Els Windsor no serien els Windsor si les vergonyes que amaguen els seus palaus no fossin més escandaloses que tot el soroll i la cridòria que els envolta en públic. La cosa és pitjor del que ens pensem.
Seria el cas, per exemple, del príncep Andreu, el duc de York, el plançó més lamentable de tota la cort. Tina Brown, autora del llibre Palace Papers, explica el rumor d’una escena força deplorable protagonitzada pel segon fill de la reina.
Ja fa anys que el príncep Andrew va tornar a viure amb la seva exdona, Sarah Ferguson, en una propietat situada a Windsor que la mama-reina li va posar a disposició. Fergie, tal com es coneix Sarah Ferguson, continua públicament al costat del seu príncep malgrat el rebuig del qual ell ha sigut objecte a nivell internacional arran de la seva implicació en l’escàndol del multimilionari nord-americà Jeffrey Epstein, condemnat per abusos sexuals. En aquest cas, Andreu hi ha perdut tant els càrrecs com l’honor.
Brown explica d’una vegada que una directora d’un mitjà de comunicació era de visita a casa de Fergie, que ha tingut força èxit com a autora de llibres infantils. Sembla ser que Andreu, que més enllà de la seva actuació a la guerra de les Malvines només pot dur els galons dels seus escàndols, es va unir a les dues dones mentre gaudien del dinar i al duc no se li va acudir res més que preguntar a la convidada: «I doncs, què vol d’aquesta foca?»
Si el que explica Brown és cert, som davant d’un episodi prou il·lustratiu com a reflex de la obsessió més malaltissa de la família reial britànica. Han passat vint-i-cinc anys des que Diana de Gal·les, icona de la monarquia moderna, va morir perseguida pels paparazzi en un túnel de la ronda de París. Un quart de segle després, la família continua lluitant per allò que es convertí en la perdició de la princesa: atreure l’atenció del públic. Sembla que no hi hagi res que els membres de la família Windsor envegin més els uns dels altres.
L’especialitat de Tina Brown és destapar les debilitats i les vergonyes del clan. La periodista britànica s’ha convertit en la Nèmesi dels Windsor des que va convertir-se en la redactora en cap de la revista Tatler a la dècada dels vuitanta i va reviscolar una publicació que havia viscut temps millors per convertir-la en la revista de premsa rosa per excel·lència de les classes altes d’Anglaterra.
Més endavant, Brown se n’aniria als Estats Units, on va dirigir Vanity Fair, i el 2007 publicaria el seu primer llibre d’investigació al voltant de la família Windsor: The Diana Chronicles. En aquest llibre no tan sols descrivia la princesa com a una víctima de la persecució dels paparazzi, sinó que també en parlava en uns termes que mai ningú no s’havia atrevit a utilitzar: Diana era una dona molt conscient del seu poder i se servia molt bé de la premsa per guanyar terreny en la guerra oberta contra el príncep Carles arran de la seva separació i per reafirmar la seva posició com a estrella de fama internacional.
Segons Brown, la família Windsor —que rep el sobrenom de «la firma»— avui dia continua sent una creació certament absurda formada per faccions que competeixen entre elles, cadascuna des del seu palau. Per tenir poder, cal tenir diners, i qui en té són la reina i el seu successor, el príncep Carles. Anualment, totes les terres que tenen en propietat els omplen les arques de milions de lliures que, al seu torn, serveixen per finançar els estrats inferiors de la família. Aquelles persones que es demostrin importants per a la casa reial, rebran fons; i la importància es mesura en funció de la bona premsa de la qual es gaudeix.
Durant l’última època d’esplendor de la família Windsor, les rivalitats internes havien quedat ofuscades per l’èxit de la monarquia. Semblava que, finalment, aquesta família propensa a l’escàndol havia aconseguit canviar la seva imatge.
El xoc posterior a la tragèdia de Lady Di havia anat quedant enrere. La reina va passar de dona avorrida i amargada a una Sa Majestat afectuosa de rissos argentats i jaquetes de punt de color blau cel. El príncep Carles, de qui tothom es reia dient-li ecologista tronat, va acabar convertint-se en una mena de guru primigeni del moviment per a la sostenibilitat. A més, el 2008 va aconseguir fer realitat el seu principal objectiu: contraure matrimoni amb la seva estimada Camilla, que fins i tot, el dia que Isabel II exhali el seu darrer sospir, es podrà anomenar «Queen», «reina».
Tampoc no ens podem oblidar de les estrelles més brillants de la família: els fills del príncep Carles i les seves dones. El príncep Guillem va esposar una jove tocada i posada de la burgesia, Kate Middleton; i el 2018, el príncep Enric va casar-se amb una americana separada, Meghan Markle. Fou aquest últim aparellament el que va catapultar altre cop els Windsor fins a uns nivells d’estima popular inaudits.
Fins que tot plegat va torçar-se altra vegada. El príncep Enric es va rebel·lar.
Tal com explica Tina Brown, Enric és una persona de caràcter impulsiu i va deixar de mesurar el valor que aportava a «la firma» en funció a la seva posició dinàstica (on cada fill del seu germà Guillem, el futur rei, el relegava a un rang inferior). No, el príncep Enric i Meghan Markle, els ducs de Sussex —els Sussexes— ja no només eren membres de la família reial, sinó les noves estrelles mundials: una parella moderna, diversa i molt més apassionant que els ducs de Cambridge, Guillem i Kate, sempre tan modèlics.
Tanmateix, la família Windsor va tornar a pecar de no valorar prou els grans triomfs de la parella de moda —la competició esportiva Invictus Games que Enric havia creat per a veterans de guerra ferits i un projecte per a migrants de Meghan Markle que va omplir titulars—. Diana ja s’havia queixat amargament de la falta de reconeixement per part de la seva parentela més propera.
A més a més, el príncep Enric tenia comptes pendents amb la premsa britànica, i no només pel que va passar amb la seva mare. Ell mateix n’havia sigut el blanc durant la seva joventut. Cada dos per tres se’l presentava com un adolescent problemàtic que es dedicava a disfressar-se d’oficial nazi en festes, a fumar porros o a consumir cocaïna, o com a un borratxo penjat. Els periodistes tenien les seves xicotes al punt de mira, les espiaven i les assetjaven, com si les promeses que havien fet de millorar la seva actitud després de la mort de Diana no haguessin existit mai.
La relació del príncep Enric amb el seu pare tampoc no era tan bona com semblava. Brown relata com Carles va intentar esbrinar què podia regalar al seu fill petit pel seu trentè aniversari. «Pare i fill es comunicaven principalment a través dels seus secretaris privats», escriu Brown. «Sembla ser que Carles, a través de la seva oficina, va enviar-li un missatge amb la pregunta: “Què vols que et regali pel teu aniversari? Vols un altre esmòquing?” I Enric li va respondre amb un altre missatge on deia “Ok”.»
Fins i tot la gesta més gran del príncep Enric, la seva carrera com a soldat professional («El millor que he fet mai», afirma), va veure’s truncat pel seu estatus com a membre de la família reial. Després de molt suplicar, el 2007 finalment va obtenir llum verda per participar en operacions militars a l’Afganistan durant quatre mesos. Tot plegat es desenvoluparia en la més estricta confidencialitat. Els mitjans de comunicació, però, tan sols van respectar la moratòria durant deu setmanes i, després, la notícia es va filtrar. El príncep va haver de fer les maletes.
Per a Tina Brown, que ara viu principalment als Estats Units, el príncep Enric no és un calçasses que s’ha deixat arrossegar cap a l’exili per la seva dona, una americana complaent, que sol ser el relat habitual als mitjans de comunicació britànics. Per a ella, Enric és una persona que es coneix a si mateix i que vol dur una vida plena. Un jove que carrega més cap als Spencer que cap als Windsor, que tendeix més a la rebel·lia de la família materna que a l’estoïcisme del clan del seu pare.
El dilema dels ducs de Sussex, però, és evident. Argumenten la seva decisió de marxar a Amèrica per viure més lliurement per la persecució incisiva de la premsa. Tot i així, és evident que necessiten els mitjans de comunicació per mantenir la seva fama, ja que, al cap i a la fi, és el que determina el seu valor de mercat a l’hora de fer tractes amb Netflix o Spotify.
El seu primer èxit mediàtic fou l’entrevista que van concedir l’any passat a Oprah Winfrey, on van aprofitar per passar comptes amb els parents que van deixar a la riba del Tàmesi. Els van acusar d’indiferència, fredor i fins i tot de racisme.
Tina Brown creu que el príncep Enric encara sembla estar «molt, molt enfadat» i que «no deixa de llançar granades als Windsor».
Justament el 2022, any en què se celebra el 75è aniversari de la coronació de la seva àvia, Enric publicarà la seva autobiografia. Què ens revelarà aquesta vegada? És evident que el contingut del llibre serà explosiu perquè, al cap i a la fi, no té alternativa: «Li han pagat molts diners», afirma Brown. «Aquest llibre destruirà qualsevol possibilitat de reconciliació amb la família. Estan molt preocupats. Què dirà del seu pare? I de Camilla? I el seu germà?»
Brown considera que enemistar-se amb la família reial ha sigut una decisió «molt impulsiva, molt cega. Al cap i a la fi, a la indústria de l’entreteniment l’únic que té valor és el teu últim hit. En canvi, si ets membre de la família reial, pots ser tan avorrit com vulguis. No has de demostrar res.»
Tanmateix, al seu nou llibre, Palace Papers, Brown descriu l’alta noblesa anglesa com un entorn tan aburgesat, asfixiant i reduït que no és d’estranyar que el príncep Enric hagi esclatat d’aquesta manera. És una casta on s’han reunit i barrejat generacions de les mateixes famílies: els Windsor, els Cholmondeley, els Spencer o els van Cutsem. Gent de bona família que ha anat als mateixos internats elitistes, a les mateixes universitats elitistes i es troben als mateixos actes socials elitistes. Comparteixen casaments, festes, balls i caceres.
Brown presenta el provincianisme viciat d’alguns representants d’aquesta classe amb malícia. Relata, per exemple, una trobada que va tenir amb Andrew Parker Bowles, el primer marit de Camilla, un notori faldiller de la noblesa del moment. Corria l’any 1981 i Parker Bowles li va preguntar a Brown, en aquell moment una jove periodista, si caçava. «No», va respondre ella. I pescar? Tampoc, va replicar. «És vostè una autèntica intel·lectual, eh?»
La pregunta clau de Palace Papers és: quants escàndols pot aguantar la corona britànica? I la resposta de Brown és, malgrat tot, ferma i concloent: molts.
Finalment, amb 73 anys el príncep Carles pot assumir les funcions representatives de la seva mare, ara ja anciana, com ara la inauguració del curs parlamentari a Westminster fa poques setmanes. Un dia, Carles es convertirà en un rei que els britànics acceptaran, i fins i tot potser més que això. «Quan la reina mori, el dol tindrà l’efecte d’un terratrèmol i enmig d’aquesta crisi d’identitat, el poble farà pinya darrere de Carles», afirma Brown.
Amb Carles al capdavant, probablement s’aprimi l’estructura monàrquica. Balmoral, el castell on la reina passa les vacances d’estiu, potser es converteixi en un museu i el palau de Buckingham quedi obert a les visites del públic durant tot l’any. Tot de canvis als quals la reina no tindria cap objecció, i és que té fama de ser pragmàtica i molt poc sentimental.
En una de les escenes més commovedores de la pel·lícula La reina, estrenada el 2006 i dirigida per Stephen Frears, la reina surt a caminar tota sola amb l’escopeta per les terres altes d’Escòcia i copsa un cérvol majestuós. La reina de la pel·lícula, interpretada per l’actriu Helen Mirren, queda corpresa davant la bellesa de l’animal i el foragita abans no vinguin els caçadors. Segons un oficial de la cort britànica, però, l’escena no era gens realista.
En parlar amb Tina Brown, l’oficial va dir-li que, d’això, res de res. Que la reina de veritat «hauria disparat».
Traducció de Laura Obradors