Pot sonar pomposament cerimoniós o transcendental, però Everything Everywhere All at Once és una de les experiències més fascinants i extraordinàries que tindreu aquest any en una sala de cinema. Per no perdre’s ni una engruna de l’atracció que provoca, del xoc d’idees i imatges en combustió, de tots els girs i la precisió absurda de fets, pel simple fet de delectar-nos, de fer-nos-ho passar tan i tan bé amb un ritme endimoniat, el millor que podeu fer és anar a veure-la sense haver-ne llegit res. Ni tan sols aquesta crítica.
Convertida en la pel·lícula més taquillera de la factoria A24, la “marca” que és darrere d’èxits autorals d’alt prestigi i públic entusiasta com Under The Silver Lake, The Lighthouse o Midsommar —dirigits per noms capdavanters de la nova fornada com David Robert Mitchell, Robert Eggers i Ari Aster—, Everything Everywhere All at Once suposa la confirmació d’allò que el duet realitzador, Dan Kwan i Daniel Scheinert, ja van apuntar a Swiss Army Man (2016), guanyadora de tres premis a Sitges —entre els quals millor pel·lícula i actor, Daniel Radcliffe— i a Sundance, en la categoria de millor direcció de drama. L’aposta d’aleshores ja era arriscada i sorprenentment satisfactòria: un argument extravagant que partia de la comèdia per tocar fibres sensibles amb desvergonyiment crític, sense perdre ni una engruna de l’encant indie i grotesc que la condueix del principi, fins a la revelació final.
Sis anys després, Kwan i Scheinert apugen el llistó amb molta més autoexigència i sense deixar el camí traçat, a tots els nivells possibles. Dividida en tres parts (1. Everything, 2. Everywhere i 3. All at Once), sembla impossible que tot encaixi en la incongruència de l’experiència viscuda, entre rialles, somriures, complicitats, homenatges, coces voladores, salts marcials i marcians, hot dogs i mostassa, pedres i barrancs, mala llet familiar, divorcis, deutes, hisenda, impostos i un llarguíssim etcètera de despropòsits tan desaforats que podrien ser reals. Tot comença quan Evelyn Wang (interpretada per Michelle Yeoh) és a la bugaderia de barri que regenta, ofegada per números que no encaixen, mentre també ha de fer equilibris amb una filla en conflicte, Joy (Stephanie Hsu), i un marit babau (Ke Huy Quan). Fins que un esdeveniment inesperat a l’oficina de la implacable Deirdre Beaubeirdre (Jamie Lee Curtis) ho canviarà tot i Evelyn es veurà implicada en una missió on ella és fonamental per salvar la humanitat.
El resultat és una bomba multidimensional on conflueixen diferents gèneres, un gran espectacle visual construït des de l’autoconsciència, imaginatiu i ple de referencialitats, d’enginy impactant i d’un ridícul ben tramat, ufanós. Acció i coreografies al servei de la comèdia, però també del batec reflexiu de fons que va agafant pes a mesura que el final arriba, i que hi és sense dominar l’acció, amb el punt just per posar la transcendència al lloc que li pertoca i recordar-nos que aquesta pel·lícula sobrecarregada, al·lucinada i enlluernadora és per passar una boníssima estona. Per veure i reveure, per gaudir i redescobrir cada vegada. I també per pensar-hi.
Everything Everywhere All at Once
Direcció i guió: Dan Kwan, Daniel Scheinert
Estats Units, 2022
Durada: 132 minuts
Música: Son Lux
Fotografia: Larkin Seiple
Repartiment: Michelle Yeoh, Jamie Lee Curtis, Jonathan Ke Quan, James Hong, Anthony Molinari, Audrey Wasilewski, Stephanie Hsu.
Drama fantàstic.