Allison, de 82 anys, va ser degà de la John F. Kennedy School of Government i ara és degà de politologia moderna americana. A principis de la dècada dels noranta fou cap de planificació del ministeri de Defensa dels Estats Units.
-Professor Allison, fa cinc anys va escriure el següent: «Per dolent, malvat i perillós que pugui ser Rússia, per molt que mereixi ser escanyat, els Estats Units ha d’intentar trobar una manera de conviure-hi.» Com es pot conviure amb Rússia després de la invasió d’Ucraïna per part de Putin?
-Crec que ja no queda ningú que dubti que Putin sigui una persona malvada. El seu comportament és inhumà. Tanmateix, Putin també és el líder d’una superpotència nuclear amb un arsenal capaç d’aniquilar tota la població dels Estats Units i d’Europa. Quan tenim dos estats que disposen d’un arsenal com aquest, un pot atacar l’altre i intentar desarmar-lo, però l’altre continuarà tenint la capacitat d’exterminar el seu rival.
-És la lliçó de la Guerra Freda.
-És la lliçó d’una bogeria que ja en aquell moment es va descriure molt apropiadament amb tres lletres: MAD, mutual assured destruction, la destrucció mútua assegurada. També es va fer un altre paral·lelisme força grotesc, que malauradament no ho era tant com la realitat: som com dos germans siamesos i cap no pot estrangular l’altre sense matar-se a si mateix.
-Què en podem extreure a l’hora de tractar amb Putin?
-Que hem de trobar una manera de sobreviure tots dos. Durant la Guerra Freda es va superar el repte i ara, per incòmode i insuportable que pugui semblar, o bé Déu fa que caigui un llamp damunt del cap de Putin —la qual cosa em semblaria perfecte—, o bé caldrà posar punt i final a la guerra amb una persona malvada com ell. En certa manera, ens pot recordar que, al seu moment, Roosevelt i Churchill van asseure’s a la taula amb Stalin, que havia fet assassinar milions de persones. O bé recordem la visita que Nixon va fer a Mao Zedong, que potser encara havia fet mal a més gent. Malauradament, haver de tractar amb assassins en massa forma part de la història de les relacions internacionals.
-Creu que Putin actua de manera racional?
-Putin és racional en el sentit que parteix de la base que aspira a un objectiu assolible, però ha errat de tros el càlcul perquè no considerava que Ucraïna fos el país que ha demostrat ser. Tanmateix, no era l’únic que ho pensava, ja que bona part de l’elit russa no creu que Ucraïna sigui un estat sobirà. La gent creu en una imatge mística de la història russa on la idea d’una Ucraïna independent no apareix. No crec, però, que el garrafal error de Putin ens hagi de fer pensar en una falta de racionalitat. L’atac que George W. Bush va ordenar contra l’Iraq tampoc no fou irracional. Va ser estúpid. Va ser un gran error estratègic. Però això és una altra cosa.
-Al seu llibre titulat Essence of Decision (L’essència de la decisió), un manual per entendre la crisi dels míssils de Cuba del 1962, argumenta que els responsables polítics no només segueixen plantejaments racionals, sinó que també es deixen endur per les lluites internes enquistades, per la burocràcia i pel pensament de grup, especialment en temps de crisi. Quins factors motiven els actors implicats en la crisi d’Ucraïna?
-Encara no sabem prou bé quines intencions tenia Putin i quines oportunitats s’havia imaginat que tindria. D’entrada estava molt orgullós d’haver reformat les forces armades de Rússia. Hi havia invertit molts diners i les tropes semblaven invencibles. De tot això, però, o bé ja fa molt de temps —com és el cas de Txetxènia— o bé va ser en llocs com ara Crimea, on pràcticament no van haver de disparar ni un sol tret. Potser és per això que el ministeri de Defensa rus s’havia imaginat que envair Ucraïna seria bufar i fer ampolles, de la mateixa manera que algunes persones del govern de Bush van pensar-ho de l’Iraq. Els serveis d’intel·ligència russos també semblen haver-se equivocat.
-Té algun indici que la invasió ha anat precedida de conflictes en el si del lideratge de Rússia?
-Això no ho sé. Putin ha apartat del seu costat tota persona que hagués pogut suposar una amenaça, per petita que fos. Manipula el seu entorn per assegurar-se que tots li siguin lleials. Té una guàrdia pretoriana independent dels serveis de seguretat, la qual cosa demostra fins a quin punt sospita de tot i de tothom. A més, Putin governa una cleptocràcia en la qual hi ha una colla de gent que, al mateix temps que s’enriquia, se n’ha anat apartant una mica i passa la meitat del temps a l’estranger. Estic segur que això l’ha posat nerviós. Amb tot, el seu poder sembla estar ben afermat i la seva autoritat ha sigut suficient per reservar-se fins l’últim moment el dret de decidir si envaïa Ucraïna o no.
-Els primers dies de la crisi dels míssils, els generals van recomanar al president dels Estats Units, John F. Kennedy, que hi hagués «un atac aeri a gran escala i sense previ avís» contra Cuba. Quins escenaris creu que considera el lideratge del govern nord-americà ara mateix?
-Els alts càrrecs del Pentàgon i de la Casa Blanca es plantegen principalment una pregunta: Putin pot perdre aquesta guerra? I, si la derrota és inequívoca, podrà sobreviure-la? No sé quina és la seva resposta. La meva és: no. Crec que Putin suposa —i amb raó— que en cas de derrota perdrà el poder, però probablement també la vida, tal com li va passar al tsar Nicolau II l’any 1918. Putin passaria a la història de Rússia com l’home que va perdre Ucraïna i que potser també va reviscolar occident. Per a ell no és una perspectiva gens bona i aquí és on arribem al quid de la qüestió: si es veu obligat a escollir entre la derrota o una escalada de la violència i la destrucció, com a actor racional en el conflicte que és, crec que optarà per la segona alternativa.
-I això que implicaria?
-Putin no té cap vergonya de matar persones, tampoc en grans quantitats. Ja ho vam veure a Grosni, a Txetxènia, i també ho hem pogut veure ara a Mariúpol. Si el posem davant la disjuntiva d’haver de perdre-ho tot o bé d’haver de córrer riscos, hem de comptar que escollirà l’ús tàctic d’una bomba nuclear relativament petita, d’unes 15 o 20 quilotones, similar a la bomba d’Hiroshima. Un atac com aquest, segons la mida de la ciutat on es llancés, podria matar entre 20.000 i 50.000 persones de cop. A més, hauria trencat el tabú nuclear que ha estat vigent durant més de 70 anys i estaríem davant d’una realitat completament nova.
-Com reaccionarien els Estats Units i l’OTAN davant d’un atac d’aquestes característiques?
-No crec que nosaltres utilitzéssim una arma nuclear amb finalitats tàctiques, però tampoc no podríem deslliurar-nos d’haver de fer alguna cosa molt dramàtica. Si, per exemple, s’ataquessin les bases de llançament dels míssils Iskander, els Estats Units mataria russos. Aquest, però, és un escenari tan extrem que la majoria de persones ni tan sols es poden imaginar. Per aquest motiu considero fonamental trobar una manera d’aturar la matança tan ràpid com sigui possible. I és que aquest escenari ens posa davant la qüestió de si volem que Putin hagi d’escollir entre perdre-ho tot o bé guanyar alguna cosa.
-Alguna cosa com ara què?
-Alguna cosa que li serveixi per teixir-hi tota una història al voltant, per a ell i per a la població russa. Per exemple: he consolidat el control rus a la regió del Donbass; ara tenim accés obert per terra a Crimea; Ucraïna no serà membre de l’OTAN durant els propers quinze anys —de la qual cosa ja ha parlat el president Zelenski—. Naturalment, serem conscients que Putin haurà sofert una derrota estratègica i justament ens hem d’assegurar que així sigui, però és important donar-li algun motiu que consideri prou bo per aturar la guerra.
-Alto al foc, victòria, una debilitació sostinguda de les forces armades russes i fins i tot s’ha insinuat un canvi de règim. Washington ha enviat senyals contradictòries pel que fa al final que els Estats Units vol per a la guerra d’Ucraïna.
-El govern de Biden no té gaire traça a l’hora d’explicar la seva política, però té una perspectiva força coherent. Tal com jo ho interpreto, hi ha quatre objectius correlacionats que es volen aconseguir en aquesta guerra. Primer: Ucraïna ha de quedar com a estat lliure i independent. I expressament no especifico quina part del seu territori quedarà, d’entrada, ocupada per Rússia; la clau és torni a prosperar i al final recuperi el seu territori. Segon: evitar una tercera guerra mundial. Això passa perquè cap soldat dels Estats Units o de l’OTAN no mati ni un sol ciutadà rus, i viceversa. Tercer: una derrota estratègica i clara de la Rússia de Putin. Un cop acabat el conflicte, Rússia i el món han de saber que el cost de la invasió ha sigut molt superior als beneficis que hagi suposat. I quart: reforçar la seguretat global. Potser soni una mica ingenu, però al final la comunitat internacional demostrarà que hi ha crims contra la humanitat que són inacceptables i assaltar de manera tan brutal un país veí amb l’objectiu d’ampliar les pròpies fronteres és un d’aquests crims. Possiblement hàgim de continuar vivint amb Putin i la seva gent, de la mateixa manera que vam haver de viure amb Stalin i amb Mao. Tanmateix, ja no podran anar de compres a París, ni podran viure a Londres, ni tampoc aparcar el iot al port de Niça.
-I que en serà, d’Ucraïna?
-Els ucraïnesos han demostrat tanta determinació i tanta valentia que han adquirit una potestat moral davant d’Amèrica i d’Europa que no havien tingut mai. Els donarem el màxim suport i ens assegurarem que el país prosperi. Si aconseguim posar fi al conflicte sense que Putin augmenti la magnitud de la violència, pot ser un gran èxit.
-El canceller Olaf Scholz ha justificat la seva tardança a l’hora de decidir si s’enviaven armes a Ucraïna tot dient que vol evitar una tercera guerra mundial. Què en pensa, del seu argument?
-És del tot apropiat preguntar-se quines seran les reaccions que desencadenarà qualsevol pas en el procés d’escalament de la violència abans de fer-lo. Això no només ho ha fet Alemanya, sinó també els Estats Units. Tots avancen en aquest escalament, però ho fan amb cautela i de manera molt calculada. No es pot saber mai quines seran les conseqüències de cada pas. Enviar armes que permetin que Ucraïna ataqui territori rus augmentaria molt el risc d’una escalada en la violència. Per tant, és molt assenyat plantejar-se les coses molt bé abans de decidir fer un pas com aquest o no.
-Hi ha qui diu que les amenaces nuclears de Putin son part de la seva estratègia bèl·lica, intents tàctics per intimidar el rival. Que occident no s’hauria de deixar enganyar.
-És un bon argument retòric que a vegades també se sent als debats dels Estats Units. Sovint, però, l’utilitzen persones que no saben realment el risc al qual ens enfrontem. Partir d’aquesta premissa no és una bona idea.
Traducció de Laura Obradors