-Per què la Biblioteca de Pensament Crític de l’Editorial Afers ha decidit rescatar les figures de György Lukács i d’Albert O. Hirschman?
-D’entrada, Enzo Traverso havia escrit un assaig magnífic sobre La destrucció de la raó, de Lukács. Amb mirada d’historiador: el situa en la seua època, amb un enfocament històrico-crític, tracta d’entendre el que va fer i escriure en el seu context. No és cap vindicació acrítica de Lukács –ni de bon tros!–, que d’altra banda fou un gran intel·lectual, sinó una temptativa de comprensió de Lukács, a través de les quatre fases històriques que es poden distingir en la seua trajectòria, i de situar una obra molt important. Lukács tingué quatre èpoques diferenciades: premarxista d’anticapitalisme romàntic (L’ànima i les formes); marxista heterodoxa-voluntarista (Història i consciència de classe); ortodoxa o estalinista (La destrucció de la raó); crítica-creativa (l’Escola de Budapest, l’Ontologia del ser social). De pocs pensadors es pot dir que hagen produït obres mestres en fases successives de la seua evolució. La destrucció de la raó és una anàlisi devastadora de la filosofia i el pensament europeu –específicament alemany– i de la seua deriva essencialista, mística, metafísica i irracionalista, del darrer terç del segle XIX fins els anys trenta del XX. Aquesta deriva és entesa com a rerefons d’una involució irracionalista respecte de la Il·lustració, que culminà amb Hitler i el nazisme. Té la seua lògica, i és d’una gran riquesa argumental. Però també era molt sectari. Lukács és massa sumari, no “deixa estaca en paret”, i se situa en l’esquema intel·lectual propi de l’estalinisme. Té raó i no té raó, vet ací la clau... Però cal pensar històricament: enfront de la barbàrie nazi –culminació d’una evolució anterior– es va configurar una gran aliança que incloïa tots els hereus de les Llums, de la Il·lustració, des dels Estats Units, Gran Bretanya i França fins la Unió Soviètica. De dretes i d’esquerres, Churchill, Roosevelt, De Gaulle, els italians antifeixistes, els comunistes... Si no s’entèn la dialèctica de la història que hi ha darrere d’això, no s’entén res.
D’altra banda, Albert O. Hirschman és un personatge fascinant. Ens el recomanava molt Ernest Lluch –que era un gran incitador o agitador d’esperits– quan era professor a la Facultat d’Econòmiques de València. Aquest és un llibre-entrevista que explica molt bé la seua vida i la seua obra. No era marxista, però sí un exponent molt clar del pensament crític, que és un concepte obert i ampli que reivindique. És més una mirada, una actitud, un programa intel·lectual que no una escola o un pensament tancat, per molt que els pensaments tancats es disfressen avui, sovint, d’oberts i heterodoxos...
-Hi ha algun fet que vincule aquests dos pensadors amb els moments actuals?
-Sí, i tant! Hi ha un gran vincle. Tots dos eren seguidors de la Il·lustració, de la Raó, dels valors emancipatoris. Tots dos antifeixistes. Això avui queda difuminat, però sense el vincle antifeixista no hi ha democràcia forta. Lukács fou marxista, comunista, tot i que molt complex en la seua evolució. I cal dir, a més, que es va salvar de les purgues estalinistes per circumstàncies (l’amistat amb Dimitrov)... Hirschman era un jove jueu (“jueu no jueu”), socialista, demòcrata, anticomunista, que hagué de fugir d’Alemanya, formar-se com pogué –a París, a la London School of Economics, a la Universitat de Trieste– i que arribà a ser un economista de referència, un gran economista, assentat als Estats Units, que va ensenyar a les grans universitats –Princeton, Yale– i acabà la seua trajectòria a l’Istitute for Advanced Study de Princeton. Un economista heterodox, especialitzat en desenvolupament econòmic –barrejava teoria i pràctica, i que després va donar una visió global de l’acció humana en obres molt rellevants. Son dos personatges molt interessants i amb clarobscurs –com tot en la vida!– segons l’òptica amb què te’ls mires: Lukács fou el que fou, i Hirschman treballà per a l’Agència del Pla Marshall creada pel govern dels Estats Units...
-En l’assaig d’Enzo Traverso sobre Lukács es destaca el fet que diversos pensadors marxistes valoraven les aportacions d’altres intel·lectuals que havien inspirat o donat suport al nazisme, com és el cas de Nietzsche o Heidegger. Això es pot considerar una contradicció? O és un reconeixement de la vàlua intel·lectual d’aquests dos pensadors, malgrat les conseqüències de les seues aportacions?
-No és cap contradicció. La història de les idees és complexa i esmunyedissa, però cal posar-hi llum. Heidegger, per exemple, va construir una metafísica al voltant de l’autenticitat i l’experiència primigènia. En molts sentits es pot dir que la seua obra és la màxima expressió d’una manera de pensar filosòfica que culmina en el nazisme. Cada vegada està més clar que és així, sobretot arran de la publicació dels “Quaderns negres”. Tanmateix, això no esgota la història, i va fascinar pensadors com Hannah Arendt, Herbert Marcuse, Sartre, Karel Kosik , i altres. La filosofia de Nietzsche també inspira idees-força que tenen ressons en el feixisme, com la voluntat de poder, l’exaltació de l’heroi, etcètera. Però té una vessant crítica i subversiva que ha atret pensadors d’un caire molt distint. Carl Schmitt fou un jurista col·laborador dels nazis, però algunes de les seues anàlisis són aprofitables en un altre context de pensament. És una qüestió que planteja amb molt de seny Traverso en aquest llibre.
-Un altre fet que destaca Traverso és que l’extermini dels jueus europeus no és esmentat al llibre La destrucció de la raó, de Lukács, qui precisament era d’origen jueu. Per què ocorre, això?
-El context en què es movia, el del comunisme soviètic, no admetia distincions de cap tipus en l’antifeixisme. No volia fer-se càrrec de l’especificitat de l’Holocaust, de la persecució i l’extermini dels jueus pel fet de ser jueus. Interpretava el nazisme com el règim terrorista del gran capital, i punt. Remarcar l’especificitat de tot allò relacionat amb l’antisemitisme nazi no entrava en el guió. Ara bé, en el pensament no marxista tampoc fou planer arribar a copsar tota aquesta qüestió. Els aliats ja se’n cuidaven prou de no remarcar el cas dels jueus. No volien de cap manera que la guerra fos interpretada com una guerra per salvar els jueus... La presa de consciència de l’Holocaust i tot el que implica de causes i efectes fou posterior. Primo Levi ho explicava molt bé.
-Passant a Hirschman, ell mateix explica a l’entrevista reflectida al llibre que durant el Pla Marshall, els Estats Units tenien molt d’interès a democratitzar i unificar Europa. Pensa que aquell domini va contribuir a construir un món millor?
-Estats Units volien una Europa unida com a fortalesa en l’època de la Guerra Freda i per a pacificar definitivament el continent. L’Europa unida, per a mi, és un gran assoliment històric, un fet d’una importància cabdal, que cal lluitar tothora perquè siga irreversible. Repassa la història del segle XX: nacionalismes d’estat enfrontats, lluites per fronteres i territoris, per esferes d’influència, una Primera Guerra Mundial amb milions de morts totalment absurda i devastadora, uns anys d’entreguerres amb proliferació de dictadures feixistes i règims autoritaris per tot arreu, una Segona Guerra Mundial que culmina l’autodestrucció d’Europa, i l’Holocaust –aquesta ferida inguarible... Enfront de tot això, Europa –la Unió Europea– és la superació dels conflictes endèmics, la pau, la cooperació, la consagració dels valors democràtics, de la llibertat i els drets humans: un pas avant de la civilització.
-Els últims anys, especialment durant el període Trump, el propòsit ha sigut més bé el contrari. Els EUA poden recuperar el paper de lideratge que van exercir durant el Pla Marshall?
-Als Estats Units pugnen dues visions. És un país polaritzat. El trumpisme comporta una visió simplista i unilateral, més aviat bel·licosa, i sense una idea clara d’un món que s’ha transformat, excitada per baixes passions. Enfront d’això hi ha un altre Estats Units, el d’Obama i Biden, o el de Roosevelt al seu temps. Trump, de tota manera, ha fet molt de mal a Europa. Va encoratjar el Brexit. I era amic o soci de Putin. Ves quin cas! Ara ens trobem en un món farcit de perill, en el qual les visions sumàries i simplistes, bel·licoses, determinades potser pels greus esquinçaments interns, poden ser altament desestabilitzadores. La causa de la pau mundial i, més enllà d’això, d’un nou ordre internacional –capaç d’acollir el nou paper de la Xina– i d’entomar els veritables problemes de la humanitat, que son la transició energètica sense catàstrofe i garantir un mínim vital al conjunt de la població, necessita uns Estats Units lúcid, fort i generós, segur de si mateix i obert a la cooperació, com en els seus millors moments.
-Alhora, Hirschman tenia una visió singular de l’Amèrica Llatina des dels EUA, especialment sobre el que ocorria a Cuba o a Xile. Era una excepció, el seu punt de vista?
-Ell mateix explica al llibre les diferències de visió. Estats Units es va projectar a l’Amèrica Llatina després de la revolució cubana amb l’Aliança pel Progrés, i va tractar de promoure el desenvolupament econòmic i la democratització. Alhora es podia considerar que era un programa imperialista. Això sempre passarà. També era “imperialista” el Pla Marshall per a la reconstrucció d’Europa. No hem de ser ingenus, però tampoc negats. La realitat té tothora dues cares, o més. D’altra banda, Estats Units va tendir a confirmar les pitjors sospites donant suport a les pitjors dictadures, com la de Pinochet a Xile, i tantes altres més.
-Pensa que la visió de Hirschman sobre l’Amèrica Llatina, si haguera sigut més aplicada, hauria servit per evitar posicionaments com els que vostè acaba d’esmentar, del suport nord-americà als sistemes totalitaris? O no necessàriament?
-Albert O. Hirschman era un personatge molt ben intencionat, i molt intel·ligent. S’integrà a fons als Estats Units, començant per l’enllistament a l’Exèrcit i la inserció acadèmica. També participà de les agències governamentals. Però tenia criteri personal i una posició independent. Fins i tot recomanà la desinversió de les empreses nord-americanes! És a dir, l’eixida del circuit econòmic llatinoamericà quan va veure l’auge del nacionalisme antiimperialista a l’Amèrica Llatina. Hirschman té una teoria del desenvolupament econòmic, una estratègia, basada en el desenvolupament desequilibrat amb iniciativa pública. Desafiava les teories ortodoxes. I alhora plantejava un camí de cooperació constructiva, com el que es va fer a Europa amb el Pla Marshall. Però res de tot això va reeixir. Hi hagué un temps en què el desenvolupament a l’Amèrica Llarina –el creixement econòmic i la transformació social, la democràcia– fou un tema candent... Al llibre ho explica molt bé. Què hi veiem ara? El fracàs de tot això. Estats fallits, narcoestats, degradació extrema, societats escindides, emigració desordenada, delinqüència endèmica, misèria estructural, corrupció profunda de l’Estat i de les forces de seguretat, marginació respecte de la globalització, penetració xinesa, un panorama molt diferent! I els neoliberals com Mario Vargas Llosa, exponent de les oligarquies privilegiades, es freguen les mans, igual com els exiliats veneçolans que donen suport al PP d’Ayuso a Madrid, amb molt diners. Però ells són grans culpables, responsables en bona part d’aquesta deriva, perquè només defensen privilegis.
Per últim, la manca de relacions entre les noves generacions i les velles és un dels fets que, apuntava Hirschman, trobava a faltar en les noves dinàmiques socials i polítiques. Pensa que aquest és un fenomen generalitzat?
-Això és un problema endèmic al llarg de la història. Cada generació ascendent vol fer tabula rasa –foc nou– del passat i no vol saber-se’n res dels d’abans, tots fracassts per definició. Alhora als bastions del poder es consolida sovint una mena de gerontocràcia que no vol adonar-se’n que el seu temps ha passat. Però no m’acaben de fer el pes les anàlisis en termes generacionals. M’estime més altres enfocaments, i en la pràctica el diàleg i la cooperació intergeneracionals. Aquestes coses expliquen una mica determinades qüestions, però tendeixen a enfosquir. Els veritables problemes es troben en un altre lloc.
-En quin lloc?
-En la lluita conjunta contra les grans desigualtats i les tendències autoritàries, gairebé feixistes, que proliferen. En la confluència contra tota mena de discriminació, contra els grups de poder i de pressió, contra els privilegis desorbitats. En el combat compartit contra la devastació ecològica i a favor de la transformació ecològica de l’economia, sense una catàstrofe humanitària imprevisible, perquè és una empresa enormement complicada. En la contesa contra els negacionismes, contra la deformació de la realitat, contra la manipulació informativa i les fake news. En la pugna compartida a favor dels drets de les dones a partir d’un concepte radical d’igualtat, que inclou l’acceptació de totes les diversitats: tothom té dreta a viure la seua vida com més li plaga. Contra els grans mals socials que ens amenacen a tots plegats... Davant tot això, que és només una breu enumeració, el plantejament generacional el trobe insuficient i, al remat, manipulador.