobre la taula les Obres completes de la Joan Didion, perquè és una mestra d’escriptura fabulosa. Com que jo soc castellanoparlant, encara que la meva mare i tota la seva família són catalanoparlants, a l’hora d’escriure tenia les cartes del Màrius Torres i el Joan Sales. Jo necessito llegir i llegir el seu català perquè em vagi quedant un registre d’aquest català que a mi m’agrada molt. No és farragós; és lleuger i alhora superelegant. I no sé quin altre llibre tindria com a referència.
-L’únic català que cita vostè –que cita Natàlia Romaní– és Jesús Moncada.
-Déu. Jesús Moncada és Déu. Em sembla que és preocupant que avui dia Jesús Moncada sigui poc reivindicat. Parlo amb gent jove i molts no l’han llegit. Jo cada estiu rellegeixo Camí de sirga. Aquell inici em posa la pell de gallina. Com el de Cien años de soledad, de García Márquez. Aquests són els grans escriptors. Són gent que crea coses noves.
